¿Per què la inflació afecta l’euribor i les hipoteques?

L’euribor mesura el tipus mitjà a què es deixen diners entre ells els bancs que operen a Europa. Ho calcula The European Money Markets Institute a partir d’una mostra de 18 entitats, entre les quals les espanyoles Santander, BBVA, Caixabank i Cecabank. Es calcula que serveix de referència per actualitzar el tipus d’interès de contractes financers per valor de més de 180.000 bilions d’euros, entre els quals hipoteques minoristes per més de 1.000 bilions d’euros.

La principal missió del Banc Central Europeu (BCE) és controlar la inflació (aconseguir que estigui en el 2% a mitjà termini) per aconseguir l’estabilitat financera, ja que un nivell de preus alt empobreix les famílies, les empreses i els estats, mentre que uns preus massa baixos deprimeixen l’activitat i la renda disponible. En moments que l’IPC és persistentment alt, els bancs centrals han d’endurir la política monetària (pujada de tipus oficials i retirades de mesures excepcionals com la compra de deute públic i privat) perquè als agents econòmics els surti més car obtenir finançament. Això refreda la demanda i, amb això, modera els preus. L’euríbor, com a índex de referència per a contractes privats, evoluciona d’acord amb la política monetària: puja quan és més dura i viceversa.

Al tancament del 2020, el 80,4% de les hipoteques a Espanya estaven concedida a tipus d’interès variable (la quota es revisa normalment un cop l’any), mentre que l’altre 19,6% estava a tipus fix (les quotes no varien en tota la vida del préstec). El 2017, la proporció era del 91,7% i el 8,3%, respectivament. El BCE manté els tipus de referència en mínims històrics des de fa anys per incentivar l’economia de l’euro, cosa que ha provocat que l’euríbor estigui en negatiu des del 2016. Això deprimeix els ingressos dels bancs, que per compensar-ho han incentivat la contractació d’hipoteques a tipus fix pels seus clients (van ser el 65% de les concedides al juliol). A aquestes no els afecten les variacions de l’euríbor, però sí a les hipoteques a tipus variable, ja que l’índex és la referència de la immensa majoria d’aquests préstecs.

El Banc Central Europeu va començar a abaixar tipus el novembre del 2011, i de forma més decidida després de l’esclat de la crisi del deute públic europeu el 2012, per reduir les primes de risc (risc d’impacte, segons el mercat) i salvar la Unió Monetària dels països de l’euro. El tipus de referència està en un mínim històric del 0% des del 2016 i, a més, l’autoritat monetària cobra un 0,5% als bancs per tenir els seus diners en dipòsit. A conseqüència d’això, l’euríbor porta en negatiu des del febrer del 2016 (els bancs, en lloc de pagar-se per deixar-se els diners, es tornen menys del que reben) i el gener passat va marcar un mínim històric del -0,505%.

La seva presidenta, Christine Lagarde, va donar a entendre recentment que no hi haurà una pujada de tipus fins al 2024 o 2025. La institució continua pensant que la pujada de la inflació és un fenomen transitori. Amb tot, el seu consell de govern té previst abordar en la seva reunió del desembre el ritme de reducció de les compres massives de deute que va llançar com a conseqüència de la pandèmia per controlar les primes de risc, mantenir barat el finançament i estimular l’economia. El mercat calcula que podria aprovar una retirada d’aquestes adquisicions més ràpida del que s’esperava per controlar l’IPC, i això ha provocat que la seva previsió passi ara per una pujada de l’euríbor en els pròxims anys més ràpida de la prevista fins fa poc, cosa que accelerarà l’encariment de les quotes hipotecàries.