Pressupostos i més enllà

Si algun patró puc treure de tants anys de debats pressupostaris, és que cada any el Govern de torn diu que són els més socials de la història, els més adequats al moment i el que necessita Espanya. I cada any, l’oposició diu que són increïbles, que inflen els ingressos i que són el més negatiu que li pot passar al nostre país. I això, amb independència del patró més rellevant de tots: en aquests 30 anys, calculo que entorn d’un 80% del pressupost es repeteix any rere any, amb independència de qui sigui al Govern, perquè tenen una forta estructura fixa ja molt consolidada, tant per ingressos com per despeses.

 Mantinc que la pandèmia ha generat una crisi econòmica atípica que fa molt difícil comparar l’actual situació amb cap altra de prèvia. No obstant, m’arriscaré a sintetitzar els meus comentaris sobre el que coneixem dels Pressupostos. I ja que el mateix Govern ha relacionat la seva aprovació amb altres coses que no tenen res a veure amb aquests, com la llei de la vivenda, em permetré afegir alguns altres comentaris addicionals sobre el context en què han situat els Pressupostos.

Començant pel primer: considero un disbarat desafortunat l’afirmació efectuada, amb un somriure, pel líder de l’oposició com a titular a una entrevista recent: «Espanya s’encamina a la fallida. Estem abocats al rescat». Li aconsello que abandoni el món paral·lel en el qual viu (¡un es cuidi de la síndrome Rivera!) i vingui a fer-ho on la majoria d’espanyols que veiem les moltes dificultats per les quals travessem, agreujades per la pandèmia i per l’herència de degradació del sector públic de l’època Rajoy, però amb una esperança basada en dades que ens fa arribar a una conclusió radicalment diferent. Per ser breu en això: les nostres exportacions creixen (som competitius), les inversions exteriors a Espanya creixen (som fiables) i augmenta la riquesa financera neta de les famílies alhora que es redueix el dèficit públic, disparat per la pandèmia. A més, mantenim superàvit exterior, fins i tot amb turisme disminuït i la prima de risc està avui una mica per sobre de 60 punts percentuals, davant els més de 600 que va assolir amb Rajoy el 2012 quan ens van rescatar, de veritat. Girem full, que un mal dia el pot tenir qualsevol.

Els Pressupostos són una mica optimistes en la seva estimació de creixement econòmic efectuada abans de la revisió a la baixa de l’INE del segon trimestre. En aquest moment, en intertrimestral (l’únic que té sentit ara), el primer semestre de l’any hem crescut només un 0,5% i molt ha de millorar l’any per tancar amb més d’un 5,5% de creixement del PIB. Des d’allà, pensar que el 2022 creixerem el 7% previst pel Govern, sona avui molt optimista. No obstant, en aquesta recuperació postpandèmica tan atípica, jo ho veig com a la part alta de la banda del possible, a espera del que passi amb el tercer trimestre d’aquest any. De fet, l’FMI acaba d’actualitzar les seves previsions i situa el nostre creixement per al 2022 en un 6,4%, no tan allunyat del Govern.

Donat que el sostre de despesa ja està aprovat en 196.142 milions d’euros, ¿són optimistes els ingressos no financers previstos? Doncs depèn. Si ho mesurem en estoc, són un 18% superiors als del 2019 per a un nivell de PIB lleugerament per sota. Però si mesurem el flux, la constatada elasticitat dels nostres ingressos al creixement els fa creïbles, dins de la banda possible de creixement del PIB. Dues dades són més rellevants: el dèficit públic segueix la seva desescalada des de l’11% del PIB a què va arribar el pitjor any de la pandèmia fins a situar-se en el 5% el 2022. El deute públic, per la seva banda, també disminueix com a percentatge al créixer el PIB, però, el que és més rellevant, continua sent menys costosa que abans gràcies al recolzament del BCE l’eventual canvi de política del qual només afectaria les noves emissions i no l’actual volum. En aquest context, és més rellevant seguir el cost del deute sobre pressupostos (capítol III) que el seu percentatge total: el 2022 pagarem 26.000 milions d’euros pel deute davant els 35.000 que vam pagar el 2013, llavors amb uns tipus d’interès molt superiors. Més preocupa, en aquest sentit, aquest dèficit estructural pròxim al 4% del PIB, que fa molt difícil reduir el deute en volum.

Tres són els assumptes a destacar pel costat de la despesa, una vegada la reforma fiscal queda posposada en l’informe que al febrer presentarà el grup d’experts: hi ha una clara aposta pels joves (beques, bonus diversos, ajuda a la vivenda) amb xifres que dupliquen les de l’any anterior; l’augment de transferències a la Seguretat Social fins a arribar al rècord de 36.300 milions d’euros (fet que no evitarà que la Seguretat Social continuï tenint dèficit que es pagarà amb deute) i el fort increment de la inversió pública, que se situarà per sobre dels 40.000 milions al sumar-s’hi els 27.600 milions previstos dels nous fons europeus.

Notícies relacionades

Un col·lectiu demana al Parlament que flexibilitzi les cèdules d’habitabilitat

Puig: "La família mira al següent trimestre i a la següent generació"

Més enllà dels Pressupostos, però vinculat a aquests, hem de fer dues breus mencions a la llei de la vivenda i a les reformes pactades amb Brussel·les. Sorprèn de la primera que, si un dels objectius del Govern és incrementar el nombre de vivendes posades de lloguer per abaixar el preu d’aquests, amb les mesures anunciades de limitació de lloguers i cessions forçoses de pisos construïts, el que està aconseguint és espantar aquells promotors que ja tenien plans de construcció massiva de vivenda de lloguer lliure.

La segona té a veure amb el calendari i el mètode pactat amb la Comissió Europea perquè procedeixi a l’alliberament dels fons Next Generation. Durant el 2022, està previst: quatre temes clau de la reforma laboral (polítiques actives, subcontractació, negociació col·lectiva i estatut dels treballadors) i dos en pensions (autònoms i, sobretot, factor de sostenibilitat). Assumptes, tots, que acabaran marcant l’any polític i econòmic molt més, fins i tot, que els Pressupostos. Si continua el control a la baixa de la pandèmia, tindrem prou assumptes importants sobre la taula com per no avorrir-nos. Espero que, aleshores, el líder de l’oposició arraconi la seva actual posició d’«esperar el caos que ja ho arreglarem nosaltres» i es mostri més proactiu a l’hora de donar a conèixer les seves polítiques. Alternatives a Sánchez, sens dubte, però al vell PP, també. Espero. Ja que per a això va dir que es canviava de seu, ¿no?