Cap a una transició justa

El canvi climàtic és una realitat que ja pocs s’atreveixen a qüestionar. El cost de la inacció supera amb escreix el de la inversió necessària per combatre’l, segons assenyala un informe recent del Centre per a l’Acció Climàtica de Boston Consultoria Group. Ignorar el problema, afirma l’estudi, té un preu molt alt, estimat en una reducció del PIB per càpita mundial del 30%, per no dir més, l’any 2100. Davant d’aquesta emergència climàtica toca accelerar en el procés de descarbonització de l’economia i abordar una transició energètica que, necessàriament, ha de ser justa.

Aquesta és una de les conclusions del debat organitzat per EL PERIÓDICO i Acciona sobre com accelerar aquesta descarbonització, en el qual han participat Pablo Alcaraz, sènior mànager del departament de Regulació d’Acciona;Salvador Samitier, responsable de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic; Luis Morales, responsable de Relacions Institucionals de la Fundació Renovables; Alwine Woischnik, consultora independent en matèria de transició ecosocial i soci de l’Associació per a la Sostenibilitat i el Progrés de les Societats (Asyps) i Mario Giampietro, professor investigador d’ICREA i de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambiental de la UAB.

Una dècada per revertir la situació

La descarbonització de l’economia s’ha de fer més d’hora que tard, coincideixen tots els ponents. «Hem d’accelerar i accelerar immediatament», afirma Pablo Alcaraz, per qui davant d’aquest repte gegantí tots ens hem d’arromangar. «Tots hem de fer molt», afegeix. «Som a temps de canviar el model energètic», postil·la Luis Morales, que, no obstant, adverteix que la finestra d’oportunitat es va tancant cada any que passi sense actuar. «El que no fem en la pròxima dècada ja no ho podrem fer després», sentencia el representant de la Fundació Renovables, que remarca que és imprescindible que es moderi el consum. «Estalvi, estalvi i eficiència i, després renovables». Aquestes energies netes, explica, «no estan per afegir més oferta a un consum desmesurat».

Hi ha també consens en què laconscienciació social més elevada pot ajudar aquest canvi de rumb i en què aquesta transició energètica no va de canviar una tecnologia per una altra, sinó que el canvi ha de ser més profund. «No es tracta de fer un ajustament al sistema. És una oportunitat per fer una economia més assenyada, més justa i més equilibrada», argumenta Salvador Samitier. Una transició que, també per a Alwine Woischnik, ha de ser justa. Segons el seu parer, no només ha de contemplar qüestions econòmiques o ambientals, sinó també socials. «Parlem d’una transició ecosocial». Mario Giampietro abona aquesta dimensió social, però es mostra crític amb el paper delspolítics europeus i les polítiques que propugnen. «Tenim un problema de governança», afirma. Segons la seva opinió, hi ha un món entre el que està passant i el que els polítics diuen que passa.

Gran potencial per crear ocupació verda

No sent un repte fàcil ni senzill d’afrontar, la transició energètica és també una font d’oportunitats. Per Alcaraz, els territoris i empreses que s’ho estan prenent seriosament i que treballen per ser els pioners tindran avantatges competitius respecte a la resta. En aquest sentit, destaca el propòsit de la nova presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, d’implementar unGreen New Deal, enfocat que el continent europeu sigui carboni neutral el 2050. Líder en energies renovables, per a Espanya aquesta transició és especialment interessant. No només podrà exportar productes i serveis a la resta de països, sinó que tindrà efectes beneficiosos sobrel’ocupació. L’OIT afirma que per cada ocupació que es perdi en combustibles fòssils es crearan quatre llocs de treball verds. «Espanya serà el segon país de la UE, després de Bèlgica, en potencial d’aquesta ocupació», afirma el representant d’Acciona. En la mateixa línia, Woischnik defensa que, com s’ha vist en el cas alemany, i, considerant el conjunt dels sectors econòmics, la protecció del clima no destrueix ocupació, sinó que el crea significativament. Per Morales, la transició energètica és una oportunitat per reindustrialitzar el país –«que falta ens fa», diu– partint de criteris d’economia circular i crear ocupació verda.

Revisió del model impositiu

La fiscalitat és una de les principals eines amb què es compta per combatre el canvi climàtic, afirmen tots els ponents, a excepció de Giampietro, per qui aquesta idea que les taxes ho solucionen tot no funciona. «És moment de repensar si es pot fer d’una altra manera. Tenim molt poca anàlisi sobre qui, quan i com consumeix energia», defensa.

Llei catalana de canvi climàtic, aprovada per unanimitat al Parlament i recorreguda per l’Estat, estableix un impost als vehicles partint de les emissions de CO₂i un altre per a l’emissió de gasos amb efecte hivernacle a determinades activitats econòmiques. Aquests impostos, explica Samitier, tenen caràcter finalista, ja que els diners recaptats han de tornar en actuacions en matèria de canvi climàtic. Però el responsable de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic es mostra més favorable a una revisió global del sistema fiscal per adaptar-lo a la realitat d’avui. «Si volem que el 2050 sigui neutre en emissions, no podem tenir una fiscalitat amb els paràmetres d’una indústria del segle XX», assegura.

Morales, per la seva banda, advoca per complementar el principi de qui contamina paga –amb excepcions per evitar que es traslladi un missatge pervers que els diners tot ho poden– amb el principi que «qui restaura, conserva i protegeix, cobra».

Alcaraz està convençut que perquè aquesta reforma fiscal tingui èxit és important que la transició sigui justa: «Cal crear mesures específiques per a aquells col·lectius i empreses que estan més exposades a aquests canvis». En aquest context, Woischnik esmenta un estudi recent de l’Institut Alemany d’Investigació Econòmica (DIW), segons el qual, el preu sobre el CO₂ (per al transport, edificis, etc.), previst en el pla climàtic del Govern alemany, afectaria en un 1% els ingressos nets de les persones amb baixos recursos econòmics, mentre que per a les d’alts recursos econòmics significaria de mitjana un 0,4% dels seus ingressos nets.

Notícies relacionades

Un col·lectiu demana al Parlament que flexibilitzi les cèdules d’habitabilitat

Puig: "La família mira al següent trimestre i a la següent generació"

També per Alcaraz el sector financer ha de fer un pas endavant i deixar clar que no finança projectes que no tinguin un objectiu sostenible o que finançar-los surt més car.

Responsabilitat compartida

El futur, defensen els ponents, ens incumbeix a tots. «Tots en som corresponsables», assevera Morales, que, a més de considerar inacceptable que Espanya no tingui llei de canvi climàtic, advoca per un pacte d’estat sobre la matèria. Per la seva banda, el representant d’Acciona posa de relleu el paper de l’empresa privada per mobilitzar en favor del clima. «Les empreses seran sostenibles o no seran», destaca, i afegeix tot seguit que el PNIEC (Pla Nacional Integrat d’Energia i Clima), que Espanya acaba d’enviar a Brussel·les, que el valora com un dels més ambiciosos dins del conjunt comunitari, parla d’unes inversions de 236.000 milions d’euros en un dècada, però assumeix que el 80% serà inversió privada. A més, Alcaraz ressalta la creació del Grup Espanyol de Creixement Verd, amb més de 50 grans empreses del país, i a nivell internacional el RE100, amb més mes de 200 empreses, des de Google i Apple fins a BMW i General Motors, que s’han compromès que el consum de la seva electricitat sigui 100% renovable abans del 2050.