Sense por al fracàs ni obsessió per l’èxit

L’Antonio no és, sens dubte, un empresari a l’ús: cada any abona 225.000 euros pel lloguer del seu teatre, a fons perdut. El seu Soho no té ànim de lucre, els seus possibles guanys (de moment, res de res: va aixecar el teló poc abans de la irrupció del coronavirus a les nostres vides) es repartiran al mateix temple escènic. «Perdré perquè ho he decidit jo mateix: he trobat la manera més perfecta i romàntica d’arruïnar-me», va afirmar durant la presentació de l’espai. Evidentment, era una manera de parlar: Banderas no té números vermells al compte. Les dècades de picar pedra a Hollywood s’han traduït en prestigi però també, per descomptat, en zeros a la dreta: per exemple, gràcies a un dels seus treballs més recents, la sèrie ‘Genius: Picasso’, s’ha embutxacat un milió d’euros. L’Antonio s’arrisca, però sempre amb una xarxa. Perquè, tal com va confessar en alguna ocasió, fins als 31 anys mai va tenir clar si podria pagar el lloguer del mes següent, i això ha de marcar.

Antonio Banderas és José Antonio Domínguez Bandera als registres de societats i empreses; un món, diu, que sempre li ha resultat àrid, fred, però que afronta, com tot a la seva vida, des de la curiositat i l’instint. Fa 30 anys que inverteix en tota mena de negocis, des de l’hostaleria a la compravenda d’aeronaus, passant per la moda i, és clar, el cine i el teatre. Assegura que no el sedueixen els negocis fàcils i que sempre busca associar-se amb «empreses espanyoles de prestigi i rigor». Va començar la seva etapa empresarial el 1997, llançant, juntament amb Puig, una fragància amb el seu nom, igual que moltes altres ‘celebrities’. Al currículum d’Antonio Banderas com a inversor hi ha més decepcions que èxits, sens dubte: la seva cadena de restaurants, La Posada de Antonio, la seva productora cinematogràfica, Green Moon, la seva discoteca, Kaleido, i la firma de Ribera del Duero, Bodegas Anta, són algunes de la societats en què va posar diners de la seva butxaca i que van acabar dissoltes després de pèrdues inassumibles. Tampoc va quallar la firma amb què va desplegar una de les seves últimes obsessions, el disseny de moda: Antonio Banderas Design ja només ven accessoris; ni Vibuk, la xarxa social per posar en contacte talents de l’audiovisual, que ha sigut absorbida per l’empresa Casting Workbook; ni una empresa de lloguer d’embarcacions d’esbarjo fundada amb el seu germà Javier, ni un equip de Moto 2...

Però, sens dubte, el moment més baix a la història com a empresari del malagueny va ser el seu projecte avortat per ocupar l’illa de cases d’un cine abandonat a la seva ciutat, Màlaga: part de l’oposició a l’Ajuntament (IU Málaga para la Gente) va acusar la iniciativa del malagueny (acompanyat per l’empresa Starlite i l’arquitecte José Seguí), un complex escènic i de restauració, de reincidir «en la sobreexplotació hotelera» i va titllar de «pseudoconcurs» el procés d’adjudicació a Banderas per part del Consistori. Resultat: l’intèrpret es va retirar, va donar un cop de porta i va remetre una carta a l’opinió pública tremendament dura en què assegurava haver sigut víctima d’un tracte «humiliant» i avançava que mai tornaria a col·laborar amb les institucions per aixecar projectes empresarials. «Els diners públics venen enverinats», va sentenciar. Des d’aleshores, emprèn amb els seus propis fons. Encara que els perdi.

«Reconec que he tingut relliscades a la vida, però sempre m’he aixecat. Aquest és el meu èxit», va afirmar fa uns mesos el malagueny a ‘Expansión’, mentre feia seva la famosa frase del jugador de bàsquet Michael Jordan: «He perdut més de nou mil oportunitats a la meva carrera. He perdut gairebé 300 partits. M’han confiat vint-i-sis vegades la tirada guanyadora i l’he fallat. He fracassat una vegada i una altra a la vida i per això he tingut èxit».

Notícies relacionades

Impostos i el gat de Schrödinger

Hereu anima a fer pedagogia sobre la innovació i les marques

Això sí, li va bé, molt bé a Antonio Banderas en altres vèrtexs del seu empori: és copropietari d’El Pimpi, un restaurant únic de la capital de la Costa del Sol (que està, per cert, als peus de la seva residència malaguenya, un espectacular àtic amb vistes a aquest Teatro Romano en què va actuar com a jove promesa alguna vegada), la seva aposta pel maó a través de la societat Glassmore Investment genera dividends suculents, manté aquest 15% de la Miami Fashion Week, epicentre del negoci de la moda llatina...

Però, sens dubte, el gran desafiament de la seva vida, potser perquè uneix la seva devoció per l’actuació amb la seva obsessió per l’empresa, és aquest Teatro del Soho CaixaBank que està aixecant des del no-res. Allà, potser perquè no parlem de perfums, olis, discoteques, sinó de l’amor per compartir històries, de fer brillar els ulls dels espectadors, trobem un empresari que està com el peix a l'aigua, orgullós, per exemple, d’haver-se inventat un format de televisió (juntament amb la seva mà dreta en els assumptes audiovisuals de la seva companyia, la periodista María Casado) per a «no haver d’enviar a l’atur» ningú de la seva empresa durant el confinament estricte pel coronavirus; que ha aconseguit l’aplaudiment unànime per una gala dels Goya, ideada i presentada per ell mateix, des de les seves pròpies taules, que va saber driblar amb discreció i sensatesa les dificultats d’aquests temps de mascaretes i distanciament social, i el pròxim objectiu del qual és un centre de formació per a l’especialització en l’àmbit tècnic i audiovisual per crear un autèntic planter de professionals i talents. I té molt més en cartera, és clar, aquest un aventurer sense por del fracàs