La banca reduirà més de 17.000 llocs de treball en la seva retallada més destacada en vuit anys

Del 2020 no hi ha xifres oficials, però els 12 bancs més grans del país (Santander, BBVA, CaixaBank, Bankia, Sabadell, Bankinter, Unicaja, Liberbank, Abanca, Ibercaja, KutxaBank i Cajamar, que suposen el 90% de l’ús del sector a Espanya) van reduir les plantilles en 2.988 treballadors més l’any passat, amb la qual cosa ja sobrepassarien les 97.000 sortides des del 2008. A falta de confirmar quin ajust van aplicar la resta d’entitats de menys mida, podria tractar-se de la menor reducció anual de llocs de treball des que es va iniciar la retallada, fa 13 anys. 

La dada, amb tot, pot resultar enganyosa. La banca, així, el 2020 va limitar les sortides principalment per la mala imatge que li hauria donat en plena pandèmia abocar-se a fer eros. Però això ha provocat que ara estigui preparant, només amb les operacions que ja hi ha en marxa, una retallada de més de 17.000 treballadors per executar-lo entre aquest exercici i principis del que ve, un nivell només superat el 2013, fins ara el pitjor any per a l’ocupació bancària (18.398 sortides). 

Santander (3.572), Sabadell (1.800) i Ibercaja (750) ja han pactat ajustos amb els representants dels seus treballadors, i s’hi sumen els que preparen CaixaBank després d’absorbir Bankia (dimarts comunicarà les seves intencions, però se n’esperen entre 7.000 i 8.000), BBVA (els analistes n’auguren 3.000, però els sindicats temen que pugui plantejar més) i la fusió d’Unicaja i Liberbank (se’n preveuen entre 1.000 i 2.000). Si es compleixen les previsions més pessimistes, així, podrien superar-se les 19.000 sortides, i això a falta de sumar les que puguin emprendre la resta de bancs.

Tempesta perfecta en contra

¿A què es deu aquest ajust sense final de les plantilles? La resposta està en una tempesta perfecta de factors conjunturals i estructurals. Entre els primers es compten els efectes de la crisi anterior, amb la seva dura digestió dels excessos de la bombolla immobiliària; els posteriors tipus zero i negatius del Banc Central Europeu (BCE), bons per reactivar l’economia de la zona euro però penalitzadors per a la rendibilitat del sector; i l’actual crisi del coronavirus, que provocarà un augment de la morositat amb les consegüents pèrdues. El mar de fons també és inquietant per als treballadors bancaris: l’ús més destacat dels canals digitals fa que els clients cada vegada visitin menys les sucursals, cosa que aboca moltes d’elles al tancament (51% des del màxim del 2008) en un procés que ningú sap quan acabarà.

«La banca s’enfronta a un còctel explosiu la conseqüència del qual és la baixa rendibilitat: tipus d’interès per terra, pressió de la regulació que suposa un cost, competència no bancària –banca a l’ombra i ‘bigtech’–, etc. i el 2020 s’afegeix l’impacte de la Covid-19, que ha portat números vermells al compte de resultats. Com els tipus continuaran baixos molt temps i la competència de les tecnològiques és una amenaça, s’ha de millorar l’eficiència, reduint costos i apostant per la digitalització. No hi ha més remei que continuar tancant oficines i alleugerint les plantilles. S’ha de tenir en compte que una mica més de la meitat de les despeses d’explotació de la banca són de personal, de manera que per reduir costos la plantilla s’ha d’ajustar. L’impuls que ha rebut la banca ‘online’ durant la pandèmia permet accelerar l’ajust d’oficines», afirma Joaquín Maudos, catedràtic d’anàlisi econòmica de la Universitat de València i director adjunt de recerca de l’Ivie.

Des del sector s’apunta en la mateixa línia. «L’aprimament de les estructures comercials és un fenomen estès per tot Europa, que a Espanya es va intensificar durant els anys de crisi, especialment per la desaparició de moltes caixes d’estalvis. En l’actualitat, l’estructura comercial del sector bancari reflecteix, igual que altres sectors econòmics, la digitalització creixent de la societat i l’evolució en les preferències dels seus clients a l’hora de relacionar-se amb la seva entitat. El consumidor opta per un o un altre canal en funció de les seves preferències o necessitats, i els bancs garanteixen el seu accés. Segons les últimes enquestes, més del 60% dels clients ja són digitals. La reestructuració del sector –reptes de la rendibilitat, competència i solidesa– comporta la necessitat de ser eficients per continuar oferint el millor servei als clients i impulsar el desenvolupament econòmic», diu José Luis Martínez Campuzano, portaveu de la patronal bancària AEB.

Impacte anímic

Notícies relacionades

Un col·lectiu demana al Parlament que flexibilitzi les cèdules d’habitabilitat

Puig: "La família mira al següent trimestre i a la següent generació"

Justificat o no, aquesta retallada contínua passa factura als treballadors. «Les plantilles han quedat molt tocades de la crisi financera. Els desnonaments o les preferents i altres instruments controvertits van afectar molt l’ànim. En alguns dels últims processos de retallada, ens ha sorprès la sortida voluntària de gent jove. Ens indica que hi ha persones a qui no els compensa treballar al sector en aquestes condicions i, amb la pandèmia, hi pot haver encara més treballadors que es plantegin canviar de vida», apunta José María Martínez, secretari general de la federació de serveis de CCOO i empleat bancari. 

A més, les condicions laborals i salarials del sector, apunta el líder sindical, continuen sent «atractives, però ja no es contracta tant». La reducció neta de 94.016 treballadors entre 2008 i 2019, segons un estudi de la federació, es va deure a la sortida de més de 120.000 i a la contractació d’uns 26.000 joves, en molts casos amb sous més baixos. «No hi ha renovació generacional perquè la reducció del nombre d’entitats per les fusions ha limitat els centres de contractació bàsicament a tres: Santander, BBVA i CaixaBank», exposa Martínez, que adverteix que la conseqüència de tot això és que «no s’està donant més servei a la gent, sinó que cada vegada hi ha més gent exclosa del sistema financer».