Cremats a les ‘Big Four’: analistes júniors denuncien jornades interminables per sous baixos

Fa dues setmanes, empleats júniors del banc d’inversió nord-americana Goldman Sachs van denunciar uns horaris similars com una cosa «inhumana» i «abusiva». El Tim sap que la seva posició i el seu sou, que ronda els 200.000 euros anuals, és «un ham» per als treballadors més novells. Tot i que el sector financer és una altra lliga, moltes altres feines repliquen aquesta lògica aspiracional per aplicar condicions laborals molt exigents.

L’Andreu va sortir de la firma Ernst & Young (EY) patint ansietat. «Et venen la filosofia que donar-te més responsabilitats de les que et toquen és una gran oportunitat, quan el que fan realment és explotar-te i aprofitar-se de la teva bona voluntat», assenyala. Uns mesos després d’arribar, el van responsabilitzar, junt amb un altre auditor, d’un projecte que abans portaven quatre persones, cosa que algunes setmanes el va portar a treballar més de 10 hores diàries. Amb 27 anys va acabar «cremat» per l’elevada pressió, les hores extres i la poca compensació.

«La promesa que si ascendeixes arribaràs a uns ingressos que d’una altra manera seria impossible d’arribar-hi és el que els fa aguantar. El problema és que en realitat molt pocs hi arriben, és una competència voraç», apunta el professor de dret del treball de la Universitat de València i doctor en economia, Adrián Todolí. 

Sota eterna pressió

Aquesta combinació de factors és una cosa habitual en el món de la consultoria i l’auditoria, dominat per Deloitte, PricewaterhouseCoopers (PwC), EY i KPMG, conegudes com les ‘Big Four’. Allà, aquesta promesa d’un ascens ràpid és el motor de molts joves. «Ja saps que treballaràs més hores de les que toquen, però aprens molt i creixes més ràpid que en altres llocs», assenyala Simón, que treballa actualment en una d’aquestes firmes.

Aquell tipus de jornades tan exigents són una extensió del procés de selecció, en uns sectors en què poques firmes es reparteixen el mercat. «Si vols triomfar en una professió així no et queda alternativa. Les empreses poden plantejar-ho per veure qui ho aguanta. I si no t’agrada te’n vas, perquè la competitivitat és molt alta i al seu torn els treballadors són ràpidament substituïbles», afirma Todolí. 

El model de negoci d’aquestes empreses es basa a vendre hores de treball als seus clients. Així, guanyen diners intentant carregar el màxim d’hores possibles en el màxim de projectes possibles. En el seu primer any, els consultors o auditors júniors cobren uns 23.000 euros anuals i treballen més de 9 hores al dia. Un salari que, malgrat l’exigència i a la qualificació que precisa, es troba per sota del salari mitjà que es percep a Espanya i que el 2018 estava en els 24.009 euros; segons l’INE. 

La seva pressió i ritme de treball és discrecional, així que cada experiència depèn del cap que gestioni els seus projectes. Aquest cap avalua els seus empleats i aquesta avaluació determina a final d’any si se’ls apuja el sou, que en el cas dels entrevistats va créixer fins als 30.000 euros. «És un cercle viciós de pressió», explica el Claudi, que també va deixar la seva feina com a auditor fa dos anys.

Hores extres com a rutina

Això, expliquen, porta a una «pressió per la cadira buida». «Tot i que hagis fet la teva feina si te’n vas a l’hora que et toca te la jugues que et posin una mala avaluació», assegura Claudi. Simón remarca que a ell mai li han dit res per anar-se’n «a les set», però que tot i així aquestes avaluacions constants forcen «una competència més elevada» entre treballadors que els porten a «treballar més del que toca».

¿Què passa, llavors, amb aquelles hores extres? Tot i que algunes d’aquestes agències permetien compensar-les amb dies de vacances o de sou, en alguns casos hi havia pressió per no recuperar-les. «De vegades ens deien que ho evitéssim», explica Andreu, que només va facturar la meitat del temps extra que va dedicar a l’empresa.

El Claudi apunta que aquests excessos laborals eren incentivats pels clients de les consultories. «S’aprofiten de tu i t’envien correus electrònics a les set perquè solucionis el seu problema immediatament», assegura.

¿Per què no s’organitzen?

Una de les reaccions més habituals a les xarxes socials a la notícia dels analistes júniors de Goldman Sachs va ser: «¿Per què no s’organitzen?, ¿Per què no munten un sindicat?». «En aquestes empreses de personal altament qualificat sempre s’ha entès que no feia falta un sindicat. Aquest mateix consultor, als anys 80, quan començava cobrava el triple. Entre altres coses perquè eren pocs i difícilment substituïbles. I ara molts cobren menys que un treballador poc qualificat. Objectivament necessitaran un sindicat o algun tipus d’organització», afirma el professor de dret del Treball Todolí.

La precarització de professions somiades fa anys per qualsevol mare per als seus fills –«o metge o advocat»– ha provocat l’aparició d’organitzacions d’aquest tipus. Com a mostra, el Saico, «el primer i únic sindicat creat a Espanya en defensa dels interessos dels advocats», segons s’autodefineixen. «Fins i tot els mateixos empresaris poden acabar promocionant organitzacions d’aquest tipus. Perquè l’alternativa és que, davant aquestes condicions, acabin guanyant presència sindicats combatius que generin problemes a les empreses. És una cosa que s’està veient al sector de la informàtica, on la CGT està guanyant força», afegeix Todolí.   

Cremats pels mals sous

Mentre al sector financer aquests horaris es tradueixen amb sous molt allunyats de la realitat majoritària, els auditors i consultors entrevistats remarquen el mal sou que perceben. «No és just cobrar això pel que treballo, però ni per a mi ni per a ningú», apunta Simón, que critica que hi ha «bastanta opacitat» amb els sous que poden cobrar diferents auditors per la mateixa posició.

Notícies relacionades

L’auge del teletreball dificulta els controls a l’excés de jornada

Mal humor, fatiga, estrès, depressió i, fins i tot, el suïcidi: Les conseqüències de portar la feina al límit

Per a alguns, com ell, l’aprenentatge i la possibilitat d’escalar compensen aquest cansament laboral. Per a d’altres, com l’Andreu i el Claudi, no val la pena. «Aprens molt, sí, però acabes fart de tan poc reconeixement», lamenta aquest últim. Aquest esgotament s’ha accentuat amb la pandèmia i la implantació del teletreball. «Estàs més exposat a treballar i es fa difícil separar la feina de la vida personal», lamenta Simón. «Això ha fet que es converteixi una mica en una bogeria i que molta gent se’n vagi».

El seu cas no és anecdòtic. «He vist com les males condicions han cremat els de la meva promoció. En cinc anys, dels 70 que vam començar a treballar en consultories ara només en quedem 15», assegura l’Albert, que continua treballant en una d’aquestes firmes mentre busca una altra feina per anar-se’n. «Et posen la pastanaga al davant i quan t’adones que està podrida et quedes sense motivació».