Les caixes resisteixen des de la rereguarda

Dels nou bancs espanyols més grans, quatre (els dos citats més Kutxabank i Ibercaja Banco) estan sota l’hegemonia total o majoritària de fundacions successores de les caixes. Aquestes quatre entitats bancàries dominades per caixes lideren al seu torn el rànquing de solvència del sector a Espanya, segons l’Autoritat Bancària Europea (EBA), i superen la resta dels bancs en capital de màxima qualitat en relació amb els seus actius de risc.

Caixa Pollença i Caixa Ontinyent.

Amb origen als anys 30 del segle XIX, les antigues caixes d’estalvis van ser forçades per una llei del PP el desembre del 2013 a transferir els seus negocis financers a bancs i a reconvertir-se en una nova figura jurídica (fundació bancària) amb l’excepció de dues entitats d’estricte àmbit local: Caixa Pollença i Caixa Ontinyent. Però en vista de la preeminència que encara conserven en el negoci financer nacional amb alguna de les formulacions jurídiques, sembla que la seva necrològica es va difondre de manera prematura. Les antigues caixes encara resisteixen.

I això encara que l’hecatombe de l’última crisi financera internacional (la del 2008, lligada en el cas específic d’Espanya a la immensa bombolla immobiliària, creditícia i de deute extern forjat a partir de 1998) va ser devastadora per a les caixes. Però la banca no presenta un itinerari menys accidentat. Dels 110 bancs que hi havia a Espanya el 1977, avui en sobreviuen set (Santander, BBVA, Sabadell, Bankinter, Abanca i els més petits March i Pueyo), xifra que suposa el 6,36% del cens de llavors. I de les 80 caixes d’estalvis que hi havia en aquella època, perviuen sis grups financers, el 7,5%. No és gaire més calamitós un saldo que un altre.

En realitat, la recessió de 2008 no va ser una crisi de caixes, sinó una crisi financera que va colpejar la banca en el conjunt del món avançat. Ni tan sols va ser la primera crisi bancària (només des de 1970 n’hi ha hagut 147) i tampoc serà l’última. I en moltes les caixes se’n van sortir millor que els bancs.

De Banesto al Popular

En la del 2008, la gravetat es va acarnissar de manera particular en les caixes, però no en exclusiva. Per afirmar que va ser una crisi de caixes (l’explicació esbiaixada dominant) s’omet de manera sistemàtica la desaparició de Banesto (un dels que van ser els «set grans» bancs del país), la caiguda espectacular el 2017 del Banc Popular (quart banc més gran d’Espanya) després d’haver consumit tres ampliacions de capital per 5.450 milions en el seu intent estèril per evitar el desastre, i l’extinció dels mitjans Banco Pastor i Banco Guipuzcoano.

De les 45 caixes que hi havia el 2010 avui en sobreviuen 14: 12 com fundacions bancàries partícips en bancs (quatre a CaixaBank, tres a Liberbank, una a Unicaja Banco, tres a Kutxabank i una altra a Ibercaja Banco), i dues com caixes d’estalvis locals. De les que van desaparèixer, algunes de molt notables van sucumbir per demèrits en la seva gestió i per la seva elevada exposició a la bombolla immobiliària. Però d’altres es van veure arrossegades per circumstàncies alienes. En uns casos va ser una errada política de fusions. La concentració va ser forçada per decisions polítiques com els decrets del 2012 (De Guindos I i De Guindos II), que atorgaven un termini més llarg per sanejar els actius deteriorats per la caiguda de la bombolla immobiliària a les entitats que entressin en processos de convergència.

Crèdit hipotecari

Algunes caixes que presentaven un impacte assumible es van veure arrossegades en alguns casos a l’aniquilació per aliar-se amb d’altres amb un deteriorament insalvable. L’exposició al crèdit hipotecari havia sigut tradicionalment més elevat a les caixes que als bancs per la seva diferent especialització, i a més les caixes van utilitzar tant aquest tipus de préstec com el crèdit al promotor per entrar en mercats regionals que havien tingut vetats abans que es liberalitzés la seva expansió. La liberalització de les caixes va acabar malament a Espanya com havia acabat malament als EUA als anys 80 amb les Saving and Loans (S&L) en l’era Reagan.

Els decrets de De Guindos de principis del 2012 per sanejar el sector van agreujar la situació perquè va imposar una depreciació d’actius immobiliaris que va tenir l’efecte de marcar preu al mercat i enfonsar encara més les cotitzacions. «No esperava un deteriorament tan profund com el viscut entre abril i juny», va escriure després el ministre.

Les caixes, sense capacitat jurídica –a diferència dels bancs– per emetre accions, es van trobar sense possibilitat de reclutar capitals per reforçar els seus balanços i sanejar el seu patrimoni, com sí que van poder fer els seus competidors, que operaven com a societats anònimes. Això, que va ser crucial en el diferent impacte de la crisi en caixes i bancs, ni tan sols va evitar la desaparició d’entitats bancàries, incloent-hi dues (bancs de València i Gallego) que eren filials de caixes.

Una tesi doctoral de Mario Hernández Ruigómez, de la Universitat Francisco de Vitòria, va quantificar, recorrent a un mètode analític de l’economista Thomas Laseaty, de Pittsburg, que l’estratègia de les caixes havia contribuït a l’elevat endeutament familiar espanyol en el 26,4%, i la política dels bancs comercials, en el 23,7%. La resta de la causalitat es distribuïa entre decisions regulatòries i fiscals i la mateixa evolució del mercat immobiliari.

El mite que la crisi del 2008 va ser protagonitzada en exclusiva per les caixes i que només hi va haver rescats per a aquest tipus d’entitats omet aquelles altres partides, en forma d’avals, garanties i altres variants, que els governs van aprovar, en aquells mesos infaustos de forma indiscriminada per al conjunt del sector financer en l’afany d’evitar un encadenament de fallides. L’asfíxia es va produir pel tancament del mercat financer global i el consegüent bloqueig tant dels refinançaments com de les noves línies de préstec entre entitats.

La causa de la contracció del crèdit interbancari global va ser el pànic de la banca internacional al possible contagi dels seus homòlegs amb els productes tòxics disseminats per la mateixa banca en el mercat mundial amb les titulitzacions de les hipoteques «porqueria» i els derivats financers fabricats a partir d’elles, i que permetien als bancs emissors desprendre’s dels riscos acumulats, dispersar-los entre multitud d’inversors, en una mena de centrifugació, i generar recursos frescos per tal de continuar alimentant la infernal maquinària dels crèdits ‘subprime’. «Mentre soni la música continuem ballant», havia dit el conseller delegat del gegant bancari nord-americà Citigroup, Chuck Prince, conscient de la bombolla gegant especulativa a punt d’esclatar.

Economies supraendeutades

Quan es va esfondrar la quimera, no tots van patir igual. Els països amb estalvi intern, com Alemanya, van tolerar millor la restricció creditícia internacional, però les economies supraendeutades amb l’exterior i amb un saldo per compte corrent negatiu com Espanya (importador de finançament durant un decenni per alimentar una demanda de crèdit que superava la capacitat d’estalvi interna), van sucumbir a una estrangulació que va ofegar empreses i famílies endeutades i a entitats financeres molt dependents del mercat interbancari.

La banca va poder eludir-ho emetent accions per captar capital, però les caixes no tenien aquesta opció. Les quotes participatives de les caixes mai van arribar a funcionar com a imitació de les accions i les participacions preferents de bancs i caixes van acabar en fracàs i en un escàndol majúscul per la seva comercialització massiva entre un públic conservador i poc avesat.

Tot i així, ni les caixes ni el conjunt del sector financer espanyol van ser una excepció. La gran tesi política, periodística i acadèmica segons la qual no hi va haver crisi bancària, sinó de caixes parteix no només de l’ocultació de catàstrofes com la del Banco Popular (va ser el més rendible i un dels més sanejats d’Espanya), sinó també de l’omissió pertinaç de l’allau de rescats públics de bancs que es va produir a la pràctica generalitat dels països avançats, tret d’excepcions. Només a Europa els governs van ajudar més de 200 bancs i van destinar a aquesta fi l’equivalent al 4,8% del producte interior brut (PIB) de l’eurozona i el 4,3% de la Unió Europea, segons Eurostat, l’oficina estadística de la UE. Entre el 2008 i el 2014 es van aportar 671.000 milions en forma de capital a la banca i 1,1 bilions en avals i liquiditat, i hi va haver rescats a 21 dels 28 països de l’àrea.

Als EUA van fer fallida 465 bancs. I això malgrat que gegants bancaris nord-americans van ser rescatats per l’Estat (Citigroup, Washington Mutual, Wells Fargo, Bank of America Merril Lynch i d’altres) després d’haver deixat caure Lehman Brothers el setembre del 2008. I el mateix va succeir a Europa.

Al Regne Unit van ser estatalitzats o van rebre ajuts i participacions públiques en la seva capital Northern Rock, Royak Bank of Scotland, Lloyds, Bradford & Bingey, HBOS i d’altres. A Alemanya, Commerzbank, Bayern LN, Dresdner Bank, Deutsche Bank, Hypo Real State, etcètera. A Holanda, ING i ABNB Amro. A Bèlgica, KBC. Bèlgica, Luxemburg i Holanda van rescatar conjuntament Fortis, i Luxemburg, Bèlgica i França, Dexia. Dinamarca va sortir en ajuda de Roskildebank i EBH; França va ajudar Crédit Agricole, Banque Nationale de Paris (BNP), Société Générale, Crédit Mutuel, Caisse d’Épargne i Banque Populaire.

Suïssa va socórrer UBS i Letònia, Parex Banka; Àustria, Hypo Alde Aldria, i Portugal, Novo Banco. A Itàlia van ser estatalitzats Banca Popolare di Vicenza i Veneto Banca. També a Grècia i Xipre els estats van sortir al rescat de bancs. I a Irlanda i Islàndia es va consumar el cataclisme perquè, en el seu afany per salvar els seus bancs (els islandesos Kaupthing, Landsbanki i Glitnir, i els irlandesos Allied Irish Bank, Bank of Irelanda i Anglo Irish Bank) els dos governs van acabar sent arrossegats per unes entitats financeres hipertrofiades, de manera que els estats rescatadors van haver de ser al seu torn rescatats: el Govern islandès ho va ser pel Fons Monetari Internacional (FMI), i l’irlandès, per la ‘troica’: UE, BCE i FMI.

Rescat del 2012

El rescat d’Espanya del juny del 2012, amb el consegüent enviament d’inspectors de la ‘troica’ (els «homes de negre» segons el llavors ministre Cristóbal Montoro) i imposició de condicions com la pujada de l’IVA, la reversió de la desgravació per vivenda que acabava de restablir el PP i la creació del banc dolent (Sareb) i de l’autoritat fiscal independent (Airef), entre altres decisions a què s’havia resistit el Govern de Rajoy, va tenir un propòsit preventiu davant la convicció que, en cas de no haver-se fet, el daltabaix de Bankia (un banc creat per set caixes) hauria arrossegat l’Estat com la banca havia fet a Irlanda i Islàndia.

Notícies relacionades

Un col·lectiu demana al Parlament que flexibilitzi les cèdules d’habitabilitat

Puig: "La família mira al següent trimestre i a la següent generació"

Bankia ha quedat com a exemple del naufragi de les caixes igual que el Popular i altres bancs europeus estatalitzats hauria de ser el model del que no hauria d’haver passat a la banca, però en els resums dels fets se citen sempre el primer i altres caixes i mai el segon ni altres bancs, desapareguts o rescatats pels governs. Juntament amb això, seria de justícia remarcar aquelles caixes que, amb tot en contra, han aconseguit sobreviure, tot i que obligades a bancaritzar-se, i se situen entre les entitats més solvents. Fins i tot alguna d’elles, com Unicaja, va ser capaç de preservar la seva integritat malgrat operar a la Costa del Sol, en una de les àrees calentes de la rabent especulació immobiliària espanyola dels anys 90 i 2000.

El debat sobre les caixes evidencia que els grans consensos només són factibles amb greus omissions i simplificacions de la realitat perquè l’aparença encaixi amb la doctrina prèviament determinada.