La doble crisi (laboral) dels 50 anys

El Joan Francesc (52 anys) ja sap el que és ser víctima d’un acomiadament col·lectiu. El 2017 l’empresa on treballava des de feia més de dues dècades (una de les principals teleoperadores del mercat) el va incloure en un ero. Ell va decidir afegir-se a la llista dels voluntaris, ja que va veure en aquesta sortida indemnitzada una manera de passar més temps amb els seus fills. Amb els diners de la indemnització va obrir una cafeteria, que com qualsevol negoci té moments bons i dolents. Es veu obligat a tancar-la dos mesos abans de la inesperada arribada del coronavirus.

«En la meva vida mai havia tingut la necessitat de buscar feina», diu. I ara, després de quatre mesos buscant-ne amb l’acompanyament de la Fundació Pimec, busseja per més de 10 plataformes d’ocupació intentant reenganxar-se al mercat. Primer postulava per les ofertes que encaixaven amb la seva experiència, tot i que ara ha estès el ventall al que surti. També es planteja reciclar les seves més de dues dècades d’experiència com electricista autònom. L’atur, especialment entre els col·lectius més sèniors, té un terra especialment enganxós. «Una persona de més de 50 anys que surt del mercat laboral i tarda més d’un any a trobar feina és ja molt difícil de recuperar», explica el secretari de Treball de CCOO de Catalunya, Ricard Bellera.

En aquest sentit, el confinament ha suposat un desavantatge afegit, segons explica Joan Francesc, ja que la data de naixement que figura en el currículum pesa més a través d’una pantalla. «Tot i que tinguis 50 anys, si tens una bona aparença l’empresari pot pensar ‘aquesta persona és vàlida’. A través d’una plataforma és molt més difícil. I jo encara tinc molta corda», afirma. Quatre de cada deu aturats de més de 50 anys a Espanya són aturats de llarga durada; una realitat que s’ha duplicat des de l’anterior crisi. I una condemna que s’intensifica amb l’edat, tal com constaten les dades d’un informe d’Adecco publicat aquesta passada setmana. El 75% dels aturats de més de 55 anys afirma que no creu que torni a trobar feina mai més.

«Contrasentit» laboral

A l’associació T’acompanyem, fundada al caliu de l’anterior crisi, treballen per evitar aquesta desconnexió prematura. El nombre de persones que s’acosten al seu local del carrer de Biscaia de Barcelona no ha deixat d’augmentar les últimes setmanes. «Estem col·lapsats i en uns mesos, quan s’acabin els ertos, serà molt pitjor», diu el seu fundador, Isidro Gutiérrez. La situació que expliquen els usuaris de T’acompanyem és bastant més complicada que en l’anterior crisi, ja que ara la majoria arriben amb la prestació de l’atur esgotada des de fa temps. Alguns per aquestes dates aconseguien trobar una feina de temporada en l’hostaleria, però aquest any no hi podran comptar. D’altres, els menys, han aconseguit treball a residències o geriàtrics, davant l’increment de la demanda durant la pandèmia.

Notícies relacionades

#NoALaDiscriminaciónPorEdad, la campanya per la inclusió dels treballadors grans

Les novetats de la reforma

«La discriminació per edat és un contrasentit, ¿com mantindrem una economia sostenible si cada vegada hi ha menys joves i la gent viu més anys?», es pregunta el president executiu de Grup Numintec, José María Torres. Aquest empresari, veterà activista pel dret a la segona oportunitat i a la reinserció laboral, està impulsant la campanya #NoALaDiscriminacionPorEdad. Perquè considera que són els estereotips, i no la suposada falta d’habilitats o capacitat d’adaptació, el principal fre dels sèniors. Per combatre-ho, aposta per instal·lar sistemes de reclutament basats en els currículums cecs. Així mateix reclama al Govern incentius especials per a la contractació dels aturats de més edat i una inversió més gran en la formació contínua dels que estan en actiu.

Al Fabio (51 anys), psicòleg i administrador de finances, se li va acabar fa un parell de mesos el contracte que tenia en una bugaderia. «El risc de contagi era alt, però necessitava pagar el lloguer, deutes... Afortunadament no em vaig contagiar», explica. Des d’aleshores, per aquest sènior la seva feina és buscar feina. Vuit hores al dia escorcolla la pantalla del seu portàtil a la recerca del següent baló d’oxigen que li permeti una certa estabilitat. «Jo el que vull és treballar, no que em mirin com un número», afirma.