Estabilitat pressupostària i monetària, revisitades

Les dues polítiques tenen el seu fonament teòric en la bondat atribuïda a mantenir estable el valor de la moneda pel seu caràcter d’unitat de mesura dels béns i serveis del conjunt de l’economia. Atès que el dèficit públic exigeix ser finançat mitjançant l’emissió de deute públic, que acaba incrementant la quantitat de diners que circulen per l’economia i això, segons diuen els llibres d’economia, acabava provocant inflació i, per tant, una depreciació del valor de la moneda, controlar dèficit, deute i preus formava part del mateix model analític. Un model que ha saltat pels aires, ja abans de la pandèmia, quan els preus no van mostrar símptomes alcistes malgrat les fortes emissions de diners que es van injectar en l’economia mundial per fer front a la Gran Recessió del 2008.

Al principi, es va discutir sobre si la inflació estaria emmordassada per fets conjunturals o temporalment adormida. Però l’assumpte va cobrar dimensió internacional quan Larry Summers, ex secretari del Tresor dels EUA i un dels economistes més influents del món, va enunciar, el 2013, la tesi de l’estancament secular per definir el moment actual com un llarg període en què es donaven reduïdes taxes de creixement econòmic, malgrat uns tipus d’interès històricament baixos, junt amb una intensa revolució tecnològica digital que no semblava estar incrementant la productivitat de l’economia.

El quadro es tanca amb unes elevades taxes d’estalvi, amb la consegüent baixada de la demanda i amb una cridanera absència d’inflació. Tot això obligaria a arraconar, si més no de forma temporal, una bona part del saber econòmic ortodox acumulat durant les últimes dècades, aquestes en què es van crear, precisament, els principis d’estabilitat pressupostària i monetària formalitzats al Tractat de Maastricht, firmat el febrer de 1992. 

Per ajudar a relativitzar la versió ortodoxa que s’ha assentat sobre les polítiques d’estabilitat europees, vull aportar algunes dades. Les xifres concretes que limitarien el dèficit i el deute públic van prendre com a referència la mitjana de les existents aquell any als països europeus. Per citar el cas d’Espanya, quan s’accepten els límits del 3% de dèficit públic i del 60% de deute, nosaltres teníem un dèficit del 4,4% del PIB, un deute públic del 45% del PIB i cinc anys per aconseguir reconduir-los dins dels paràmetres exigits. 

Els límits d’estabilitat pressupostària mai es van pensar, doncs, com a restrictius per als països signants perquè l’aspiració política, després de la caiguda del bloc soviètic, era construir una Unió Econòmica i Monetària al més àmplia possible. Després, va arribar la crisi econòmica de 1993 i totes les magnituds es van disparar, i això va ser el que va obligar a posposar dos anys la data elegida per formalitzar l’euro i va generar tants problemes per aconseguir reconduir les magnituds als límits establerts, convertits, ara, en restrictius, no per desig dels autors del tractat, sinó per la força d’una crisi amb què ningú havia comptat. I perquè Alemanya va optar, ja llavors, per una visió dura i literal: «el 3% de dèficit és el 3%», quan altres països demanaven flexibilitat interpretativa del tractat.

Tampoc van ser gaire espectaculars els canvis provocats sobre la inflació pel compromís sobre l’estabilitat monetària. En termes d’IPC harmonitzat, es va passar d’una taxa del 3,4% el 1993 (Espanya estava en el 5%) al 2,2% l’any d’entrada en vigor de l’euro, només unes dècimes per sobre de l’objectiu establert. On sí que hi va haver un important efecte va ser en el procés de convergència dels tipus d’interès fins a confluir en el tipus únic definit pel nou BCE. En el nostre cas, vam passar d’un tipus d’interès del Banc d’Espanya del 13% el 1993 al 3% amb què es va estrenar el BCE el 1998. Aquella caiguda accelerada de tipus sí que va ser la veritable raó de l’anomenat llavors ‘miracle espanyol’.

La percepció sobre les regles d’estabilitat pressupostàries i monetàries establertes per als països de l’eurozona no podia ser més que positiva. Fins que va arribar la crisi financera del 2008, seguida de la crisi de l’euro del 2010, i Alemanya, com a creditor, va imposar als països endeutats el conegut com a ‘austericidi’, principalment pressupostari via retallades de la despesa pública.

D’altra banda, quan arriba Draghi al BCE inicia la rebaixa de tipus, els «cops de mànega» de liquiditat i la compra de deute públic per rebaixar les pressions sobre les primes de riscos i són aquestes mesures les que acaben salvant la situació, sense disparar la inflació, però trencant la interpretació «ortodoxa» dels tractats fins al punt que els alemanys van portar l’assumpte al seu propi Tribunal Constitucional per veure si el que estava fent el BCE era legal.

A diferència de llavors, en l’actual crisi provocada per la pandèmia no només es reforça la interpretació flexible del principi d’estabilitat monetària fins a arribar que el BCE tingui en els seus balanços una part important del deute públic generat per la Covid, sinó que se suspenen, fins al 2023, les dures regles d’estabilitat pressupostària, cosa que permet aprovar les mesures extraordinàries de recolzament públic posades en marxa, malgrat disparar els dèficits i l’endeutament, sense que vegem ni les orelles de la inflació.

Passada la pandèmia, s’anuncia la revisió de les regles d’estabilitat per adequar-les a aquesta nova realitat d’estancament secular sense inflació. I se sentiran propostes, començant perquè el BCE condoni el deute públic generat per la pandèmia, com hem demanat uns nombrosos grups d’economistes europeus encapçalats per Piketty, perquè és preferible un ajust de capital del BCE abans que sotmetre a una altra dura retallada les rendes de les famílies per tornar a un endeutament forçós en què s’ha incorregut per raons de salut pública.

Notícies relacionades

El Govern i la tarifa elèctrica

Espanya com a problema, ¿una altra vegada?

Les regles pressupostàries també s’hauran de revisar, per exemple, excloent la inversió pública del càlcul del dèficit a efectes de Brussel·les, prendre en consideració només el dèficit estructural o matisar la condició limitadora del deute públic sobre el PIB amb el seu cost efectiu, ja que és impossible no tenir en compte que avui els tipus d’interès d’aquest deute són zero o negatius. En paral·lel, l’aprovació per la Unió Europea dels fons Next Generation i, sobretot, l’acceptació del seu finançament mitjançant deute, per primera vegada, mutualitzat, representen l’embrió d’un tresor públic europeu que augura un gran recorregut integrador.

Queda molta feina per adaptar aquelles regles d’estabilitat pressupostària i monetària que es van acordar fa 30 anys al Tractat de Maastrich, a la nova realitat de la nostra economia d’avui, tan diferent d’aquella, i de les necessitats dels ciutadans d’avui.