The Conversation
Pensions i eleccions
Toca tornar a votar i a ningú se li escapa que a Espanya les preocupacions de gairebé nou milions de pensionistes són rellevants des d'un punt de vista electoral
zentauroepp42258401 barcelona 22 02 2018 manifestacion pensiones concentracion180222123841 /
Antonio Castillo Espinosa, IE University
Toca tornar a votar i a ningú se li escapa que a Espanya, amb gairebé nou milions de pensionistes (i en augment), les preocupacions d’aquests últims són rellevants des d’un punt de vista electoral.
El recurrent dèficit de la Seguretat Social, el buidatge del fons de reserva de la Seguretat Social (l’anomenada «guardiola» de les pensions), les manifestacions de pensionistes i les discussions sobre la revalorització de les pensions fan d’aquest tema una qüestió amb interès creixent i que convida a fer-se certes preguntes davant de la proximitat de noves eleccions.
¿Els pensionistes han perdut poder adquisitiu des de l’inici de la crisi?
La resposta en general seria que, fins ara, no.
El següent quadre mostra la variació de les pensions des del 2006 (any anterior a l’inici de la crisi) fins al 2017 (abans de l’aprovació dels PGE de 2018 i de l’aplicació del Reial Decret Llei 28/2018).
Font: INE, Europa Press i BBVA
Amb les dades anteriors sembla difícil justificar la devaluació de les pensions que alguns han pregonat, tret del de les pensions màximes, tot i que s’ha de tenir en compte que aquestes són al voltant d’un terç més elevades que els salaris mitjans.
Ara bé, si un només analitza les dades entre el 2013 i el 2017 (anys de l’aplicació de l’Índex de Revalorització de les Pensions) la cosa canvia. Com s’aprecia en el quadre de sota, en aquells anys sí que hi ha hagut una petita pèrdua de poder adquisitiu.
Font: INE, Europa Press i BBVA
Sent les dades les que són, a cada un li correspon jutjar i contestar a la pregunta plantejada però la realitat és que Espanya continua tenint una de les taxes de substitució (quantia de la pensió sobre el salari) més altes de l’OCDE.
¿S’han de revaloritzar les pensions amb l’IPC?
Aquí la resposta depèn...
Si es vol mantenir a mitjà termini el sistema, tal com està dissenyat (defugint la Llei 23/2013), la resposta és que no. La raó és senzilla: les despeses superen (i superaran) els ingressos.
Si es pretén aquesta revalorització per un suposat compliment d’una obligació constitucional, la resposta és també que no. L’article 50 de la nostra Constitució estableix que «els poders públics garantiran, mitjançant pensions adequades i periòdicament actualitzades, la suficiència econòmica als ciutadans durant la tercera edat» però el Tribunal Constitucional ha matisat l’enunciat interpretant que el mateix «no suposa obligadament l’increment anual de totes les pensions» (STC 134/ 1987), sempre que les pensions continuïn sent adequades.
Ara bé, el caràcter contributiu de les pensions (excepte les no contributives) sí que sembla exigir que és d’una correlació entre el cotitzat i el que es vagi a percebre. Per això, la no-inclusió de l’IPC com a variable preponderant en qualsevol formulació futura del sistema d’actualització podria implicar la desvirtuació d’aquest caràcter contributiu podent posar a més en risc el principi constitucional d’adequació.
¿És viable l’actual sistema de pensions (sense la Llei 23/2013)?
Aquí la resposta és senzilla: un no majúscul.
El sistema espanyol, ara com ara, és un sistema de repartiment intergeneracional on els treballadors actuals (cotitzadors) financen les pensions dels antics treballadors (pensionistes). Després, fins i tot a risc de simplificar moltíssim, l’equació d’igualtat per a la viabilitat del sistema és molt senzilla: el producte del nombre de cotitzadors per les seves cotitzacions ha de ser igual o més gran que el producte del nombre de pensionistes per les seves pensions.
L’evolució dels cotitzadors depèn del nombre de persones que hi són o accedeixen al mercat laboral i Espanya té, a més d’un problema de natalitat, un problema d’atur notable que pot augmentar en cas de recessió econòmica. Les cotitzacions depenen dels salaris que, en els últims anys, han sigut baixos i dels tipus de cotització. Els pensionistes són els que són i evolucionaran en funció de l’entrada de noves persones en el sistema (pensi’s ara en els nascuts en el baby boom) menys les que morin (Espanya té una de les esperances de vida més grans del món). I les pensions depenen dels anys i quantia de les cotitzacions ja realitzades (i les que «entren» en el sistema són superiors a les que «surten», d’aquí el constant increment de la pensió mitjana).
¿Això vol dir que perillen les pensions? No necessàriament; simplement vol dir que cal canviar el sistema, bé sigui pel costat dels ingressos, de les despeses o de tots dos. Hi ha hagut intents seriosos (tot i que poc encertats al centrar-se fonamentalment en la part de les despeses) com el de l’esmentada Llei 23/2013 reguladora del Factor de Sostenibilitat i de l’Índex de Revalorització del Sistema de Pensions, i altres menys, per la via dels ingressos, com el de pretendre finançar el dèficit de les pensions amb un impost sobre transaccions financeres.
El debat està obert i ja s’escolten veus perquè el Govern actual, encara en funcions, revaloritzi una altra vegada les pensions per al 2020 amb l’IPC mitjançant Reial Decret Llei. El cert és que, al final, si es vol mantenir l’adequació de les pensions mitjançant la revalorització amb l’IPC, la modificació haurà de venir fonamentalment per la part dels ingressos el que implicarà necessàriament buscar recursos addicionals o reduir altres despeses.
Existeixen multitud de treballs molt sòlids respecte a aquest tema. Recomanaria, pel seu caràcter divulgatiu i format de presentació, una intervenció de l’actual Governador del Banc d’Espanya, del 12 d’abril del 2018 i, per les seves projeccions i propostes, el treball d’A. de la Fuente, M.A. García Díaz i A. R. Sánchez (2018).
Conclusió
Nou milions de pensionistes aniran a votar pròximament i el futur de les seves pensions estarà entre les seves preocupacions.
Seria desitjable que tots els partits polítics prenguessin nota d’això, deixessin fora la demagògia i les ocurrències, fessin propostes electorals realistes i, sobretot, expliquessin com finançar-les i, en el futur, sigui quin sigui el resultat de les eleccions, es posessin d’acord per treballar en la modificació del sistema actual: acordar la manera de finançar-lo i fer-ho sostenible a llarg termini, establir mecanismes d’actualització automàtics que mantinguin un adequat poder adquisitiu de les pensions i així dotar de certesa i tranquil·litat els pensionistes actuals i futurs. Below is The Conversation's page counter tag. Please DO NOT REMOVE.
Fin del código. Si no ve ningún código arriba, por favor, obtenga el nuevo código de la pestaña Avanzado después de hacer clic en el botón de republicar. El contador de páginas no recoge ningún dato personal. Más información: http://theconversation.com/es/republishing-guidelines
Notícies relacionadesAntonio Castillo Espinosa, Associate Professor of Tax and Finance Law and Associate Professor of International Taxation, IE University
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’original.
