En concret
L’administració, una altra reforma inajornable
Reformar les administracions no pot ser un procés endogàmic. No volem reformar-les per afavorir els empleats públics, sinó per proporcionar un servei millor als ciutadans, que són els seus amos i, alhora, els seus clients
Alguns experts assenyalen el període 2004-2007 com l’últim moment en què hi va haver una intenció governamental de reforma i modernització global de les Administracions Públiques espanyoles. No n’he d’opinar (tot i que tinc la meva opinió), perquè no soc imparcial, ja que aquest és el període en què vaig ser jo el ministre encarregat «de la cosa». En tot cas, citaré tres lleis que es van aprovar llavors, com a pilars d’una reforma estructural: l’estatut bàsic de la funció pública, que incorporava, entre altres coses, l’avaluació de l’acompliment dels empleats públics, una cultura de promoció professional vinculada als seus mèrits i a la seva formació permanent, així com la creació de la figura del directiu públic com a manera de professionalitzar l’alta direcció de l’administració i reforçar-ne la separació de la «política». Es va aprovar, també, la llei d’agències com a manera d’introduir una gestió més àgil de determinats afers públics traçant una frontera entre qui adopta una decisió des del poder executiu i els qui tenen com a missió exclusiva portar-la a la pràctica de la manera més eficaç possible. Això és especialment important en un món on creixen els problemes transversals que, sovint, queden sense resoldre de forma adequada a causa de l’estructura vertical que continuen mantenint les nostres administracions. Per avaluar l’eficàcia de les polítiques públiques, també es va aprovar una Agència d’Avaluació de les Polítiques Públiques. Finalment, en aquest resum atapeït de tres anys, es va aprovar una llei coneguda com la d’administració electrònica, una de les fites de la qual va ser començar a posar en marxa una finestreta única electrònica amb el nom de 060, firmant convenis amb altres administracions públiques.
A partir d’aquí, va venir la crisi financera i de l’euro i, malgrat algunes consolidacions jurídiques del que s’havia fet (cosa que agrada molt als advocats de l’Estat), es va instal·lar una cultura negativa d’allò públic basada en la retallada de les despeses i en l’abandonament de la reforma d’estructures i procediments d’unes administracions públiques que van entrar en un clar deteriorament, com ens han demostrat els diferents col·lapses a què l’han portat els efectes de la pandèmia i de les polítiques compensatòries posades en marxa pel Govern central.
Dit això, he de felicitar el nou ministre de la cartera de Política Territorial i Funció Pública, Miquel Iceta, per la iniciativa de constituir, aquesta setmana, un grup d’anàlisi i propostes de reforma a l’Administració Pública, en què, juntament amb alguns dels millors experts en la matèria, ha tingut l’amabilitat d’incloure’m. He de dir que en la detecció dels problemes urgents i dels importants hi ha hagut un gran alineament amb les qüestions exposades pel mateix ministre a les seves compareixences recents a les comissions corresponents del Congrés i del Senat.
Els tres nivells d’administració pública que configuren el nostre estat constitucional (central, autonòmica i local) exerceixen una funció fonamental per a una convivència adequada en democràcia, ja que són garantia de llibertats i protecció de drets. A més, la meitat del nostre PIB passa per la seva gestió i, com a ocupadors, són l’empresa més gran del país. Per tot això, i tot i no haver sigut als primers llocs de les preocupacions dels governs, el seu correcte funcionament és fonamental per al desenvolupament correcte del país.
La pandèmia ha sigut la prova de foc més important per demostrar dues coses: com d’important és tenir unes administracions públiques modernes i eficaces, així com, d’altra banda, com de lluny estan les nostres administracions de ser aquestes administracions modernes, tot i que hi existeixin el que anomeno «illes de modernitat». Per això, i aprofitant també els Fons Next Generation, una de les partides dels quals va destinada a projectes de modernització de les administracions, les iniciatives de transformació s’han de situar molt a dalt al quadro de reformes estructurals necessàries perquè Espanya faci el salt definitiu cap al segle XXI, al nivell de la del mercat laboral, la fiscal o la de pensions.
Reformar les administracions no pot ser un procés endogàmic. No volem reformar-les per afavorir els empleats públics, sinó per proporcionar un servei millor als ciutadans que són els seus amos i, alhora, els seus clients. Els vectors de canvi de qualsevol procés de reforma són tres: les persones, els procediments i l’arquitectura institucional. I els objectius a aconseguir són dos: molestar tan poc com sigui possible els ciutadans (reduir les càrregues administratives) i incrementar la qualitat, l’eficiència, l’accessibilitat i la transparència als serveis que presta als ciutadans. Desenvolupem una mica aquestes idees.
Sobre persones, sembla que existeix un consens ampli sobre els problemes que no han sorgit ara, però s’han incrementat en els últims temps: l’excessiva (i, sovint, injustificada) temporalitat entre els empleats al servei de les administracions (sobretot, local i autonòmica, on arriba a superar el 30%); l’accelerat envelliment dels empleats públics (52 anys d’edat mitjana, contra el 42,5 al sector privat) com a conseqüència d’anys amb taxes baixíssimes de reposició i, en tercer lloc, la reduïda capacitat de les administracions per atraure el talent, els millors llicenciats universitaris, cosa que obliga a engegar un pla de captació del talent amb una reforma dels mecanismes de selecció, mantenint els principis constitucionals de mèrit i capacitat. Bona part de les reformes sobre persones s’hauran d’incloure en una llei de la funció pública, compromesa pel ministre per desenvolupar l’Estatut Bàsic i que està pendent des del 2007.
Digitalitzar les administracions públiques no és una qüestió d’ordinadors o pàgines web, sinó d’utilitzar la digitalització per transformar els procediments administratius per fer-los més senzills, accessibles i transparents. Continua sent un desig, llargament perseguit, aconseguir que cap administració sol·liciti als ciutadans documentació que figura o és atorgada per una altra administració. O aprofitar la digitalització per instaurar la finestreta única digital, vàlida per a qualsevol organisme de qualsevol de les tres administracions.
Finalment, l’arquitectura institucional ha evolucionat poc des del franquisme malgrat que hi ha hagut una democratització: la creació de les CA, l’ingrés a la UE i els intensos avenços tecnològics i operatius experimentats des d’aleshores. Gestionar mitjançant agències (recuperades pel Govern) i reforçar els mecanismes de cogovernança, des de la Conferència de Presidents a les diferents conferències sectorials que existeixen, són compromisos adquirits pel nou ministre que potser hauran de veure la llum en una nova llei de cooperació institucional.
Les administracions públiques són l’esquelet que articula un país, fa possible un estat del benestar i dona consistència als seus drets. El seu bon funcionament és, doncs, clau per a la convivència. Perquè no parlem, només, de gestió. Parlem de ciutadania i de cohesió social. Ja anem molt endarrerits en reforma...
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
