Esperança i responsabilitat

És evident que després d’un duríssim 2020, seguit d’un complicat començament del 2021, tots ens mereixem entreveure una mica d’esperança en forma de vacuna contra la Covid-19. Ara bé, no ens hem d’enganyar: les societats occidentals, allà on disfrutem dels nivells més grans de llibertat i benestar, sortirem d’aquest duríssim envit esgotades i debilitades econòmicament. Espanya ja és un dels països més damnificats a causa de l’alta dependència dels serveis, especialment del nostre excel·lent sector turístic.

Com el ciclista que sembla que defalleix, traurem forces d’on faci falta per coronar el port de muntanya. Ems hem d’esforçar i aprofitar aquesta crisi per portar a terme les transformacions necessàries per tornar al camí del creixement econòmic i tenir una capacitat més gran de resistència per a futures crisis. I és en aquest punt, amb el catalitzador dels fons europeus (Europa aquesta vegada sí que ha decidit estar a l’altura del repte que se’ns presenta), en què els poders públics, empreses i ciutadans ens hem de responsabilitzar com mai abans des que tenim llibertats, ja fa diverses dècades. Hem de reindustrialitzar Espanya.

El Pla Next Generation Europe ens permet mirar més enllà, i ajudar-nos a aconseguir una Espanya sostenible i digital. És l’ocasió de crear les condicions que converteixin Espanya un altre cop en un gran país industrial i, a més, descarbonitzar l’economia. Tenim un gran exemple en el qual podem inspirar-nos: la reindustrialització d’Europa després de la Segona Guerra Mundial.

Ara bé, hi ha diferents maneres de descarbonitzar, i al camí triat ens juguem el benestar de les generacions futures. Es pot descarbonitzar protegint la indústria –un dels nostres principals actius–, atraient inversions per construir nous pols industrials, digitals i robotitzats, complementant i enfortint el teixit empresarial. Es poden neutralitzar les emissions buscant el camí que ens aporti més beneficis per al conjunt de la societat al preu més baix possible, permetent que totes les tecnologies competeixin lliurement. O podem descarbonitzar reduint el pes industrial, diferenciant entre sectors guanyadors i perdedors, buscant quimeres. El que passi en el sector energètic serà fonamental en aquesta sana ambició. Serà clau per a tots els sectors –agricultura, pesca, alimentació, serveis–, especialment per a la competitivitat internacional de la indústria.

Hi ha dues peces legislatives que seran essencials i que, en funció dels textos finals, poden donar senyals equívocs als inversors industrials interessats a apostar per Espanya i que poden excloure certs sectors de la tan necessària voluntat d’avançar en la descarbonització. Les regles principals d’aquesta carrera que afrontem tots han de ser l’eficiència i la neutralitat tecnològica, un marc on tenen cabuda totes les tecnologies líders en descarbonització, unes basades en l’electricitat, d’altres en la bioenergia o els combustibles sintètics. Són la llei de canvi climàtic i transició energètica i el fons nacional per a la sostenibilitat del sistema elèctric. Si els legisladors del nostre país no modifiquen els esborranys d’aquestes normatives, reduirem, sens dubte, la fam inversora, tant nacional com estrangera. Siguem inclusius. Ens hi juguem molt.

Els éssers humans traiem el millor de nosaltres en els moments difícils. Mai com ara tindrem l’oportunitat de transformar el pes de la nostra responsabilitat en la força per convertir-nos en allò que permeti que els nostres fills i nets tinguin un futur sostenible, econòmicament i mediambientalment.