Fernández Ordóñez limita el seu paper a Bankia a «fer dues cosetes»

Responsabilitat limitada. Miguel Ángel Fernández Ordóñez ha minimitzat aquest dilluns el seu paper en la desfeta de Bankia i ha repartit culpes entre la crisi, els gestors i l’exministre d’Economia Luis de Guindos. L’exgovernador del Banc d’Espanya ha defensat que el seu paper en la creació, sortida a borsa i caiguda del banc entre el 2010 i el 2012 es va limitar a fer “dues cosetes”: obligar José Luis Olivas, president de Bancaja, a reunir-se amb Rodrigo Rato, el seu homòleg de Caixa Madrid, per facilitar la seva unió, i donar diverses aprovacions en la comissió executiva de l’organisme públic, però sempre a proposta dels responsables de la supervisió, als informes de la qual “feia” una ullada.

“Tinc una responsabilitat enorme, perquè sense la comissió executiva això no es fa i jo en soc el 25%, però d’aspectes tècnics concrets no sé, alguns ni els entenc. El que entenc és la filosofia”, ha argumentat Fernández Ordóñez durant el seu interrogatori com a testimoni en el judici del cas Bankia a l’Audiència Nacional. “La supervisió funciona molt bé”, ha afegit per deixar clar que no els estava donant la culpa als inspectors.

L’exalt càrrec de diversosGoverns socialistesha volgut desmarcar-se d’aquesta manera de les acusacions de Rato, que fa anys que al·lega que la majoria de les decisions que va prendre van estar inspirades o directament imposades pel Banc d’Espanya i el seu màxim responsable. Així, ha assegurat que la decisió“raonable”desortir a borsava ser de l’entitat, en contra del que va afirmar l’exministre. “La supervisió no significa el que diuen molts gestors de ‘jo feia el que em deia el Banc d’Espanya’. Ells diuen el que fan i el Banc d’Espanya els diu si li sembla bé o no, si estan complint o no la llei”, ha assegurat.

Desinterès per BFA

En aquesta línia, ha defensat la controvertidarebaixa del 65%del valor de les accions que va haver d’acceptar Bankia per sortir a borsa i que segons els pèrits va provocar la caiguda del banc i la seva matriu, BFA. Aquesta retallada, va argumentar, va ser «bona» per als contribuents, perquè al facilitar l’operació permetia no haver d’aportar-hi més ajuts, i per als inversors privats, ja que els sortia més barat entrar a l’entitat. L’efecte a BFA, ha afegit, no li “va interessar fonamentalment”, ja que era un “tema que havia de preocupar les caixes i les fundacions” que eren propietàries de la matriu.

Fernández Ordóñez va arribar a estar imputat en aquesta causa en la fase d’instrucció durant uns mesos per quatre correus de José Antonio Casaus, l’inspector en cap de l’organisme al banc, que va advertir els seus superiors que l’entitat no tenia futur i podia acabar nacionalitzada. El testimoni va insistir una vegada més que mai els va conèixer i que, tot i que encertés en les conseqüències, el seu subordinat es va equivocar en les causes.  

Recessió monstruosa

L’exgovernador va defensar l’actuació del seu organisme perquè “als inspectors els semblava que Bankia era viable” i va argumentar que la caiguda de l’entitat no es va produir per sortir a borsa, sinó per l’“enfonsament monstruós” que va provocar la recaiguda de l’economia el 2012, que “ningú” va saber preveure i que el va portar a estar “convençut” que Espanya sortiria de l’euro, a més d’altres factors de “mala gestió” de l’entitat. “Si no haguéssim tingut la segona recessió, els bancs haurien pogut tornar els ajuts”, ha afirmat. També ha defensat que el problema que suposava Bankia “ha acabat al final bé”.

No obstant, també ha tornat a llançar una pulla a l’exministre De Guindos, que de forma “molt desagradable” va assumir directament la gestió del problema de Bankia l’abril del 2012 i va forçar la dimissió de Rato sense informar el supervisor. “Al Banc d’Espanyano li va agradarel que va fer el ministre però ho vaig explicar molt després. Hauria sigut moltdolent per als mercats(fer-ho quan van passar els fets), la credibilitat dels ministres d’Economia és molt inferior a la dels bancs centrals”, va asseverar abans d’afirmar que la gestió del Govern “va crear una desconfiança en els mercats importants i després va ser necessari posar-hi més diners (22.424 milions); una solució al Banc d’Espanya, suau i sense forçar, hauria sigut millor”.

Unió voluntària

Notícies relacionades

Un col·lectiu demana al Parlament que flexibilitzi les cèdules d’habitabilitat

Puig: "La família mira al següent trimestre i a la següent generació"

Fernández Ordóñez ha mantingut que van ser les set caixes que van formar Bankia les que van decidir fusionar-se perquè se sentien “còmodes” unint-se amb entitats de la seva mateixa naturalesa. Ha admès, no obstant, que el Banc d’Espanya els va dir que “no podien continuar soles”. Rato, ha assegurat, va provar d’unir-se només a cinc caixes petites però el supervisor s’hi va negar perquè la llei l’obligava a guanyar més volum per poder accedir als ajuts. La que quedava era Bancaja, però el seu president s’hi resistia i es negava a agafar-li el telèfon al de Caja Madrid. Va ser per això, ha explicat, que el subgovernador, Javier Aríztegui, va organitzar una trobada entre Olivas i Rato al Banc d’Espanya. “La integració és una manera normal de resoldre crisis”, ha defensat.

També ha recordat que el Banc d’Espanya tenia un paper limitat en certs aspectes, com l’elecció dels màxims dirigents de les entitats. En aquest sentit, va recordar que el PP es va plantejar a finals del 2009 nomenar l’exvicepresident de la Comunitat de Madrid, Ignacio González, i al després ministre De Guindos, presidents de Caixa Madrid, però finalment es va decidir per Rato.