Jordi Sevilla: Només en presència de l’INE

Mentrestant, l’eufòria fora de lloc del Govern central va quedar congelada i els que disfruten quan les coses van malament, si amb això poden deteriorar el Govern, fregant-se les mans. El que hem viscut en els últims dies en l’àmbit econòmic és un esperpent dels de Valle Inclán. I perplexitat, molta perplexitat perquè ens neguem a acceptar un fet evident: la pandèmia ha fet saltar pels aires moltes coses, entre les quals la resposta dels agents econòmics davant un entorn desconegut i canviant. Perquè no, encara no hem tornat a la normalitat, si és que alguna vegada ha existit una cosa així.

D’entrada, tirin a les escombraries qualsevol comparació interanual a partir del segon trimestre d’aquest any. Perquè compararà amb moments tan excepcionals com el confinament i les posteriors restriccions per la pandèmia. De poc serveix presumir d’un creixement del 17,5%, si es compara amb un trimestre del 2020 en què el PIB es va desplomar fins a un històric -21,5%. El que hem dit altres vegades: simple efecte estadístic de regressió a la mitjana.

La profunda autocorrecció de l’INE, ¿significa una caiguda de les nostres expectatives d’evolució econòmica el 2021, com han assenyalat alguns des de l’oposició? Doncs no. En absolut. Fins i tot sense prendre en consideració que quan es facin públiques les dades d’aquest trimestre l’INE es torni a corregir, a l’alça aquesta vegada, les dades afegides del primer semestre ens tornen al que crèiem, a principis d’any, que seria aquest any. És a dir, abans de l’optimisme que el mateix INE va provocar amb la seva magnífica dada avançada del segon trimestre, després corregida. I no. No és un embarbussament.

Em permeto recordar que, el gener d’aquest any, vaig publicar una de les meves columnes aquí sota el títol: «Pitjor del que sembla. I així era, després d’un tancament del 2020 en negatiu i un avançament del començament del 2021, també molt negre, que després es va concretar en una taxa intertrimestral del -1,4%. Les previsions al principi d’aquest any respecte al creixement el 2021 anaven des del 5,5% del BBVA, el 5,9% de l’FMI, el 6% a l’escenari central del Banc d’Espanya i el 6,5% del Govern central. La meva particular previsió és que aquesta forquilla, entre 5,5%-6,5%, segueix sent la hipòtesi més raonable per a aquest any, que es pot estendre, amb lleugeres oscil·lacions a l’alça, el 2022. Això farà, per simple efecte cíclic, que el dèficit públic experimenti una caiguda important l’any vinent, tot i que no així el deute. A partir d’aquí, de cara al 2023, ja estan obertes totes les especulacions sobre un probable escenari europeu d’estancament econòmic amb inflació, en què no entraré ara.

Amb tot, ens continuem movent, encara amb pandèmia mundial declarada, en un escenari de profunda incertesa que tenalla les decisions dels agents econòmics. Sembla ja evident que els consumidors estan sent molt cauts a l’hora de gastar-se els estalvis forçosos en què les restriccions al consum de la pandèmia els han fet incórrer, així com que els empresaris estan sent prudents a l’hora d’invertir en un context en què molts han tancat, d’altres estan a punt d’un procés de fallida, d’altres surten molt endeutats de la pandèmia i, encara d’altres assisteixen atònits als canvis derivats de la revolució digital, la transició ecològica i les noves escassetats derivades del procés abrupte de sortida de la crisi que s’està produint a escala mundial i que està provocant dos efectes adversos: estrangulació d’alguns subministraments i, en tot cas, fortes pujades de preus en d’altres com el gas i el petroli.

Tot això, preparat per un Govern sotmès a un assetjament sense precedent des de l’oposició i un pols d’una part del poder econòmic que, a més, fa públiques les seves desavinences amb més afany que un esquema clar i fiable de política laboral i econòmica a mitjà termini.

La pujada de preus és un afegit rellevant a aquest marc d’incertesa. De sobte, l’oblidat fantasma de la inflació passada s’ha fet present amb una pujada de l’IPC que ja ronda, a tot Europa, el 4%. La pregunta que tots ens fem és: ¿torna la inflació o és una alça temporal i extraordinària d’alguns preus? De moment, l’anomenada ‘inflació subjacent’ es manté estable, cosa que sostindria la tesi que són pujades puntuals de preus energètics. Que només plantegen dos problemes seriosos: que forcin el BCE a endurir la política monetària a un ritme superior a l’anunciat, cosa que significaria pujades en el cost del finançament del deute tant públic com privat, i que els sindicats, davant la pèrdua temporal de poder adquisitiu, comencin a reivindicar pujades salarials més grans, relacionades amb l’IPC, com ja s’ha fet amb les pensions.

En el moment actual, segons experts en la matèria, les bandes de negociació salarial estan oscil·lant entre un 2% i un 5%, adduint ja el factor inflació. Algunes declaracions de líders sindicals aquesta setmana apuntarien cap a aquesta deriva que el Govern ha de tallar d’arrel, perquè ja coneixem els desastres col·lectius de caure en una espiral preus-salaris.

Notícies relacionades

Un col·lectiu demana al Parlament que flexibilitzi les cèdules d’habitabilitat

Puig: "La família mira al següent trimestre i a la següent generació"

En aquest moment, el que passi amb els publicitats fons europeus Next Generation s’ha d’apuntar més a la columna de la incertesa, per tal com és evident que aquest any serà impossible invertir els diners rebuts (un altre factor que resta per moderar el creixement previst per a aquest any), i creixen els temors respecte a un 2022 on l’acumulació de fons contribueixi a col·lapsar el sistema administratiu posat en marxa per gestionar-los. Amb les administracions hem topat, amics inversors.

Si em permeten afegir tres noves fonts objectives de preocupació amb efectes negatius sobre l’activitat econòmica, sens dubte serien: l’irrespirable clima de polarització i enfrontament polític que, lluny de rebaixar-se, creixerà durant el que queda de legislatura; el temor que el magnífic clima d’acords socials que hem vist fins ara i que ja s’ha trencat amb la pujada de l’SMI finalitzi quan comenci l’anomenada reforma del mercat laboral, i, en tercer lloc, la creixent evidència de la marginalitat en què està quedant una Europa fora de tots els taulers on es defineix el futur del món. I, de forma especial, l’Àsia i el Pacífic, on en la confrontació tecnològica entre la Xina i els EUA ni se sent la veu de la Unió Europea, malgrat ser un dels grans mercats d’aquests productes. Moments difícils que requeririen generosa unitat i no la polarització egoista que tenim.