Els baixos salaris qüestionen la 'revolució fiscal' de Casado

Per primera vegada en unes eleccions generals les dues principals formacions polítiques enfrontaran propostes: unes per abaixar impostos (PP) i d’altres per apujar-los (PSOE). Les dues formacions diuen que persegueixen el mateix objectiu (augmentar la recaptació i enfortirl’Estat de benestar) tot i que per camins oposats. 

El PSOE manté les propostes de pujades fiscals del projecte de Pressupostos a fi de recaptar uns 5.650 milions addicionals per poder atendre noves polítiques de despesa social.

El PP proposa una rebaixa fiscal de 12.000 milions d’euros i el seu líder, Pablo Casado, defensa que la seva "revolució fiscal" permetrà augmentar l’activitat econòmica i, de passada, la recaptació. Sens dubte, l’escenari que planteja el PP és el més atractiu (abaixar impostos i recaptar-ne més), però no es percep com a fiable per gran part dels experts.

L’experiència dels últims 20 anys de l’economia espanyola té exemples per a tots els gustos. De vegades, es van abaixar impostos i es va recaptar més (‘era Aznar’);altres vegades, es van reduir els tributs i es va enfonsar la recaptació (amb Rodríguez Zapatero i en l’última etapa de Mariano Rajoy). En el que no hi ha dubte és que sempre que van pujar les taxes van augmentar els ingressos. I el dubte és si la proposta liberal de Casado, si es dugués a terme, podria aconseguir elevar la recaptació o, al contrari, l’enfonsaria i obligaria després a una retallada dràstica de les polítiques socials públiques.

El cert és que l’actual debilitat dels salaris qüestiona la potència recaptatòria de l’impost sobre la renda en un context de rebaixa de tipus, tal com demostra l’experiència dels últims vint anys. "L’apregonament de les desigualtats salarials ha provocat una contracció de la classe mitjana", que és on resideix la principal capacitat recaptatòria de l’impost sobre la renda. "Per la seva banda, els grups més acomodats es beneficien d’aquestes retallades sense que necessàriament incrementi la seva despesa en consum o en inversió empresarial", argumenta el director de Conjuntura i Economia de Funcas, Raymond Torres.

La corba de Laffer

Casado i el seu guru econòmic, Daniel Lacalle, (número 4 en la llista del PP per Madrid per al Congrés dels Diputats) argumenten que la rebaixa fiscal que plantegen servirà per estimular la inversió, l’ocupació i el consum i que, com a resultat de tot això, augmentarà la recaptació “en tots els anys de la legislatura, des del 2019 fins al 2023”, com va passar en l’etapa d’Aznar.

Darrere d’aquesta afirmació hi ha la filosofia de la denominada‘corba de Laffer’(en al·lusió a l’economista nord-americà Arthur B. Laffer), que va inspirar les rebaixes fiscals dels anys 80 als EUA de l’‘era Reagan’.Segons aquestes teories, es pot recaptar el mateix, o fins i tot més, amb tipus impositius més baixos i, en sentit contrari –sempre segons Laffer–, pot passar que una pujada de tipus per sobre d’un determinat límit provoqui pèrdua d’activitat econòmica, més nivell de frau i, en conseqüència, menor nivell de recaptació.

No és fàcil trobar a Espanya hisendistes prestigiosos que defensin aquests postulats, però n’hi ha. José Félix Sanz, catedràtic de la Universitat Complutense de Madrid és un d’ells. En un estudi publicat per Funcas l’abril del 2014 referit a l’IRPF del 2011, va determinar que gairebé la meitat dels contribuents espanyols (el 48%) es trobaven en el “costat prohibit” de la corba de Laffer (aquell on una pujada d’impostos es tradueix en pèrdues de recaptació) i va advocar per un impost “més baix i senzill” per recaptar més. El seu disseny de l’impost –els seus trets generals ja havien aparegut en un informe previ de la fundació FAES, del PP, avalat per Aznar– inclou una base imposable més àmplia, amb escasses deduccions, amb un mínim exempt ampli de caràcter familiar i descendent en funció de la renda i dos únics tipus impositius, del 25% i el 35% (aquest, a partir de 60.000 euros de base).

Més ingressos per a l’Estat de benestar

No obstant, les teories de Laffer són injuriades per gran part dels hisendistes espanyols. “Li donem bastant poca rellevància”, apunta Jorge Onrubia, doctor en Economia i professor a la Universitat Complutense. “Això que baixaré tipus i demà multiplicaré la recaptació com si fossin els pans i els peixos òbviament no m’ho crec”. 

Des del seu punt de vista, quan les rebaixes d’impostos s’han vist succeïdes de més recaptació (com en l’‘era Aznar’) és perquè s’han vist acompanyades d’una reforma més àmplia de tot el model tributari i d’un context macroeconòmic favorable, amb pujades salarials notables. I, tot i així, en aquest context “potser es pugui recaptar fins i tot més sense baixar impostos”. Onrubia censura la“carrera de rebaixes d’impostos com a reclam electoral” i també la d’“apujar impostos sense solta ni volta”. Des del seu punt de vista, “pretendre estar en un club de països amb un nivell desenvolupat d’Estat de benestar i una cobertura àmplia de la població és incompatible amb nivells baixos de pressió fiscal”i, en qualsevol cas, menors dels actuals.

Notícies relacionades

La productivitat registra l’alça més gran des del tercer trimestre del 2022

Les novetats de la reforma

“Aquest no és el moment per a una reducció generalitzada d’impostos”, comparteix Raymond Torres. “En primer lloc perquè fa falta una política fiscal prudent, que redueixi els desequilibris pressupostaris i alhora obri un espai per finançar inversions indispensables per al futur del país”, apunta. A més, assenyala que el nivell global de recaptació a Espanya és moderat: “Els ingressos totals de les administracions públiques en proporció del PIB se situen 7,5 punts per sota de la mitjana de la zona euro, a més de ser inferior al que es recaptava abans de la crisi” i “les retallades fiscals realitzades en anys recents no s’han traduït en un augment en la recaptació”.

.