Pedro Solbes: «Que la pesseta sigui cosa del passat és un èxit total»

«El que em feia perdre la son era estar segur que l’1 de gener els caixers començaven a subministrar euros. Les monedes nacionals desapareixerien progressivament en sis mesos. La gent havia d’adaptar-se i podia passar-ho malament. Recordo que la meva mare em renyava i em preguntava per què fèiem aquestes ‘tonteries’ de posar-nos a l’euro, que ella no era capaç de saber el que valien les coses i quants diners tenia. I jo ho entenc», comenta a aquest diari. Però al final, prossegueix, la transició a l’euro es va produir de forma «suau i raonable» i el fet que ara gairebé ningú recordi la pesseta es pot interpretar com un èxit.

«Que sigui una cosa del passat és un èxit total, perquè va suposar la incorporació a l’esquema econòmic de la Unió Europea i això ha sigut enormement beneficiós per al país», afegeix. L’exministre d’Economia de Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero creu, en definitiva, que l’esforç va valer la pena. «Una crisi com l’actual [derivada del coronavirus] sense estar en l’euro hauria sigut una catàstrofe», conclou.

Una cessió de poder positiva

Com van fer els 18 països de la Unió Europea que en el seu moment van adoptar l’euro, Espanya va cedir espais de poder, però el balanç és clarament positiu, segons l’opinió de la catedràtica d’Economia Aplicada i Càtedra Jean Monet Antonia Calvo.

«La moneda nacional sempre és un símbol de sobirania. Espanya ha perdut ingressos derivats de l’emissió de bitllets i monedes i està sotmesa a la supervisió pressupostària de Brussel·les però, d’alguna manera, és un avantatge. Si sospesem guanys i pèrdues, per descomptat hem guanyat», afirma.

I confessa que, per a algú com ella que ha conegut «les pessetes, els reals i els cèntims» l’evocació de l’antiga moneda és tan sols sentimental. «Des del punt de vista econòmic estic més tranquil·la participant en l’euro i en el projecte europeu que si tingués pessetes», apunta.

La generació de l’euro

L’anàlisi de la sociòloga Elisa Chuliá és que la societat espanyola va assumir la moneda única «com un avenç que va contribuir a què ens sentíssim més europeus» i per això va ser sorprenent la rapidesa amb què, fins i tot la gent gran, va fer el canvi.

Notícies relacionades

L’últim adeu a la pesseta

Un col·lectiu demana al Parlament que flexibilitzi les cèdules d’habitabilitat

En aquests 18 anys de convivència amb l’euro, el país s’ha transformat. Espanya ha envellit –l’edat mitjana ha passat dels 40 als 44 anys– els immigrants representen un 15% de la població quan eren el 6% el 2002 i el mercat laboral s’ha feminitzat, al passar la taxa d’activitat de les dones del 42% al 53%.

«L’euro no ha portat un canvi social completament nou, però ha reforçat tendències que es dibuixaven a finals del segle XX. Han sigut 20 anys complicats. La generació que va néixer amb l’euro ha viscut la gran recessió del 2008 i quan els tocava incorporar-se al mercat laboral es troben amb una crisi sanitària...», resumeix Chuliá.