De les xarxes socials al disseny de comunitats

El món de les xarxes socials, i el paper de les empreses, està portant un nou paradigma, totalment diferent respecte al que hem viscut els últims 10 anys. El canvi està sent, com tot avui dia, ràpid i inevitable. Del ‘mainstream’ a l’exclusiu. Del general a l’específic. Del públic i incontrolable al privat i familiar.

Tot va començar amb les xarxes socials horitzontals, les que són per a tots els públics, els que dominen el panorama de les relacions per internet en l’actualitat. Facebook, Twitter, Instagram o LinkedIn apunten a la majoria, sense descartar ningú.

La seva forma d’ús i característiques fa que s’enfoquin a determinades franges d’edat, però dins d’aquesta, res canvia: tots som benvinguts a fer ‘like’, compartir i reaccionar a missatges de particulars i empreses. Per això, són les més utilitzades en general, segons estudis d’aquest mateix any.

Al cap de poc temps, van sortir les primeres xarxes socials verticals, aquelles que només tenen sentit per a persones que comparteixen determinats interessos, sense importar l’edat. En realitat, sense importar res més. Existeixen canals propis per a amants de les motos, els videojocs, el busseig, el luxe, els gossos o la pintura. I a nivell professional, fins i tot els metges tenen la seva pròpia xarxa social.

Aquestes xarxes socials creades i utilitzades per trobar públic afí, sense importar si són de pujar fotos, ‘challenges’, o el límit de caràcters, han sigut el germen de la nova forma que tenim d’agrupar-nos per tenir converses al voltant del que ens agrada: les comunitats.

Les comunitats no necessiten una plataforma concreta, ni tan sols una xarxa social. Avui dia, plataformes com Discord, Slack i fins i tot Telegram allotgen milers d’usuaris que entren a parlar dels temes que els interessen i que comparteixen amb la resta. No és necessari un grup de Facebook o un ‘hashtag’ a Twitter. Existeixen comunitats públiques gratuïtes i privades en què t’has de fer membre, com si fos un club del qual t’has de fer soci. L’ús és exactament el mateix: trobar persones amb les mateixes inquietuds, per aprendre i entretenir-te compartint missatges a través de canals ‘online’. Aquests temes són moltes vegades relacionats amb l’oci, però fins i tot n’hi ha professionals ja, també a Espanya, com Sin Oficina, pensada per a la gent que treballa sense un lloc fix.

En aquest nou paradigma, amb canals molt més exclusius però de més qualitat, ¿quin sentit tenen les empreses? El seu paper pot ser doble. D’una banda, s’han de plantejar com aconseguir organitzar, alimentar i aportar valor al seu públic, com per ser ells l’«auditori digital» al qual vagi el seu públic per xerrar del que vulguin.

En aquest sentit, la tecnologia pot ser un gran aliat: troba la forma que els teus clients vegin el valor que els dona el parlar pels teus canals, i els tindràs com a fidels usuaris. D’aquí, hi ha un perfil que cada vegada està més de moda, el «Community Designer», responsable de dissenyar aquestes comunitats.

D’altra banda, ha de treballar el seu paper de «soc un més» dins de la comunitat. Ha de trobar la manera de participar en les converses dels altres. Sense molestar, sense parlar d’un mateix, sense publicitat, sense carregar-se la reputació dins del grup de membres.

Aconseguir els dos objectius té retorns enormes. Generaria uns actius de marca realment poderosos per al mitjà termini de qualsevol empresa. Series un més, faries un pas endavant en el repte tan complex d’«humanitzar una marca».

Ignorar aquestes comunitats podria tenir pèrdues molt grans. Pot implicar que es quedin fora de les converses i els llocs que els interessen com a marca. Que com a empreses deixin de tenir, definitivament, la paella pel mànec, de monopolitzar els continguts.

Notícies relacionades

Impostos i el gat de Schrödinger

Hereu anima a fer pedagogia sobre la innovació i les marques

Aconseguir crear o participar en aquestes noves comunitats no és gens senzill. No competeixen només amb la seva competència en el negoci, sinó amb els nous creadors de contingut: persones independents, sense una societat darrere, que coneixen els canals millor que ningú. A més, no carreguen el treball extra d’aconseguir una credibilitat inicial, un llast que molts logos pateixen sempre al començar qualsevol nova aventura de continguts digitals.

Les grans xarxes socials no desapareixeran, però això a les empreses no ha d’importar-los. El joc de veritat s’està traslladant a un altre lloc.