Les històries després de la crisi de la Covid: «M’he quedat a l’atur dos anys abans de jubilar-me»

Eduardo Turégano: «Necessito cotitzar un parell d’anys més per poder jubilar-me»

Eduardo Turégano ja trastejava entre motors abans de fer-ne la seva professió. «Amb 13 anys el meu germà em castigava enviant-me al garatge a polir i pintar cotxes», recorda. Un any després començaria formalment la seva carrera laboral, amb 14 anys, en una cadena d’alimentació. I fins avui, que té 61 anys i la crisi de la Covid l’ha deixat a l’atur. L’Eduardo les ha vist de tots els colors en gairebé cinc dècades de calçar-se la granota (gairebé) cada matí. La crisi del petroli («abans que governés Felipe González», rememora) també va provocar que perdés la seva feina. La del totxo la va trampejar, fins que la del ‘bitxo’ l’ha tornat a fer fora, de moment, del mercat laboral.

L’Eduardo feia 15 anys que estava a Establiments Coll, una empresa gairebé centenària dedicada als recanvis de l’automoció i amb prop de 300 treballadors, que al setembre va presentar concurs de creditors i va tancar les botigues i tallers. L’Eduardo ha sigut una de les moltes víctimes que està deixant la tempesta perfecta que viu la indústria de l’automòbil: en plena transició cap al vehicle elèctric, accelerada per la Covid i que, al seu torn, ha provocat una caiguda de la demanda. 

En els 47 anys que fa que treballa, l’Eduardo ha muntat cabines de pintura, ha arreglat elevadors de cotxe, s’ha encarregat del manteniment de màquines de reciclatge de dissolvent i un llarg etcètera de rols vinculats a l’automòbil. Fins que va arribar la pandèmia. «Dissabte estava al teatre veient el ‘Tricicle’ i la setmana següent m’enviaven a casa amb un erto», recorda. L’Eduardo va tornar a la primavera a treballar unes setmanes, fins que finalment l’empresa, «de sobte», els va anunciar que passava de l’erto a l’ero.

Després de formalitzar-se l’acomiadament col·lectiu, l’Eduardo ha tingut problemes per donar-se d’alta al SEPE per cobrar la prestació d’atur. Un dels milers de casos que han patit l’especial col·lapse de les oficines públiques d’ocupació a la província de Barcelona. «En principi ja està arreglat, hauria de cobrar aquest mes», explica, una mica més alleujat. Durant els últims tres mesos l’Eduardo ha estat sense ingressos a causa d’aquesta incidència en la prestació. «Al propietari li dec un mes i mig», explica. 

L’Eduardo està a l’atur, però es resisteix a quedar-se quiet. El que pitjor porta del confinament municipal és que no pot moure’s més enllà de Barcelona per anar a tirar currículums. «Després de tants anys treballant coneixes un munt de gent i jo necessito anar als llocs», explica aquest veterà. «Necessito cotitzar un parell d’anys més per poder jubilar-me», diu, després de gairebé cinc dècades contribuint al fisc.  

Macarena de Rosa: «Amb la meitat del sou, viu per pagar factures»

Per a la Macarena, com per a centenars de milers de treballadors, el 2020 ha sigut un any d’erto. Unes sigles desconegudes per al comú dels mortals fins a l’arribada del virus i que avui són tan habituals com ‘wifi’ o ‘ok’. Des que va començar la pandèmia, aquesta comptable ha estat en erto. Primer, total, durant l’etapa més dura del primer estat d’alarma, i des de l’estiu, parcial, de mitja jornada. ‘Erto’, quatre paraules que han servit perquè la Macarena mantingués la feina, però que també li han deixat menys ingressos a final de mes en el seu compte i li han suposat hores de silenci, amb un SEPE comunicant a l’altra banda de la línia. 

Després de la penúltima renovació dels ertos a l’octubre, totes les empreses que seguien en suspensió van haver de tornar a enviar la documentació dels treballadors perquè aquests continuessin cobrant la prestació d’atur. Al contrari que a molts, que van tenir retards a l’inici de la pandèmia i que després es van anar resolent, ha sigut en aquesta tercera onada quan a la Macarena li han arribat els problemes amb el SEPE. 

Un error en la documentació lliurada per l’empresa l’ha deixat sense cobrar la prestació fins aquest final de gener. «Amb la meitat del sou [uns 650 euros], només visc per pagar factures», explica. Aquest mes ja respira més alleujada després de cobrar la part de l’erto, però la possibilitat de qualsevol despesa imprevista l’ha tingut angoixada fins ara. «Sort que la meva parella va trobar feina durant la pandèmia, deu ser l’excepció que confirma la regla», comenta. 

Notícies relacionades

Impostos i el gat de Schrödinger

Hereu anima a fer pedagogia sobre la innovació i les marques

Cada matí, des de principis de novembre i fins a mitjans de desembre, la Macarena repetia la mateixa rutina. S’aixecava i a les nou del matí marcava el número del SEPE, sempre amb el mateix resultat: una gravació que no li donava respostes. «No vaig poder contactar-hi mai per telèfon. Vaig tenir sort i al final vaig aconseguir dos mesos després cita a Sabadell», diu. «No saps on queixar-te i al final acabes enfadat amb tu mateix, quan no en tens la culpa. I jo la situació que tinc no és tan greu com la d’altres persones...», afegeix. 

A la Macarena li queda temps d’erto encara. La gestoria on treballa està especialitzada en restaurants, bars i locals de l’oci nocturn; tres gremis que no passen precisament pels millors moments. «Ells no tenen feina i nosaltres, tampoc», es resigna. El mecanisme de l’erto ha sigut un salvavides per a l’ocupació, però no un miracle davant la crisi sense precedents que ha originat la Covid. La Macarena dona voltes a la declaració de la renda que haurà de pagar aquest any, amb dos pagadors (la seva empresa i l’Estat). També viu preocupada pel dret a atur futur que està consumint aquests mesos. «¿Què passarà si l’empresa tanca l’any que ve i em quedo sense feina?», es pregunta.