La vida en negre de les cuidadores

Si una setmana té 168 hores, la seva jornada laboral pot arribar a ser-ne de 160. Com si d’una farmàcia de guàrdia es tractés, han d’estar disponibles a qualsevol hora del dia. A les que tenen les pitjors condicions el més freqüent és que només els doni l’aire del carrer els diumenges. Moltes tarden mesos o anys a aconseguir sortir de l’economia submergida, amb totes les inseguretats que això comporta. Són les que cuiden els pares, mares, avis o tietes d’un altre; els donen menjar, els dutxen i, entre d’altres, els netegen. Són les cuidadores internes.

A Catalunya, una de les comunitats que més mans aporten a aquest ofici és l’hondurenya. Segons un informe de CCOO del 2017, el 81,7% de les hondurenyes que viuen aquí es dedicaven professionalment a l’ocupació domèstica. No perquè al seu país hi hagi tradició de cures o arribin amb una formació especial, sinó perquè el que hi ha és una gran inseguretat i inestabilitat política. “Por”, “màfia” o “delinqüència” són algunes de les respostes comunes que donen les protagonistes d’aquest reportatge al ser preguntades per la raó que les va portar a abandonar la seva terra natal.

Un bon número de les hondurenyes que viuen a Barcelona estan organitzades a la plataforma Dones Migrants, un nucli de solidaritat en què comparteixen des de roba o medicaments fins a consells sobre tràmits o drets bàsics. Un dels seus punts de reunió habituals es troba al número dos del carrer Sant Manuel, del barri de Vilapicina de Barcelona, i rep el nom de “La Casita del Hondureño”. Aquest restaurant el regenta Naomi, que representa un exemple d’èxit que no totes les seves paisanes poden compartir.

Naomi té 36 anys i és la penúltima de set germans. Va néixer a la regió d’Holancho, a Hondures, i es defineix com a “espontània”, “transparent”, és a dir, “100% ‘holanchana’”. A la seva pàtria natal, Naomi tenia un negoci molt similar al que regenta avui a Barcelona. “La meva família sempre hem viscut d’això”, explica asseguda en una de les taules del restaurant. La seva parella, Marco Antonio, i l’aroma que surt de la cuina corroboren la seva traça. Si Naomi es va acabar decidint a venir a Barcelona, fa quatre anys, va ser perquè no podia afrontar el delme que li exigien uns mafiosos locals per mantenir dret el seu negoci.

L’aterratge d’aquesta cuinera hondurenya segueix el mateix patró que moltes altres històries. Arriba amb el contacte d’un conegut, en el seu cas la seva germana, que ràpidament li aconsegueix una habitació on quedar-se (pagant) i una ocupació de cuidadora interna. Les vies per trobar feines són diverses i els grups de Facebook o fins i tot pàgines com Milanuncios són altres opcions.

¿Per què l’ofici d’interna?

Sense permís de treball ni de residència és la via més immediata d’obtenir ingressos. I, a causa del tipus de treball, sol aglutinar persones que no tenen cap altra alternativa. L’ofici d’interna té un matís afegit, al ser a dedicació completa i amb pernoctació, no comporta despeses ni de sostre ni de menjar. Tot el temps d’aquestes dones creua en forma de diners l’Atlàntic per ajudar les seves famílies. Entre 700 i 800 euros sol ser el sou habitual, gairebé sempre imposat, i moltes d’elles solen reservar-se per a si tot just 100 euros.

A Naomi, un accident laboral, d’aquests que per a qualsevol treballador assalariat va lligat a una baixa remunerada per incapacitat temporal, la va deixar al carrer al cap de pocs mesos de començar. Sense atur ni indemnització. Aquesta immobilitat la va obligar a recuperar el seu talent més important i va començar un petit negoci de repartiment a menjar a domicili –ella cuinava i Marco Antonio repartia– que ha acabat a La Casita del Hondureño.

“¿Infermera? ¿Voldràs dir auxiliar d’infermera?”

Acabar muntant un restaurant amb els seus és una de les hipòtesis que li ronda pel cap a Lisbeth, que fa que és a Barcelona un any. La seva filla té el títol de xef a Hondures i la seva idea és acabar portant-la juntaent amb el seu altre fill quan tingui prou estabilitat i els diners per llogar-se un pis. Actualment és interna en una casa, cuidant dos nens i fent tasques de neteja. Fa festa dissabte i diumenge. Està contenta, ja que estar al càrrec dels petits li recorda el seu ofici de mestra a Hondures.

És una persona cultivada, la qual cosa no li ha evitat haver d’aguantar comentaris racistes i menyspreadors. Tant sobre ella, com sobre els seus. Lisbeth explica l’anècdota de com va reaccionar una anciana que cuidava quan li va dir que la seva cunyada volia ser infermera. “Potser auxiliar d’infermeria”, explica que li va contestar. “El maltractament els el donen a les persones que són submises. Jo no soc una panerola, soc un ésser humà. ¿Per què he de permetre un maltractament?”, afirma contundent.

Alba, nom fictici, ha tingut vuit feines diferents des que va arribar el 2015. Al pitjor, on va aguantar dos mesos, havia de cuidar una octogenària, una masia de quatre plantes i fins i tot de l’hort. Explica que l’obsessió de la senyora provocava que únicament s’alimentessin de brou de verdures. “Has d’adaptar tota la teva vida a les seves necessitats”, reflexiona. Manies en l’alimentació, horaris, rutines... El dèficit de son, si les persones a càrrec exigeixen cures durant la nit, és una de les condicions més dures, segons coincideixen les tres.

Alba explica l’experiència en una altra feina, en què amb prou feines va durar dos dies a causa de l’assetjament sexual de l’ancià que havia de cuidar. Insisteix, com Naomi i Lisbeth, en la importància de plantar-se des d’un inici davant de qualsevol abús. “El respecte demana respecte”, afirma.

El temps és or

Alba va aconseguir a l’agost el permís de residència i, després d’aquest, el de feina. Per al primer cal acreditar tres anys d’arrelament i per al segon sis mesos d’activitat econòmica. ¿Com aconseguir-los si sense ells és pràcticament impossible treballar legalment? El director del Centre d’Informació per a Treballadors Estrangers (CITI), Carles Bertran, reconeix que els actuals requisits de la llei d’estrangeria empenyen a l’economia submergida. I per passar el mínim temps possible en ella, empadronar-se i apuntar-se a cursos de formació són dos elements clau per acreditar la voluntat de construir un futur a Catalunya.

Notícies relacionades

Els hondurenys que marxen rumb als EUA denuncien la corrupció absoluta del seu país

Impostos i el gat de Schrödinger

Els “papers” no són garantia d’una feina millor, però sí que amplien de manera dràstica les possibilitats d’escollir una altra ocupació. Naomi va poder amb ells obrir el seu restaurant, a Lisbeth li encantaria poder exercir de mestra a Barcelona i Alba voldria tornar a ser enquestadora i recórrer Catalunya com es va recórrer Hondures.

Però més enllà de l’ofici, aquest adquireix importància per a elles com a eina per acostar-se a les seves famílies. L’objectiu compartit és poder retrobar-se aquí i substituir les videoconferències per Skype del cap de setmana per l’oportunitat d’abraçar-se cada dia.