¡Enhorabona! ¡Estem per tirar coets!

¿Estem, de veritat, per tirar coets? A veure, el procés de vacunació ha funcionat molt bé i els resultats són visibles en termes de caiguda en les xifres de contagiats i morts per la Covid. Això està permetent relaxar les restriccions a la mobilitat abans del previst, amb el consegüent repunt del consum privat, de l’activitat econòmica i de l’ocupació. 

És raonable que previsions fetes sense tenir en compte l’èxit del procés de vacunació es revisin a l’alça. Fins i tot és comprensible que després de la duresa de l’any pandèmic, la ministra consideri que una mica d’empatia i ànim no està fora de lloc i, fins i tot, pot ser necessari i d’agrair. Hem estat tan orfes de bones notícies, que sembla raonable que des del Govern es vulgui donar una alegria al personal. Però, estic segur que la vicepresidenta, persona seriosa i competent, no es creu la literalitat del que ha dit. I que és conscient de les negres nuvolades que tenim ja a l’horitzó i els problemes que la pandèmia ha deixat a la vista al nostre país, sent el més notori la ineficiència d’un aparell administratiu incapaç de gestionar l’ingrés mínim vital o les ajudes directes a empreses. Sobretot, quan fem passar per les seves mans els milions d’euros dels fons Next Generation, en què tantes esperances s’han dipositat.

Ja vaig assenyalar la passada setmana l’efecte estadístic de «tornada a la mitjana» que hi ha darrere de la recuperació econòmica actual. Si estem creixent en taxes històriques pròximes al 7%, és perquè ho comparem amb l’any anterior en què ens vam desplomar, també a taxes històriques pròximes a l’11%. I ja que no hem patit una crisi «econòmica», sinó una crisi sanitària producte d’una pandèmia, amb repercussions en l’economia, no és correcte fer comparacions amb crisis anteriors que sí que van tenir el seu origen en la mateixa marxa del cicle econòmic.

Si ens oblidem d’aquest fet fonamental i aplicant la mateixa lògica amb què celebrem la forta recuperació, també es pot dir, sense mentir, que acabarem el 2021 amb més atur, més deute, més dèficit públic i més inflació que el 2019. Fins i tot, que aquestes magnituds no tornaran a ser les pre-Covid fins, almenys, el 2023. I aquesta pesada herència econòmica que ens deixa la pandèmia, hauria d’evitar una eufòria desbordant. Sobretot, perquè no ens podem conformar a tornar al 2019 i donar tres anys per perduts.

Mentrestant, amb prou feines si hem avançat en la correcció de cap dels problemes estructurals que arrossega la nostra economia des de fa diversos anys. No són «culpa» d’aquest Govern, però molts pensem que hauria de ser aquest Govern qui els comencés a corregir. Per exemple, l’escassa capacitat de creació d’ocupació que continua manifestant la nostra curta oferta productiva, els problemes d’una baixa productivitat vinculada a una mida mitjana de les empreses molt petita, la vergonya de la taxa de pobresa que ja comença a ser estructural i el maltractament als joves que significa la taxa d’atur juvenil més elevada d’Europa, com de tard poden emancipar-se i tenir fills o les dificultats per acumular estalvis al llarg de la seva vida en forma de vivenda.

Com que no es pot exigir a cap govern que resolgui en una legislatura tots els problemes que cuegen dècades, prefereixo centrar-me en dos assumptes clau, per si mateixos, i per la quantitat d’efectes secundaris negatius que estan generant. Tots dos, a més, són en mans del Govern abordar-ne la resolució. Em refereixo al mercat laboral i als comptes públics. Si alguna cosa hem après de la pandèmia és que els dos assumptes són fonamentals per a la salut econòmica i cívica dels espanyols.

Encara no hem resolt els problemes laborals pendents del segle XX, quan ja ens estan atropellant els del segle XXI. No em refereixo a l’estreta i avorrida perspectiva picaplets dels qui creuen que n’hi ha prou de canviar lleis perquè la realitat canviï en el sentit desitjat. Mentre continuem concedint al treball el valor real de ser el principal aliment per a la majoria de les persones i el simbòlic de forjar la nostra inserció social i, fins i tot, el sentit a la vida, no podem abordar els seus problemes en exclusiva des de la normativa. Espanya no és capaç de crear els llocs de treball que necessitem, ni en quantitat ni en qualitat. 

Arrosseguem des de fa quaranta anys una taxa d’atur que duplica l’europea i un nivell de precarietat laboral que avergonyeix els països amb els quals volem competir. I els qui més pateixen aquesta situació són les dones i els joves. Podríem dir, en l’època dels adjectius, que tenim un mercat laboral escàs, masclista i vell, que no permet a una part important dels nostres ciutadans portar endavant el projecte de vida que desitgin i per al qual s’han preparat. I tot això, abans que les empreses-plataforma, la intel·ligència artificial i la internet coses li acabi per donar una rebolcada completa per a la qual no ens estem preparant.

Notícies relacionades

Impostos i el gat de Schrödinger

Hereu anima a fer pedagogia sobre la innovació i les marques

Els nostres comptes públics, d’altra banda, són reflex fidel de tres fets: l’important paper que exerceix l’Estat per consolidar una societat democràtica cohesionada; la incapacitat demostrada per assegurar que es compleixin els principis constitucionals d’equitat horitzontal (les rendes del treball paguen més que les del capital) i vertical (no tot el que té més, paga més) i escassa capacitat redistributiva, és a dir, problemes per focalitzar ajudes eficaces en qui ho necessita. Tot això es tradueix en elevat dèficit estructural, ingressos fiscals sobre el PIB per sota de la mitjana europea i augment de la desigualtat social, incloent una pobresa enquistada en nivells inacceptables. Situació que s’agreujarà com més trigui a aprovar-se el factor d’equitat intergeneracional de les pensions i abans torni el BCE a una política monetària que elevi el cost d’endeutar-se.

En vista d’aquest panorama, sobra l’eufòria autocomplaent si encobreix falta de voluntat per resoldre aquests problemes complexos que ja han posat a prova governants anteriors, de tots els partits. Entre el que es fa i el que necessitem fer la bretxa és tan gran com per glaçar el somriure qualsevol. Visca. Deixeu-me l’esperança.