El Govern i la tarifa elèctrica

El Govern central pot abaixar el preu de la llum. Ho va fer, entre un 2,5% i un 4%, l’octubre del 2018 quan va suspendre per sis mesos l’aplicació de l’impost del 7% a la generació elèctrica. També diu que el rebaixarà un 13% quan entri en vigor l’anunciat Fons Nacional per a la Sostenibilitat del Sistema Elèctric, que treu de la tarifa els costos de les primes a les renovables i els reparteix entre tot el sector energètic. A més, també pot ajustar a la baixa el tipus de l’IVA, com fan altres països de la Unió Europea.

La tarifa elèctrica és la suma de tres grups de costos: els de subministrament (generació, transport i distribució), que representen un 56% del total; els costos de les mesures de política energètica que es carreguen a la tarifa, però podria no fer-se (com el FNSSE citat) i que sumen un 24% del total, i els impostos que hi afegeixen un 20% més.

El preu mitjà del MWh s’ha mantingut estable, amb una lleugera tendència decreixent, durant els últims set anys. El més destacable és que les fluctuacions experimentades, com les de gener, estan vinculades a l’evolució del preu internacional del gas. És a dir, el pes creixent de les renovables en la generació elèctrica, on aporta ja prop del 45% de mitjana, no s’està traduint en una reducció significativa del preu mitjà. De moment i tret d’episodis puntuals en els quals tota la generació és renovable i el preu pot reduir-se fins als 1,42 euros, com va passar l’últim dia del gener. Però no és el normal, a aquest preu no serien rendibles les inversions i, per això, el preu mitjà del 2019 (l’últim any sense l’efecte pandèmia) va ser de 47,71 euros/MWh.

Convé diferenciar capacitat instal·lada i generació efectiva d’electricitat. Les tecnologies renovables tindran més capacitat instal·lada que generació mitjana anual, ja que de vegades no bufa el vent, el sol és poc intens o l’aigua escasseja. Llavors, com que la demanda d’electricitat no disminueix, fa falta una font no renovable de suport que cobreixi aquests buits. D’altra banda, quan hi ha molt vent i molt sol, es genera més electricitat de la que pot absorbir el mercat en aquell moment i, fins que no sapiguem com emmagatzemar-la, s’ha d’exportar, utilitzar-la per fer bombatge d’aigua o es «malgasta».

Les energies renovables no són, doncs, de fàcil gestió a l’hora d’assegurar la continuïtat del subministrament elèctric. Per això, aprovat un calendari de tancament de les nuclears i gairebé eliminat el carbó, només queda el gas com a principal suport, almenys fins que avancin altres tecnologies com l’hidrogen o l’emmagatzemament. Això és rellevant perquè la clau de volta de tota l’anomenada transició ecològica consisteix a incrementar els usos d’energia elèctrica (davant la gasolina i derivats) i arribar a una generació d’aquesta electricitat amb tecnologies totalment renovables (tret del suport necessari del gas).

¿Com afecta això el 37% del cost total que representa la generació? El preu s’obté a l’anomenat ‘mercat marginalista’, de regulació europea. No obstant, li falten totes les característiques del que es defineix en economia com a mercat marginalista: no hi ha milers d’empreses competint (és un oligopoli), no hi ha costos tecnològics similars (la nuclear no costa el mateix que l’eòlica o el gas), ni tampoc el preu es fixa pel cost marginal més reduït, sinó pel més car a entrar al mercat. A més, el comprador està captiu perquè no pot dir: avui no compro electricitat, que és molt cara, m’espero a demà.

Si hi ha una demanda de 100 i les renovables només en cobreixen en aquell moment 70 a un preu x, ha d’entrar al mercat la nuclear (per exemple) oferint-ne 20 a preu x+2 i es recorre al gas que ofereix els 10 restants a un preu 2x. Llavors, aquest últim serà el preu del mercat que cobraran tots, cosa que permet que, en aquest cas, les renovables i la nuclear obtinguin uns sobrebeneficis «caiguts del cel». Més enllà de les puntes extremes, és una situació bastant normal al llarg de l’any. Això, malgrat la tasca dels organismes supervisors, ofereix incentius perversos a aquelles empreses que disposen en la seva oferta de plantes de diferents tecnologies i costos, cosa que els permet «regular» el seu mix energètic ofert en un moment donat, per maximitzar els beneficis. El gener passat, per exemple, la hidràulica ha sigut la tecnologia que durant més temps ha marcat el preu marginal i ho ha fet amb oscil·lacions que van des dels 121,14 euros/MWh fins als 0,58, i de mitjana, ha sigut un 42% més cara que el mes anterior, sense que hi hagi una explicació basada en alteracions en el cost de l’aigua. Amb aquesta lògica de funcionament i una demanda inelàstica, és evident que el «mercat» està dissenyat mirant més els beneficis de les empreses, que abaratir el preu al consumidor.

Notícies relacionades

«La formació de preus de l’energia ha de ser transparent»

Submer obre la nova era dels centres de dades

S’han presentat propostes per canviar la regulació d’aquest «mercat elèctric» dissenyat quan el pes de les renovables era molt més baix. Al Llibre Blanc de la Generació Elèctrica del 2015 ja es proposava pagar cada tecnologia pel seu cost, en comptes de totes pel cost més alt representat per l’última a entrar al mercat. Altrament, per exemple, la recent subhasta de renovables fixant un preu mínim de venda, si bé dona garanties de beneficis als inversors, no evita que el preu pugui ser molt superior al fixat en aquesta subhasta, que tampoc està obligada a canalitzar-se per fora del mercat a través de contractes estables a llarg termini amb comercialitzadors (PPA).

La reforma del mercat elèctric és, doncs, imprescindible per rebaixar el preu als consumidors. Almenys, així queda recollit a l’Acord de Govern entre el PSOE i Podem, on al punt 3.2 diu: «Impulsarem l’elaboració de normes legals necessàries per reformar el mercat elèctric, de manera que la reducció progressiva del cost de les energies renovables es traslladi al preu de l’energia [...] i per acabar amb la sobreretribució que reben al mercat a l’engròs determinades tecnologies». La mateixa idea es troba al Programa Electoral del PSOE: «Reforma del mercat elèctric de manera que afavoreixi el trasllat a preus dels costos més baixos de les renovables». Dit d’una altra forma, fins que no es realitzin aquests canvis en la regulació del mercat no estarà assegurat que els costos més baixos de les renovables es traslladin en preus més baixos per als consumidors. Aquesta és la quarta eina de què disposa el Govern per rebaixar la tarifa elèctrica. Sense posturejos infantils sobre absurdes nacionalitzacions d’empreses el principal accionista de les quals ja és, per cert, l’Estat, tot i que, en aquest cas, l’italià. Hi ha solucions assenyades. Sí que es pot. Ara bé, ¿es vol?