La recuperació depèn, més que mai, de nosaltres mateixos

L’any no podia haver començat pitjor. La nevada, malgrat la seva dimensió i excepcionalitat, ha sigut una anècdota enmig de l’agreujament mundial de la pandèmia i les seves conseqüències. Les vacunes, paradoxalment les més ràpides de la història de la humanitat, arribaran tard en aquesta tercera onada i molt probablement a la quarta en la majoria dels països que l’han pogut comprar, tot i que malauradament no han pogut accedir-hi tots per les limitacions d’oferta i les regles del mercat.

A Espanya, la crisi se salda amb greus cicatrius sobre l’activitat, l’ocupació i el teixit productiu (pimes), que ja estaven afectats per la crisi anterior i que tenia vulnerabilitats al mercat laboral, al sistema de previsió publica, a l’educació, a l’estructura sectorial i a l’estalvi.

Vulnerabilitats que ens han exposat de manera diferencial a la Covid-19, que han provocat una caiguda més accentuada, que limitaran la capacitat de recuperació (no tornarem al nivell de producte del 2019 fins a finals del 2022) i que poden portar-nos a un camí de creixement de llarg termini molt limitat amb implicacions tant socials com per a la sostenibilitat dels comptes públics.

Però Espanya és un gran país que ha superat les dificultats al llarg de la història i en aquesta ocasió no serà diferent si fem les coses bé. Ara és el moment perquè, a diferència de les crisis anteriors, l’Europa solidària mobilitzarà 750 mil milions d’euros per afrontar la recuperació. Aproximadament 140 mil d’aquests milions, equivalents a més del 10% del PIB, seran per als espanyols si som capaços de proposar un programa de projectes i reformes per enfortir els factors d’oferta basats en tres pilars: promoure el creixement nominal, flexibilitzar l’economia i reforçar la sostenibilitat fiscal.

El creixement nominal requereix revigoritzar la productivitat, per a la qual cosa necessitem actualitzar les nostres habilitats, especialment les digitals. Incrementar l’aportació del capital –i, de manera rellevant, el valor dels intangibles– i incrementar l’aportació del treball reduint l’atur estructural i promocionant la participació femenina i sènior. Aquest creixement, a més, ha d’estar acompanyat d’una recuperació general de la confiança i i dels nivells del deute.

Flexibilitzar l’economia requereix reformes estructurals. Reformes que redueixin l’atur estructural, que acomodin el model productiu resultant de la pandèmia, com vam fer després de la crisi immobiliària, i que accelerin la nostra capacitat de creixement. Sens dubte, això implica necessàriament, entre altres coses, la digitalització i la liberalització (supervisada) dels mercats.

La sostenibilitat fiscal futura, a més de la necessària i creïble racionalització de la despesa que haurà d’arribar més enllà del 2022, s’haurà de garantir amb la promoció de l’estalvi financer intermediat i amb el creixement sostingut dels recursos fiscals que comportarà el creixement nominal, com s’ha dit abans.

El futur depèn de nosaltres: si aconseguim que les prioritats siguin realment l’educació, la innovació, la digitalització, la transició energètica i l’articulació interior del país, estarem fent grans passos cap a un camí de creixement sostingut i vigorós.

La transparència del procés, especialment d’aquesta injecció de diners d’Europa, requereix una millor governança pública i privada i garantir la supervivència econòmica dels projectes que s’emprendran, sense córrer el risc que es quedin en simples transferències de renda.

El camí que ens convé també obliga a compartir la responsabilitat amb el sector privat. La recerca de la participació publicoprivada permet compartir riscos, no només rendes, fet que ajuda que les decisions públiques d’inversió siguin econòmicament sostenibles en el temps.

Durant tota la pandèmia, nosaltres hem compartit un ‘hashtag’ que s’ha convertit en un mantra davant la Covid #EnMapfreMasUnidosQueNunca. Estic segur que també és un requisit indispensable per superar aquesta crisi, perquè, sens dubte, ho farem.