El botó nuclear de Pequín

El praseodimi, el neodimi, el gadolini, el samari o l’holmi són l’arma xinesa més probable per empatar les envestides nord-americanes en la guerra comercial. Són les terres rares, un grup de 17 minerals dels que vostè no havia sentit mai parlar, però imprescindibles en la tecnologia quotidiana i militar. I la Xina, que disfruta d’un quasimonopoli, provocarà un problema molt seriós a Washington si li tanca l’aixeta. Ho havia avançat dècades enrere el preclar arquitecte de les reformes, Deng Xiaoping: L’Orient Mitjà té petroli i nosaltres tenim minerals rars.

La política xinesa exigeix en ocasions una atenció entomòloga per orientar-se. Altres vegades les pistes són menys subtils. El president xinès, Xi Jinping, va triar una mina de terres rares de Ganzhou (província de Jiangxi) com primera visita després de l’última pujada aranzelària de Donald Trump. Es va fer acompanyar de Liu He, vice-primer ministre i al capdavant de les negociacions comercials. Les fotografies van il·lustrar les portades de la premsa nacional l’endemà. Pensar en una coincidència implica un desconeixement olímpic dels arcans de la política xinesa. Tampoc sembla una coincidència que, només un dia després d’aquelles fotos, Trump concedís una dispensa de 90 dies a la prohibició de vendre-li tecnologia a Huawei.

El matutí Global Times, el més inflamat dels mitjans oficials, aclaria els dubtes un parell de dies més tard. "Li portarà molts anys als Estats Units aixecar una indústria de terres rares i millorar el seu subministrament domèstic per reduir la seva dependència de la Xina (...). És suficient temps perquè la Xina venci en la guerra comercial, durant la qual controlarà el flux sanguini del sector tecnològic nord-americà". Les accions del sector s’han disparat en els últims dies davant la previsible pujada de preus.

Posició de força

La foto de Xi ha estimulat el debat sobre quan recorrerà Pequín a les terres rares. "Potser a partir de juny veiem alguna acció. Ara per ara només vol enviar el missatge que té l’avantatge al front de les terres rares. I que si no hi ha cap progrés, contraatacarà amb aquestes", ha dit Frankie Chan, analista d’Emperor Securities, al diari hongkonguès South China Morning Post.

Els minerals rars són ubics en la tecnologia actual. Des de telèfons, auriculars i bateries d’automòbils elèctrics fins a equipament hospitalari de ressonàncies magnètiques o reactors nuclears. L’europi, per exemple, va estar darrere del pas de la televisió en blanc i negre a la de color. L’erbi multiplica el trànsit de dades en línies de fibra òptica. També és present en turbines eòliques, cotxes elèctrics i bona part del sector d’energies netes. I en satèl·lits, motors a reacció de caces i altres utilitats militars. 

És simptomàtic que Washington els hagi exclòs de la bateria d’aranzels a les exportacions xineses. La magnitud exacta del monopoli xinès depèn de les xifres consultades, però supera amb seguretat el 90% de la producció global. Les seves exportacions han crescut a un ritme del 4 % anual i el 2018 van arribar a les 53.000 tones.

Raresa abundant

La raresa d’aquests minerals acaba amb el seu nom. Són considerats "moderadament abundants" per l’Agència Geològica dels Estats Units i estan repartits per bona part del globus. No són més escassos que el coure, per exemple. Però el nus gordià no és la seva extracció, sinó el seu processament. A diferència d’altres metalls, no es troba aïllat sinó en amalgames. Separar-los és una tortura que requereix continus banys en àcids i filtrats en un procés que requereix centenars de repeticions. "No es tracta d’extreure els minerals rars de la barreja, sinó de treure totes les altres coses", ha descrit l’acadèmic David S. Abraham. És car, difícil i perillós perquè allibera substàncies químiques i radioactives.

Així que el món, quan la Xina s’hi va posar als anys 80, li va cedir amb entusiasme el negoci i va tancar les seves mines i plantes de processament. Només els seus baixos salaris i laxes normatives mediambientals i de seguretat laboral permetien la seva rendibilitat. Tots aquests indicatius han millorat moltíssim en les últimes dècades a la Xina, però continuen sense sortir competidors.

Els Estats Units només mantenen la mina de Mountain Pass (Califòrnia) i envien els conglomerats a la Xina per al seu processament. Entre el 2014 i el 2017 va confiar el 80% de les seves importacions de terres rares a la Xina i l’any passat les va incrementar en el 17%. És un quadro inquietant davant l’amenaça xinesa que manca de solució a la vista perquè són necessaris diversos anys perquè una planta de processament comenci a funcionar. Les terres rares són, segons els experts, el botó nuclear xinès.

Notícies relacionades

Un missatge per a les empreses: abordeu la sostenibilitat com a negoci

El Govern adjudica per 2,3 milions l’obra d’accés al port de Barcelona

L’hemeroteca tampoc assossegarà Trump. La Xina ja va utilitzar les terres rares com a càstig diplomàtic. Va ser després d’un dels cíclics frecs amb el Japó per les illes Senkaku/Diaoyu el 2010. Pequín va imposar unes quotes reduïdes d’exportació i només les va aixecar cinc anys després, després d’una protesta davant l’Organització Mundial del Comerç.

La posició de força que les terres rares li concedeixen avui a la Xina suposa una venjança poètica davant un món que durant dècades va menysprear el seu processament. Moltes indústries d’alta tecnologia d’Occident se n’han beneficiat a un preu irrisori mentre la Xina es pagava la dolorosa factura mediambiental i de salut. Ha arribat el moment de rendibilitzar-les en la guerra comercial amb els Estats Units.