CaixaBank-Bankia: ¿Què guanyen amb la fusió i quins problemes afronten?

Pot resultar sorprenent quan es veuen les multimilionàries xifres de beneficis que presenten, però els bancs tenen un problema de rendibilitat des de fa anys. Per recuperar l’economia de la zona euro, el Banc Central Europeu (BCE) va començar a abaixar els tipus d’interès el 2011 i des del 2016 els té al 0% (i en negatiu en alguns casos). Això és bo per a les llars, empreses i administracions públiques endeutades. Però provoca que el rendiment que les entitats financeres aconsegueixen pel seu negoci bancari bàsic (guardar dipòsits i donar crèdits) sigui molt baix, i que la seva rendibilitat total sigui persistentment inferior al retorn que els inversors exigeixen per invertir en una empresa, cosa que enfonsa les seves accions en borsa i els dificulta finançar-se als mercats de capitals. La principal palanca per millorar la rendibilitat és reduir les despeses, i les fusions permeten als bancs retallar els llocs de treball i oficines solapats, amb una pèrdua limitada de negoci. CaixaBank i Bankia, així, preveuen estalviar 770 milions d’euros a l’any amb la seva fusió.

Hi ha dos factors de fons més. D’una banda, el sector bancari està en un procés de reestructuració i reconversió des de fa anys com a conseqüència de la digitalització: els clients cada vegada visiten menys les sucursals i sorgeixen nous competidors especialitzats en serveis per internet, tant petits (‘fintech’) com els grans gegants del sector (‘bigtech’, com Amazon, Google i Facebook). A més, els supervisors cada vegada demanen més capital a les entitats financeres com a conseqüència de les normatives internacionals aprovades per evitar crisi com les de 2008-2012. Per afrontar aquests reptes, els bancs necessiten tancar oficines i ampliar l’atenció de clients a distància, invertir en tecnologia, i captar capital als mercats. Les entitats més grans i més rendibles tenen més opcions de superar amb èxit aquestes dificultats.

Sí, sens dubte. El Banc d’Espanya, per exemple, insta des del 2015 el sector bancari a plantejar-se fusions per millorar la seva rendibilitat i afrontar tots els reptes esmentats. Però amb prou feines s’han produït operacions d’integració des d’aleshores. En els últims mesos, en canvi, s’ha confirmat la fusió CaixaBank-Bankia, s’ha anunciat la d’Unicaja-Liberbank, i es va trencar la del BBVA-Sabadell. El BCE ja ha avançat que els tipus seguiran baixos durant més temps, amb el consegüent impacte en la rendibilitat dels bancs, i la crisi econòmica farà, a més, que els volums de negoci siguin menors i que augmenti la morositat, amb les consegüents pèrdues que provoquen. 

D’entrada, culminar una gran i vella aspiració d’Isidre Fainé, antic president de CaixaBank i actual màxim dirigent del seu accionista de control, la Fundació Bancària La Caixa. L’executiu català ja ho va intentar amb Caja Madrid en època de Miguel Blesa i amb la primera Bankia en època de Rodrigo Rato. L’operació permet a l’entitat catalana tornar a convertir-se en el primer banc del mercat espanyol amb diferència, cosa que sempre és un avantatge competitiu. I, a més, guanya negoci en regions importants en què Bankia era molt forta pel seu origen, principalment Madrid i València.

El banc controlat per l’Estat té una de les solvències més altes del sector, però té un problema comparatiu amb els altres grans bancs espanyols. L’alta presència d’hipoteques en el seu balanç i la menor diversificació del negoci, amb una presència escassa en segments menys afectats pels tipus d’interès com les assegurances, fa que la seva rendibilitat es vegi més afectada per la política monetària del BCE. La seva integració a CaixaBank augmenta les possibilitats de tornar l’ajuda pública del seu rescat i de beneficiar els accionistes minoritaris, penalitzats per la forta caiguda de la seva acció dels últims anys. De moment, l’Estat només ha ingressat 346 milions pels 24.069 injectats al grup BFA-Bankia pels governs de Zapatero i Rajoy, amb prou feines un 1,4% del total. 

Les fusions tenen l’avantatge que permeten retallar costos, però són difícils d’executar. CaixaBank ara ha de negociar amb els sindicats l’ero que li permetrà aconseguir els 770 milions d’estalvi de despeses previstes mitjançant la reducció de milers de llocs de treball i el tancament de centenars d’oficines. Les converses començaran després de Setmana Santa, i el banc vol culminar-les abans del tancament del segon trimestre. Aquest tipus de processos sempre generen tensió i desànim a les plantilles, ja que molts treballadors no saben si d’aquí uns mesos seguiran al seu lloc, per tant, es corre el risc que disminueixi la seva productivitat. 

Una vegada pactat, a més, l’ajust cal aplicar-lo intentant perdre el mínim de clients possibles. En les fusions de bancs és habitual que algunes empreses treguin part dels comptes del nou grup, ja que operaven amb els dos que s’integren i per raons de prudència han de diversificar el nombre d’entitats amb què treballen. El tancament d’oficines també pot portar a clients minoristes (particulars, autònoms i pimes) a canviar de banc per proximitat a una altra sucursal, per perdre el gestor de confiança o per la reducció de la qualitat de servei provocada per les tensions provocades per la negociació de l’ero. 

Un altre element delicat és la integració de les plataformes tecnològiques, que CaixaBank té la intenció de culminar a finals d’any. Es tracta del procés pel qual els comptes i altres productes i serveis dels clients de Bankia s’abocaran al sistema operatiu de CaixaBank. Normalment es produeix sense novetat, però hi ha hagut casos, com la integració del TSB britànic a Sabadell, en què hi va haver tota mena de problemes que van deixar els clients sense servei i van provocar voluminoses pèrdues a l’entitat catalana per les compensacions que va haver de pagar.

A més, encara s’ha de veure l’encaix i l’adaptació dels directius de Bankia que s’han incorporat a CaixaBank. Els de l’entitat catalana són àmpliament majoritaris i el normal és que imposin la seva manera de treballar, per això, els que provenen de l’entitat nacionalitzada hauran d’adaptar-se, i això mai és fàcil. Fins que el nou equip s’acobli, sempre es produeix una certa badada.