Educació financera: equilibrar la balança

Ens referim moltes vegades al concepte d’educació financera sense ser realment conscients de la gran importància que té. Pensem que gestionem les nostres finances personals de forma intuïtiva la majoria de vegades, mediatitzats per l’herència dels nostres pares o de vegades fins i tot pitjor, contrastant poc el mercat i moguts per reclams publicitaris o assessorament de mala qualitat. A aquest panorama, poc encoratjador, cal afegir que en la majoria dels casos no està en mans del consumidor preservar la integritat de les seves finances, triant els millors productes per qualitat i preu. 

Entre el consumidor, usuari o petit inversor i les entitats o companyies financeres hi ha una relació desequilibrada de partida que entre tots hem de contribuir a reequilibrar. El contracte és presentat al consumidor ja redactat i només queda acceptar-lo o no; no pot participar en la redacció de les clàusules. I sempre una de les parts, la predisposant, té més informació que l’altra. D’aquí sorgeix el fet inqüestionable del desequilibri i que l’entitat financera ha de complir el seu deure d’informació i transparència en la contractació. 

El pes de la bona gestió de les finances no pot recaure únicament en els consumidors. Són, de fet, l’última baula i la més feble d’una extensa cadena d’agents que han de garantir la salut de les finances, com a bé preuat per al bon funcionament de les societats desenvolupades. 

A Asufin vam entendre des del principi que en aquesta cursa de fons, no pas esprint, calia entaular un diàleg franc i constant amb tota aquesta cadena que arriba fins al consumidor. No hem volgut conformar-nos amb la idea que l’única solució als problemes rau en el plet judicial. Al contrari: l’articulació de mesures intermèdies que facilitin la negociació contribuiria a descongestionar els jutjats i milloraria considerablement la salut financera dels nostres conciutadans.

No oblidem que, quan parlem d’educació financera, ens referim a aquest primer factor que permet garantir l’estabilitat, a tots els nivells, d’individus i famílies. Cap projecte personal ni professional pot tirar endavant sense un grau d’estabilitat econòmica mínim. És el fonament del benestar social i al qual, entre tots, hem de contribuir.

Però vull referir-me també a dues qüestions fonamentals quan parlem d’educació financera. En primer lloc, l’intens procés de digitalització que vivim. Els dispositius electrònics, especialment els smartphones, s’han convertit en les autèntiques noves sucursals bancàries on fer tota mena de gestions. En aquest context de constants transformacions i ús intensiu de les noves tecnologies, cal continuar prioritzant els drets dels consumidors perquè, si no, els abusos, la falta de transparència en la contractació de productes i serveis i la mala praxi, en general, que hem viscut en el sector bancari en l’última dècada es replicaran en l’àmbit de les tecnològiques financeres.

L’entorn digital ofereix molts avantatges per al consumidor financer, com la rapidesa de les gestions i la reducció de costos en alguns casos, però també inclou amenaces com el sobreendeutament i la facilitat per accedir al finançament ràpid tipus d’interès abusius, la pèrdua de privacitat o els atacs cibernètics. 

I en segon lloc, la sostenibilitat. El futur de les finances serà sostenible o no serà, de la mateixa manera que la resta d’activitats que du a terme la nostra espècie: l’evidència científica ja és prou sòlida perquè siguem conscients de la importància de modular l’impacte que exercim sobre el nostre entorn. I no són reflexions d’índole elitista: com a consumidors hem d’exercir la pressió a entitats i companyies perquè ofereixin productes i serveis financers sostenibles, però també assequibles. La transició ecològica no pot ser un producte de luxe... o tampoc serà.

Notícies relacionades

Els diners sí que són cosa de nens

Un col·lectiu demana al Parlament que flexibilitzi les cèdules d’habitabilitat

Acabo amb aquesta reflexió. Educació és exigència, però també és responsabilitat. No quedar a mercè de les circumstàncies, esdeveniments i necessitats o apetències del contrari. És saber què és el millor per a un mateix, per a la seva comunitat, fins i tot el seu entorn, i demanar-ho, buscar-ho, exigir-ho. Només amb un pensament crític i cultivat serem capaços de continuar millorant i preservant el benestar material i personal, però creure que només amb educació financera estarem fora de perill és tan injust com irreal.

A més de consumidors crítics i informats, necessitem un entorn normatiu que protegeixi efectivament el consumidor juntament amb un sistema sancionador contundent que dissuadeixi les entitats de col·locar clàusules abusives que minvin la seva credibilitat i perjudiquin el mercat.