¿Què fan altres països europeus amb la setmana laboral de 4 dies?

La pandèmia i els seus efectes està posant en entredit molts dels elements que van estar fora de discussió durant dècades en el model econòmic alemany. Un és la durada de les setmanes laborals dels assalariats a temps complet i també l’impacte en la productivitat, concepte clau del discurs de la patronal de la República Federal. Per això, en l’actual ronda de negociacions salarials i condicions laborals, la Unió Industrial de Treballadors del Metall –IG Metall, el sindicat sectorial més gran d’Alemanya que representa gairebé quatre milions de treballadors de la indústria–, aposta per una setmana laboral de quatre dies, die Viertagewoche, com es coneix popularment en alemany.

«Els empresaris i els comitès d’empresa tenen el mateix interès a conservar els treballadors especialitzats», va dir recentment Jörg Hofmann, president d’IG Metall, a l’agència de notícies DPA. Per a això, el sindicat considera que la jornada laboral de quatre dies és una bona opció en un moment de transició cap a un nou model productiu forçat per la pandèmia, i marcat per la digitalització i l’automatització de tasques. 

En aquelles empreses en les quals la reducció de jornada –menys hores de feina, el cost del qual és assumit per l’Estat a canvi de no acomiadar treballadors– no és aplicable o no té sentit, la setmana laboral de quatre dies permet treballar «menys i de forma més productiva», argumenta Hofmann. Queda a l’aire, no obstant, quina seria la conseqüència salarial. La reacció de la patronal és, de moment, escèptica.

La proposta d’IG Metall és, d’altra banda, poc versemblant en altres sectors com el dels serveis, amb una capacitat de negociació col·lectiva molt menor que la de la indústria i amb un sector precari molt més estès, en el qual ja per si mateix hi ha treballadors amb poques hores de treball i amb baixos salaris.

Etern debat a França

La durada de la setmana laboral és una qüestió recurrent a França. Existeixen opinions per a tots els gustos, des d’aquells que defensen que s’estengui, passant pels qui prefereixen mantenir l’statu quo, sense oblidar els partidaris de reduir-la.

Les seqüeles econòmiques i socials de l’epidèmia del coronavirus han relegat l’assumpte, especialment delicat, a un segon pla. El passat mes d’abril, en ple confinament, el president del Moviment d’Empreses de França (MEDEF), Geoffroy Roux de Bézieux, va llançar una crida per reobrir el debat sobre la jornada laboral.

Avui dia, la llei estableix una setmana laboral de 35 hores, que pot pujar fins a les 48 hores amb el vistiplau dels sindicats. Per al president de la patronal, aquest horari no seria suficient per rellançar l’economia francesa: «Tard o d’hora, haurem de plantejar-nos la qüestió dels horaris de feina, els dies festius i les vacances pagades per acompanyar la recuperació i facilitar, treballant una mica més, la creació d’un creixement addicional». Les critiques després d’aquestes declaracions no es van fer esperar. 

En un context marcat per l’augment de la precarietat laboral i l’atur, la ministra de Treball, Elisabeth Borne, va descartar aquest estiu reobrir la caixa de pandora. «No està en l’ordre del dia. La prioritat és la protecció de l’ocupació i la salut dels empleats», va concloure Borne a l’agost.

Segons una enquesta publicada un mes després, el 34% dels empleats francesos preferiria treballar més hores o dies a la setmana, a canvi d’una remuneració més elevada, mentre que el 21% triaria una setmana reduïda amb jornades laborals més llargues mantenint el seu salari habitual. Per ara, la modificació de la jornada laboral no entra en els plans governamentals, però continuarà present en els debats socials i patronals.

Qüestió de supervivència al Regne Unit

La crisi del coronavirus ha revifat el debat de la jornada laboral de quatre dies al parlament britànic. En principi el govern conservador de Boris Johnson està en contra d’aquesta alternativa que s’ha plantejat. Durant la campanya per a les eleccions generals al desembre va criticar l’oposició laborista, liderada per l’esquerrà radical Jeremy Corbyn, que en el seu programa portava la introducció gradual de la jornada setmanal de 32 hores de feina, sense reducció salarial. Els conservadors van desqualificar el pla argumentant que «lesionaria» la sanitat pública. La gran patronal també el va rebutjar, i va demanar en canvi més flexibilitat laboral. L’actual direcció del laborisme, més moderada i centrista, no ha subscrit la reducció de jornada.

Al juny, ja en plena pandèmia de la Covid-19, un grup de diputats de tots els partits va demanar al ministre d’Hisenda, Rishi Sunak que considerés la jornada de quatre setmanes post-Covid-19, ja que seria «una poderosa eina per recobrar-se d’aquesta crisi». Johnson ha de recordar que va ser Margaret Thatcher qui va imposar aquella jornada reduïda en la dècada dels 80 del segle passat, l’anomenat ‘Temporary Short-Time Working Compensation Scheme’, per combatre la recessió de l’època. Ja als anys 70, durant la primera crisi del petroli que va provocar una intensa crisi a tots els països, un altre ‘premier’ conservador, Edward Heath, va introduir la setmana laboral de tres dies, per estalviar energia. La realitat és que, amb els actuals confinaments per coronavirus, sense necessitat d’impulsos legislatius, moltes empreses del Regne Unit han adoptat la setmana laboral de quatre dies per sobreviure durant la crisi sorgida arran del coronavirus.

Discussió periòdica a Itàlia

Periòdicament a Itàlia es torna a parlar de la possibilitat d’introduir la setmana laboral de quatre dies, una proposta que, no obstant, fins ara ha quedat en paper mullat. S’ha discutit de tant en tant, però no ha arribat a implantar-se. De fet, l’última proposta concreta de reducció de la jornada laboral a 35 hores va ser feta per l’avui extint partit Refundació Comunista, als anys noranta. Des d’aleshores, aquesta iniciativa no només no va triomfar sinó que a més va conduir a la caiguda anticipada del llavors Govern de Romano Prodi, després de la sortida dels comunistes de la coalició. 

Notícies relacionades

Un col·lectiu demana al Parlament que flexibilitzi les cèdules d’habitabilitat

Puig: "La família mira al següent trimestre i a la següent generació"

El rebuig de la proposta, ha explicat recentment Simone Fana, autor de l’assaig ‘Tempo Rubato’ (Temps Robat), s’entén si es considera que «la idea predominant», en aquell moment i en els anys següents, ha sigut que és necessari «treballar més per produir més», cosa que «va inspirar» les últimes polítiques econòmiques italianes sobre el món del treball.

Dit això, en veritat, aquesta reducció és avui dia «ja una realitat en moltes empreses, que recorren cada vegada més al treball a distància i al treball a temps parcial, un fenomen que està esclatant» sense garanties, ha afegit també Fana. Si es portés a terme a Itàlia es compliria eventualment també la idea d’un inesperat sostenidor: l’avui difunt empresari Giovanni Agnelli, fundador de Fiat i qui, el 1933, va escriure una carta al llavors futur president de la República Italiana Luigi Eunaidi, en la qual defensava la fórmula «treballar menys, treballar tots». «La reducció proporcional i general de les hores de treball resol equitativament el problema de la distribució del treball entre les persones, donant a tots hores addicionals de descans», opinava Agnelli.