La vaga que va portar a la jornada de vuit hores

El que avui és un dels epicentres de l’oci barceloní fa 100 anys va ser l’escenari d’una de les conquestes socials més grans de la classe obrera a Espanya. El parc de les tres xemeneies, al Paral·lel de Barcelona, entre sales de festa, cabarets icònics i teatres, va acollir al seu dia la fàbrica coneguda popularment com la Canadenca. Un petit conflicte laboral iniciat per l’acomiadament de vuit oficinistes que va acabar amb més de 3.000 detinguts, 44 dies de vaga, els militars prenent una ciutat a les fosques i el comte de Romanones, llavors president del Govern, firmant un decret que convertia Espanya en el segon país del món que aprovava per decret la jornada laboral de vuit hores.

Si avui el debat gira al voltant del control efectiu de la jornada per evitar l’excés d’hores extres, principalment les no pagades, les condicions laborals d’aleshores estaven marcades per maratons de dilluns a dissabte d’entre 10 i 12 hores diàries. La temporalitat era molt elevada, amb una patronal defensant contractes d’un dia, i amb una gran dualitat entre aquells que sabien llegir i escriure i els que únicament podien aportar les seves mans. Tot això en un context, el d’una Espanya neutral poc temps després d’haver-se acabat la primera guerra mundial, en què la riquesa es creava a cabassos, tot i que els obrers veien com no es traduïa en millors salaris per ells. “En alguns aspectes no hem canviat gaire”, opina el president de la Fundació Salvador Seguí, Emili Cortavitarte.

“Durant aquells dies de 1919, Barcelona va viure moments d’inquietud i foscor”, va escriure anys després a l’exili mexicà l’anarquista Joan Garcia Oliver, un dels reis del pistolerisme obrer de la dècada dels anys 20. “«Es tractava d’una prova de força entre els sindicalistes i els capitalistes”, va resumir. I els historiadors consultats hi coincideixen, ja que la vaga de la Canadenca, iniciada el 5 de febrer de 1919, es va convertir per a la CNT en la prova de foc dels mètodes del sindicalisme modern.

Primera batalla del sindicalisme modern

La vaga de la Canadenca no s’entén sense el Congrés de Sants de la CNT de 1918, quan la central canvia la seva manera d’organització dels sindicats d’ofici al sindicat únic, l’avantpassat directe dels sindicats actuals. És a dir, els treballadors passen d’organitzar-se segons les professions a fer-ho segons els sectors productius, sempre agrupats dins d’un mateix sindicat. 

L’aturarada de la Canadenca, coneguda així perquè el principal accionista de la companyia era el Canadian Bank of Commerce of Toronto, comença amb l’acomiadament de vuit oficinistes, que l’empresa va passar de temporals a fixos, però a qui va abaixar el sou per compensar el sobrecost. Allà comença a activar-se una riuada de reaccions de solidaritat que aconsegueix aturar el 70% de la producció industrial a Catalunya. “La paralització de Barcelona és gairebé total, ja que l’empresa propietària de la Canadenca gestionava el 90% del subministrament elèctric de la ciutat”, explica la historiadora de la Universitat de Barcelona Teresa Abelló.

Diaris com ‘La Publicitat’ van explicar a les seves pàgines com l’ajuntament va canviar l’horari de visites a causa de les contínues interrupcions elèctriques o com els tramvies van deixar de circular per la ciutat al no haver-hi d’electricitat. “Les olles comunes es van estendre als barris de Barcelona i a alguns pobles de Catalunya”, explica Abelló. “És impossible entendre un conflicte que es va allargar tant sense aquesta cohesió social que hi havia entre la classe treballadora. Avui seria difícil”, afegeix Cortavitarte.

Exèrcit i patronal, units

La CNT va aprofitar la vaga per plantejar davant de la patronal d’aleshores, la Federació Patronal de Barcelona, una sèrie de reivindicacions històriques com la jornada de vuit hores, l’eliminació del treball infantil i millors sous i condicions de salubritat. El conflicte va escalar en intensitat, amb el capità general de Catalunya alineat amb els empresaris i que va mobilitzar les tropes per suplir els obrers, que ni sota pena de presó van tornar als seus llocs.

Notícies relacionades

El Govern vol obligar els empleats a fitxar a l'entrar i sortir de la feina

Les hores extres treballades equivalen a 170.600 llocs de treball a jornada completa

El diari ‘El Diluvi’ explica en una crònica del 26 de febrer que “a banda dels caps i els oficials d’enginyers i dels submarins a les subcentrals de la Canadenca hi treballen els del cuirassat ‘Alfons XIII’, d’altres barcos de guerra i la comandància de Marina del nostre port”. “El castell de Montjuïc es va omplir amb més de 3.000 presos. Les cel·les estaven atapeïdes”, explica l’historiador de la Universitat Autònoma de Barcelona David Martínez.

El parlament de Salvador Seguí el 19 de març a la llavors plaça de toros de Las Arenas va suposar el punt final del conflicte. Davant de 25.000 obrers el Noi del sucre va exposar les condicions pactades amb el Govern, que incloïen la readmissió dels acomiadats, l’amnistia per als empresonats, augments de sou i la lluitada jornada de vuit hores. Els historiadors consultats afirmen que aquest reconeixement va ser més formal que efectiu, una primera conquesta de les que vindrien durant la resta del segle XX i que va sentar les bases de la negociació col·lectiva entre els sindicats de classe, que no de gremi, i les patronals.