Pressupostos de llarg recorregut

A Catalunya, els del 2010, l’últim any de José Montilla com a president i Antoni Castells com a conseller d’Economia, van ser els últims d’aquesta dècada que es van poder aprovar en el Parlament el desembre de l’exercici precedent, com és preceptiu. L’any següent va començar la ratxa amb comptes tardans i amb retallades, el 2011 i 2012 i prorrogats el 2013 per la convocatòria d’eleccions anticipades per part d’Artur Mas. També es van demorar els del 2014 i el 2015. Després del traspàs de la cartera econòmica d’Andreu Mas-Colell a Oriol Junqueras, aquest, que també va ocupar el lloc de vicepresident, els va haver de prorrogar el 2016; i va dissenyar els últims comptes prereferèndum de l’1-O, aprovats entrat l’exercici per les impugnacions legals d’incloure despeses per a una consulta sobre la independència. 

A partir d’aquí es va obrir pas un període d’inestabilitat amb comptes prorrogats el 2018 (es va intervenir la Generalitat durant 218 dies a través de l’article 155, de l’octubre del 2017 fins al juny del 2018), 2019 i part del 2020, ja que fins a l’abril passat el Govern no va aconseguir aprovar-los amb el recolzament dels comuns. El 2021 torna la pròrroga i els dubtes que només es dissiparan en funció de quan siguin les eleccions i de les majories que es puguin forjar.

La inversió, víctima

«En general, a cap govern li interessa aprovar un pressupost fora de termini», ni tampoc prorrogar-lo, assegura Martí Carnicer, que va ser secretari general d’Economia i Finances durant el tripartit del 2003 a 2010. I això, malgrat que un dels somnis de molts consellers o ministres d’Hisenda és controlar la despesa. I no hi ha millor manera, si bé una pròrroga, el que més impossibilita és la inversió, recorda Carnicer. I aquesta és una de les poques eines dels governs per lluir-se i donar visibilitat a la seva actuació... Una cosa que a Catalunya fa temps que no es veu. 

L’arrencada del procés, amb Artur Mas com a president, va suposar l’inici d’una gran volatilitat que ha acabat amb un president inhabilitat, Quim Torra i un desgavell legal entorn de les eleccions. A més de la unió que va acabar configurant la suma de l’antiga Convergència i ERC per a un Govern, la CUP es va incorporar a l’equació. El saldo és que entre el 2011 i el 2021 sempre hi ha hagut pròrrogues o comptes aprovats fora de termini. 

La víctima més destacada ha sigut la inversió, que va tocar fons el 2014, amb 1.276 milions, després d’una etapa expansiva amb zenit el 2009 amb 6.322 milions amb el tripartit, entre la directa i l’extrapressupostària (peatges a l’ombra, etc., que hipotequen els Pressupostos durant anys). 

Final als comptes de Montoro

En el Govern central la inestabilitat que va impedir aprovar comptes es va produir des de la moció de censura que el juny del 2018 va desallotjar del poder Mariano Rajoy fins a l’any passat, quan Pedro Sánchez va aconseguir que els primers Pressupostos d’un govern de coalició tiressin endavant i els de Cristóbal Montoro (PP), els més longeus de la democràcia, passessin a ser història. En l’Administració central, la resta de Pressupostos fora de termini té a veure amb el moment de convocar les eleccions.

Notícies relacionades

Un col·lectiu demana al Parlament que flexibilitzi les cèdules d’habitabilitat

Puig: "La família mira al següent trimestre i a la següent generació"

Tot i que l’ideal seria un escenari pressupostari a mitjà o llarg termini, el cert és que es treballa amb l’anualitat. I això, amb una crisi sanitària com l’actual, que ha derivat en una altra econòmica i social, sense Pressupostos actualitzats, «no és bo». Els comptes per al 2020, que encara regeixen a Catalunya, es van elaborar sense el més mínim indici d’una crisi d’aquesta magnitud, avisa el catedràtic d’Economia Guillem López Casasnovas. Per això l’Estat va crear el fons Covid i altres recursos que han augmentat els ingressos autonòmics.

Les pròrrogues obliguen a mantenir el volum total de despeses, si bé es poden traspassar d’una partida a l’altra, sense que creixi el saldo final. O bé es poden augmentar si en contrapartida hi ha ingressos addicionals en la mateixa proporció, explica Carnicer. A més de no poder fer increments nets de plantilla, l’efecte més destacat de les pròrrogues és la falta d’inversió (no es poden adquirir compromisos plurianuals ni generar deute nou sense reduir-lo en la mateixa proporció). Això dona una imatge d’Administració sense capacitat de dinamitzar l’economia, limitada a recaptar i pagar despesa i tornar deute. Com una gestoria gegant.