«Moltes empreses no recuperaran el 100% de la plantilla si no es flexibilitzen els ertos»

El conseller de Treball, Afers Socials i Famílies, Chakir el Homrani, considera que ha arribat el moment de posar en marxa les polítiques actives d’ocupació que permetin enfocar el desconfinament de la forma menys lesiva possible. Malgrat comptar amb nous pressupostos, el conseller explica en aquesta entrevista que parteix amb xifres negatives en el desplegament d’aquests ajuts per la decisió del Govern central de canviar la destinació de recursos que estaven pactats prèviament i que limiten la capacitat del Govern per contribuir a una desescalada assumible. El Consell Executiu de la Generalitat acaba d’aprovar un decret llei en el qual s’inclou un programa dotat amb 59 milions d’euros per fomentar l’ocupació i evitar, en la mesura que sigui possible, que els ertos temporals s’acabin convertint en eros posteriorment.

–¿Què aporten les noves mesures respecte a les que ja ha aprovat la Generalitat en matèria laboral i social? Estan plantejades entorn de tres eixos: de quina manera donem resposta als treballadors afectats per la situació; de quina manera ajudem autònoms i microempreses, i també com recolzem les administracions locals. Aquestes polítiques actives d’ocupació tindran un paper clau en els pròxims mesos i anys.

–¿D’on provenen els fons? Provenen tant dels pressupostos que ja tenim activats com de fons socials europeus, com, en una part, de la Conferència Sectorial d’Assumptes Laborals. Però a principis de la crisi ja vam conèixer l’afectació de 215 milions d’euros específics per a Catalunya –que anaven en un paquet més gran, de 2.500 milions–, que el Govern central va prendre la decisió unilateral de traspassar-los a polítiques passives. És una suspensió temporal, però seguim a l’espera que tornin a convocar la conferència, perquè seran importants per poder desenvolupar polítiques d’ocupació. Fer-ho ara amb 215 milions negatius és complex.

¿De quin pressupost disposa el seu departament per a aquestes polítiques? Adaptant-nos a la retallada que s’ha fet, arribarem als 300 milions d’euros. N’haurem d’anar activant convocatòries de forma continua. 

¿Els ajuts que aprova la Generalitat intenten cobrir els forats que deixa l’Estat amb els seus? La setmana passada vam presentar l’ajuda única de 200 euros per a treballadors afectats per ertos, autònoms i treballadors discontinus o temporals que s’han quedat sense contracte. La voluntat de l’ajuda és cobrir temporalment la falta d’ingressos. La dada més significativa que mostra la necessitat d’aquesta ajuda és que vam obrir el formulari de sol·licitud dijous, i diumenge ja teníem més de 70.000 sol·licituds, quan és una ajuda que ha d’afectar 100.000 unitats familiars. I el 57% dels sol·licitants són treballadors afectats per ertos.

–Entre els ajuts aprovats inclouen crèdits de l’ICF. ¿Són comparables als de l’ICO? Sí. I tenen un sentit especial, perquè necessitem generar línies específiques per a una economia que té un valor a part. Per això hem mobilitzat 14 milions d’euros en préstecs per a l’economia social, el cooperativisme i el tercer sector.

¿Serà més fàcil accedir a aquestes línies que a les de l’ICO? No hi ha d’haver cap dificultat per accedir-hi. Però s’ha d’evitar el que han denunciat moltes petites empreses de les línies ICO, que és que les obliguen a contractar productes accessoris que no són dins de les línies de l’ICO. I aquí s’ha de demanar més rigor a les entitats financeres, perquè no té sentit que s’aprovin línies de finançament que són necessàries per assegurar la cadena de pagament i alhora es col·loquin altres productes per fer negoci. Això no és raonable.

¿Considera que tant l’aplicació de les línies de l’ICO com el pagament dels ertos s’han fet de la millor manera possible? Hi ha queixes dels agents socials. Una és que les línies de finançament no estan entrant tot el necessari i hi ha dificultats per accedir-hi. Quant als expedients de regulació, hi ha dues preocupacions: la primera és el coll d’ampolla perquè els treballadors afectats puguin exercir els seus drets. En la nòmina del 10 d’abril hi van entrar molt pocs treballadors. Tenim moltes persones l’últim ingrés de les quals correspon a les setmanes del mes de març que van treballar. S’han pres bones decisions, però s’han pres tard. 

–¿Què s’ha fet malament? La flexibilització del pagament de nòmines s’havia d’haver adoptat abans, i l’agilitació d’entrada de dades perquè el SEPE pogués pagar els diners s’hauria d’haver avançat. Ara estem pagant aquest retard. L’altra gran preocupació és quina pista d’aterratge donem als ertos a causa de força major. O som capaços de donar-hi una solució o hi haurà moltes empreses que no podran reincorporar el 100% de la plantilla el 100% de la jornada quan finalitzi l’estat d’alarma. 

–El Govern central ha apuntat que si no es prorroga l’estat d’alarma potser tampoc es prorrogaran els ertos per causa de força major. ¿Què n’opina? La gestió que ha realitzat el Govern de l’estat d’alarma no s’ha caracteritzat per la col·laboració i la corresponsabilitat. Ha estat més en consonància amb l’ordeno i mano. No podem caure en la trampa de pensar que o hi ha estat d’alarma o no hi ha altres mecanismes per gestionar la crisi. I no m’agrada que al final l’amenaça sigui que sense estat d’alarma no es pot fer res. Han de ser capaços de trobar-hi alternatives.

–¿S’haurà de prorrogar? S’haurà de prolongar si hi hagués un canvi d’actitud per part del Govern. No pot ser que ara es parli d’estat d’alarma o caos. L’estat d’alarma ha d’estar ben acordat, però hi ha d’haver cooperació, col·laboració. Potser seria un bon inici establir l’estat d’alarma en alguns àmbits, mentre que en d’altres comencem a treballar des d’una altra perspectiva.

–¿Quin serà el panorama social que quedi a Catalunya al final de la desescalada? Som davant d’un escenari d’un creixement de l’atur molt elevat. Però no podrem concretar-lo fins que no vegem com els 700.000 treballadors afectats per ertos retornen a l’activitat. I quants dels que hi tornen són capaços de mantenir l’activitat. La clau és aquí. De moment, el creixement de l’atur és elevat, amb dades que ens recorden la part més extrema de la crisi del 2008.  

Els sindicats demanen canvi de model productiu i sociosanitari perquè no han funcionat. ¿Què S’ha de fer?  S’ha de fer una reflexió sobre el model global. Som un país industrial i no podem deixar de ser-ho.  Hem perdut la fàbrica. Tots els estats del món han hagut d’anar a la Xina a comprar el material sanitari. Aquesta situació no es pot donar.

Notícies relacionades

Un col·lectiu demana al Parlament que flexibilitzi les cèdules d’habitabilitat

Puig: "La família mira al següent trimestre i a la següent generació"

–¿I en l’àmbit sociosanitari? S’ha de fer una reflexió en fred sobre com reforcem l’atenció sanitària en tots els models de residències a Europa. I s’ha de veure de quina manera som capaços d’assegurar que les persones grans poden viure a casa seva com temps millor. De quina manera som capaços de generar polítiques que signifiquin l’envelliment quilòmetre zero. I això suposa reforçar serveis d’atenció domiciliària. També reforçar la mirada de la comunitat, els recolzaments comunitaris a les persones grans. S’han de discutir molts aspectes, perquè les residències no estaven dissenyades com a hospitals per a una situació de pandèmia. 

–¿Estaven ben distribuïdes les responsabilitats en aquest àmbit dins del Govern? ¿Per què hi va haver un canvi d’atribucions entre conselleries? Vam començar treballant de forma coordinada els dos departaments, però hi va haver un moment en què es va prendre una decisió necessària, que defenso, i que significava reforçar l’atenció sanitària, i això significava traspassar temporalment la realitat residencial a l’àmbit de la salut. El que sí que hem de pensar és que, una vegada acabada aquesta situació, s’haurà de reformular el sistema. S’haurà de pensar en la qualitat de vida de les persones que viuen a les residències. I caldrà situar altres elements, com que les persones acabin en una residència en l’últim moment. S’ha de treballar per reforçar l’autonomia dels més grans a les seves llars.