Paul de Grauwe: «Si no hi ha eurobons, el BCE hauria de finançar els països»

L’influent economista Paul de Grauwe (Bèlgica, 1946), professor de la London School of Economics, respon des de Lovaina, on viu el confinament, a les preguntes d’EL PERIÓDICO. No s’atreveix a quantificar la injecció multimilionària que serà necessària davant l’enfonsament de l’economia perquè tot dependrà del temps que es prolongui la pandèmia del coronavirus, però davant de la divisió que generen els anomenats «coronabons» defensa el paper clau del Banc Central Europeu i la necessitat d’actuar amb urgència, abans que el mal sigui permanent. «No tenim tant temps. Si no actuem, podem desencadenar reaccions polítiques que poden ser incontrolables», avisa.

Espanya ha paralitzat l’economia per frenar la propagació. ¿Quines conseqüències pot tenir?

El perill és la implosió de l’economia, una espiral deflacionista que afecti de forma permanent l’economia. Serà clau per a Espanya establir una sèrie de mecanismes que evitin que hi hagi empreses que facin fallida i no puguin posar-se en marxa de nou, que hi hagi gent que perdi la seva feina i deixi de tenir ingressos. Serà necessari un increment massiu de la despesa i de l’endeutament.

 

¿Allà és on ha d’entrar la solidaritat europea?

Si (la UE) no és capaç de recolzar financerament el Govern espanyol en el seu intent d’assegurar que la situació no implosioni, el revés després a Espanya pot ser terrible, perquè podria desencadenar un pessimisme més gran en el futur de la UE. Podria despertar forces polítiques antieuropees a Espanya i també a Itàlia. Podria ser brutal així que és essencial fer-hi alguna cosa.

 

La Comissió Europea ha flexibilitzat les regles de dèficit i els ajuts d’Estat, ha proposat utilitzar els marges del pressupost i ha anunciat una nova proposta de marc financer plurianual. ¿És suficient?

Tot això és necessari, sense cap dubte, però no és suficient. Hem de pensar a més escala. O bé arriba en forma d’una emissió conjunta de deute, siguin coronabons o eurobons, per compartir el cost entre tota la Unió. O, tal com és la meva proposta, el BCE finança directament els dèficits. És probablement la forma més fàcil perquè no s’ha de canviar res. El BCE podria assegurar-se que els extra dèficits derivats d’aquesta crisi són finançats a través de l’emissió de diners. Es pot fer tècnicament i sense límits de diners, i en aquest cas particular s’hauria de fer, especialment si els governs fracassen en l’emissió conjunta de deute.

 

Espanya i 8 països més advoquen per l’opció de crear un instrument de deute conjunt.

La meva opció preferida és l’emissió d’eurobons que podrien marcar la diferència per a països com Espanya, però si no és possible llavors el BCE hi ha d’intervenir.

 

¿No és suficient el programa de compra de bons de 750.000 milions del BCE?

És una bona decisió i és encertada. Però si en un moment concret, perquè hi ha pànic, la gent comença a vendre bons espanyols, les primes de risc augmentaran i això pot derivar en una crisi de liquiditat. S’ha d’evitar. El BCE ha promès fer-ho i és una bona notícia, però no és suficient perquè el problema al qual s’enfronten Espanya i altres països és que hauran d’emetre molt més deute i, quan la crisi sanitària acabi, tindran un nivell d’endeutament insostenible que continuarà danyant l’economia i obligarà a introduir mesures immediates d’austeritat. La crisi té el potencial de transformar un xoc que és essencialment temporal en un d’alt endeutament permanent, cosa que seria terrible per a Espanya. No podria seguir cap política macroeconòmica decent. S’ha d’evitar monetaritzant els dèficits de manera que quan la crisi acabi Espanya no es trobi amb un nivell de deute permanentment elevat.

¿És el moment per acabar amb les receptes d'austeritat?

Per descomptat. Totes aquestes idees d’utilitzar el Mecanisme Europeu d’Estabilitat [fons de rescat] amb tota mena de condicions a canvi dels préstecs no tenen cap sentit. Per a això és millor no obtenir aquests préstecs. No se li pot dir ara a Espanya que comenci amb l’austeritat. Seria una bogeria.

 

Doncs és precisament la recepta d’Holanda. ¿Què li sembla l’actitud d’aquest Govern?

Es terrible i arrogant. Es creuen moralment superiors però aviat vindran demanant-nos [a Bèlgica] llits hospitalaris perquè no han invertit en el seu país. És increïble que utilitzin aquests arguments quan es tracta d’una qüestió de vida o mort.

 

La UE està disposada a fer «el que faci falta», però fins ara no sembla gaire impressionant. ¿Com ha de ser el pla de recuperació?

Cada país ha de decidir per ell mateix què vol fer i prioritzar. Els límits són de finançament i, per tant, l’estratègia ha d’anar encaminada a aportar prou finançament perquè països com Espanya i Itàlia puguin fer el que està fent Alemanya. Quan un mira els números aquests dies, veu que Alemanya està expandint massivament la seva despesa i augmentant el dèficit. Ha deixat de banda les regles sobre l’equilibri pressupostari. Espanya i Itàlia no poden fer-ho de la mateixa manera, així que és necessari assegurar que tots dos puguin fer el mateix que els alemanys. Aquesta ha de ser la prioritat.

 

Per a Brussel·les, l’element clau és el pressupost però al febrer els líders de la UE van fracassar en el seu intent d’aconseguir un acord per la negativa del nord a gastar més.

Notícies relacionades

La indústria es reorienta des de la segona corona metropolitana

Richard Sennet: "Les superilles han donat més drets als habitants de Barcelona"

És el mateix de sempre. Som virtuosos i vostès són pecadors. Estic cansat d’aquest argument. Va en el seu propi interès ser una mica més altruista i en aquest cas, a més, és molt important. Si no, la Unió Europea col·lapsarà.