Pacheco: «La direcció de Nissan està dividida sobre el tancament i ho hem d'aprofitar»

¿Era inevitable que Nissan optés pel tancament?

No, i hem treballat tots junts [Administració i sindicats] per poder aconseguir que no es produís. I també hem aconseguit que dins del consell d’administració del Japó encara hi hagi serioses diferències sobre la decisió presa. Part de la direcció apostava per mantenir la continuïtat de la planta a Barcelona i dins de la Unió Europea. Aquestes contradiccions també es podran portar a la junta d’accionistes quan rubriquin el pla de reestructuració. És una espurna d’esperança que encara tenim i hem d’aprofitar-la.

¿És evitable el tancament?

Sí. La proposta que li hem fet a l’empresa és de sentit comú, en el sentit econòmic de la paraula. No és només una esperança, però tampoc donarem falses expectatives a la gent. Això és molt difícil, és molt dur, però cal treballar per revertir aquesta decisió. Dins de l’estratègia de l’aliança Nissan-Renault. Renault ha d’entendre que no té sentit, ara que es governarà les decisions a Europa, abandonar una de les dues principals capitals europees, juntament amb París, on encara té presència.

Li queda Sunderland...

Seria un error, perquè amb el ‘brexit’ té tancada l’aixeta de tot el pla d’inversions que s’estan plantejant ara per acompanyar la reactivació econòmica de la Unió Europea. Estem parlant de 750.000 milions a disposició dels estats i 100.000 milions més que s’estan negociant per a aquest ‘new green deal’. I una part importantíssima d’aquests diners s’ha de dedicar a la transformació cap a una mobilitat sostenible, en què el sector de l’automoció serà clau. Confio, a més, que les dificultats per dur a terme una decisió així els convencin perquè vegin que els surt més rendible mantenir la planta per no tancar-la.

¿L’Administració ha estat a l’altura fins ara?

Crec que sí. Per una vegada hem aconseguit participar tots junts i de manera concertada i hem aconseguit posar en contradiccions l’empresa. Si al final han decidit marxar ha sigut per motius de política interna de la marca. No perquè no s’hagi treballat amb ells una alternativa real. No puc fer cap retret a cap de les administracions. I encara els queda molta feina, malgrat el soroll polític que plantegin alguns. Institucionalment tenen les coses bastant clares. I si els sindicats hem de fer de pega, continuarem fent-ho. Hem de saber mostrar aquesta imatge d’un país unit convençut que hi ha una alternativa.

¿Què és necessari perquè Nissan reconsideri la seva decisió?

Hem d’aprofitar la nova configuració empresarial de l’Aliança Nissan-Renault per fer valer el paper de la Unió Europea i que una estratègia de reconversió cap a un ‘hub’ de la mobilitat sostenible tingui sentit i recorregut. En una ciutat que té una aposta molt clara de transformació en aquest sentit i que podria ser referència de les diferents plantes de Renault i de Nissan al continent europeu.

En els últims anys Nissan ha rebut 125 milions i això no n’ha impedit el tancament, ¿és això estratègia intel·ligent?

No, nosaltres ja feia anys que ho denunciàvem. En la política industrial l’Administració ha de marcar les regles, no pot ser una guardiola per a aquestes empreses. Això ho ha de coordinar a nivell de la UE, no pot ser que hi hagi una Europa a dos o tres velocitats. I Espanya, que és la quarta economia d’Europa i el segon productor de cotxes més important, no pot ser un convidat de pedra a la UE. Hem perdut sobirania industrial i l’hem de recuperar. Hem de donar sortida a totes aquestes inversions que puguin venir d’Europa i lligades a aquest ‘new green deal’ amb la condició de recuperar aquesta sobirania.

¿La nacionalització d’empreses és una manera de recuperar aquesta sobirania industrial?

Jo diferenciaria molt entre el que és nacionalitzar una empresa i recuperar sobirania industrial. Hi ha molts països que tenen sobirania industrial sense tenir nacionalitzades les empreses. Alemanya no ha nacionalitzat empreses, però sí que ha impulsat estratègies perquè determinats sectors no marxin; amb política econòmica i política industrial. Una altra cosa és que determinats elements sí necessitin una intervenció directa, total o parcial, de l’Estat. La situació d’Alcoa, per exemple, sí que crec que es resol amb un procés de participació directa de l’Estat. Perquè el que fabriquen allà només es fabrica allà a tot Espanya. Puc entendre que en vista de la duresa de la decisió de Nissan hi hagi alguns que volen una decisió immediata i ràpida. Però, una vegada nacionalitzada, ¿què vendrem, en un mercat globalitzat com el de l’automòbil?

¿Per fer aquesta política industrial s’han de pujar impostos? ¿Ara, en plena crisi?

Sí, sinó no serà possible. Si no tenim capacitat d’ingressos qui podrà tenir capacitat de reactivar l’economia contra la Covid-19. La proposta de la UE és molt important, però també molt insuficient. No arribarà a cobrir la despesa pública que s’està necessitant per fer front a aquesta crisi. I sobretot si volem canviar sistèmicament algunes carències que ha deixat al descobert. Les condicions de vida d’alguns cada vegada són pitjors. Aquesta crisi ha demostrat que alguns sectors han pogut parar i la vida ha seguit i altres que no es poden parar i estan cobrant una merda. La gent que ha sortit a aplaudir a les vuit de la tarda als balcons ha de fer una reflexió i pensar quines han de ser les prioritats a partir d’ara.

Notícies relacionades

Silence sona per al futur de la Zona Franca

El Govern, obert a un «altre soci industrial» com a alternativa al tancament de Nissan

Nissan ja arribava tocada a la crisi de la Covid-19 i el seu erto pretén convertir-se en ero, ¿serà aquest el panorama després de l’estiu?

Ja ho estem veient en algunes empreses. Hem de trobar tots els recursos necessaris, reactivar l’economia i parar el cop. Aquí el que no s’entén és la falta de velocitat de les administracions. A Catalunya encara no tenim cap taula de treball específica per parlar de la reactivació econòmica i l’altre dia el Govern ens plantejava un calendari per tenir un primer esborrany per al 30 de juliol. A Catalunya cada mes s’estan perdent de manera estructural més de 100.000 llocs de treball. Si ens esperem al 30 de juliol, haurem perdut més de 200.000 llocs de treball abans de començar a prendre cap mesura. No podem acceptar-ho i les patronals tenen la mateixa preocupació. No podem perdre ni un minut més.