Arriba la COP-26: quatre claus per calibrar l’èxit de la cimera del clima

Tots els ulls estan posats sobre Glasgow. Allà se celebra, fins al 12 de novembre, la Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic COP-26. 

Representants de gairebé tots els països del món tenen la missió de fer que les seves polítiques de sostenibilitat acostin els resultats, de manera real, als objectius pactats en l’Acord de París amb un full de ruta clar: evitar que l’augment de les temperatures es dispari i traçar el camí cap al final dels combustibles fòssils.

Són reptes difícils, sobretot tenint en compte que ni la Xina ni Rússia han volgut sumar-s’hi. I que, malgrat que les mesures per contenir la pandèmia van derivar en una reducció de les emissions el 2020, aquesta retallada només ha sigut del 7%, segons estima l’Organització de les Nacions Unides (ONU), i la realitat és que sembla més a prop un escalfament global de més de 3 graus centígrads que la meta d’1,5 graus de mitjana a la qual els signants es van comprometre el 2015. 

«Crec que no es prendran acords realment decidits en aquesta cimera», afirma Juan Carlos Gázquez Abad, professor col·laborador dels Estudis d’Economia i Empresa de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Aquest expert considera que es continuarà avançant en «una línia lenta que permeti als ciutadans i a la societat creure que els països han pres una camí per reduir les emissions de gasos hivernacle, però que, alhora, continuï proporcionant marge de maniobra» perquè aquests països no vegin afectat el creixement de les seves economies de manera significativa.

En aquest context, ¿es pot esperar algun avenç real en aquesta COP-26? Gázquez Abad ho té clar: «Si s’aconsegueix accelerar el ritme actual de mesures per lluitar contra el canvi climàtic, serà un èxit. Però parlem d’una acceleració, no d’un moviment més radical [que és el que faria falta realment]».

Al seu torn, des de la gestora d’actius Schroders apunten que «l’èxit de la COP-26» dependrà de la capacitat de «cooperar a nivell internacional», tot i que alhora reconeixen que «desafortunadament, és difícil evitar la idea que l’Acord de París està molt lluny del seu objectiu».

Així doncs, des d’ING assenyalen les qüestions que es plantegen com a essencials de cara a aquesta conferència internacional. Els economistes Samuel Abettan i Gerben Hieminga firmen un informe en el qual es posa el focus sobre quatre preguntes: 

- ¿Alinearan els governs les seves polítiques de reducció d’emissions amb carboni zero?

A la neutralitat de carboni, segons el Parlament Europeu, s’arriba quan s’emet la mateixa quantitat de CO₂ a l’atmosfera de la que es retira, cosa que deixa un balanç zero, també denominat empremta de carboni zero. 

Segons recorda aquest informe, l’ONU ja ha advertit que els plans presentats pels EUA, la Unió Europea, el Regne Unit i un altre centenar de països més, «continuen sent inadequades» i, tot i que s’apliquessin, «donarien com a resultat un augment del 16% en les emissions per al 2030 en comparació amb el 2010». I el que hauria de passar, en canvi, és que haurien de reduir-se en aproximadament el 45% en aquest període per «tenir alguna possibilitat de no superar els 1,5 graus centígrads d’escalfament global».

«Així que la qüestió número u a vigilar en la COP-26 és fins a quin punt els països reforcen les seves polítiques de mitigació d’emissions», remarquen els analistes de l’entitat taronja. 

En aquest punt, l’economista en cap de Schroders, Keith Wade, aporta més dades. En el millor dels casos, en què s’arribessin a aplicar totes les contribucions determinades a nivell nacional (NDCs, per les seves sigles en anglès), les emissions totals anuals de gasos amb efecte d’hivernacle s’estabilitzarien en 53 gigatones de CO₂ equivalent (GtCO2e) el 2030. Per arribar a aquest límit d’1,5 graus, caldria rebaixar les emissions futures a 25 GtCO2e anuals el 2030, cosa que suposa una diferència de 28 GtCO2e respecte als compromisos actuals.

«En altres paraules, hem de reduir les nostres emissions entre una quarta part i la meitat per al final de la dècada. I, per descomptat, això és només el principi, ja que caldria continuar avançant per assolir el zero net el 2050», planteja.

- ¿Faran els governs que les seves polítiques de recuperació post-Covid siguin verdes per fi? 

- ¿Faran els governs que les seves polítiques de recuperació post-Covid siguin verdes per fi? Els economistes d’ING contrasten la despesa que s’ha realitzat a escala global per contenir l’expansió de la pandèmia i sostenir les seves economies, afirmant que és un volum que «no té precedents» per als països membres del G-20, amb el percentatge destinat a accions verdes.

«Actualment suma uns 16 bilions de dòlars, comptant els esquemes de suport fiscal per a llars i empreses i plans de recuperació», assenyalen i addueixen que, no obstant, fins ara s’ha malgastat la «finestra d’oportunitat» per utilitzar aquestes mesures de recuperació en la reducció de les emissions. 

Per això, afegeixen, «el segon punt a vigilar serà si els compromisos assolits per mitigar les emissions van seguits de plans globals per a una recuperació sostenible». 

¿Presentaran la Xina i l’Índia algun compromís creïble per eliminar el carbó?

Els experts consideren que s’han fet esforços referents a la supressió de l’ús de carbó, però són insuficients perquè es pugui materialitzar un acord en la COP-26. Segons indiquen, aquest mineral és «encara la font d’energia elèctrica mundial més gran (35% del mix global, segons la IEA). I és la causa més elevada de gasos amb efecte d’hivernacle, al ser responsable del 39% d’emissions CO₂.»

Set països, entre els quals destaquen França, Regne Unit, Alemanya i Xile, han manifestat el seu compromís a eliminar el carbó, mentre que altres com Dinamarca i Costa Rica estan impulsant una iniciativa diplomàtica que afavoreixi la supressió de totes les fonts d’energia fòssil, més enllà del carbó.

No obstant, ni la Xina ni l’Índia han fet passos en aquest sentit. I tenint en compte que la Xina és el principal consumidor de carbó i que les previsions de creixement per a l’Índia estimen que es converteixi el 2050 en la tercera economia del món, suposa un condicionant d’importància. «Per tant, una tercera qüestió decisiva a vigilar és en quina mesura els països reclamen de manera creïble la reducció de l’ús de carbó».

En aquest sentit, el professor de la UOC considera que «el paper que tant la Xina com l’Índia juguen (i, sobretot, jugaran) en l’economia mundial pot influir molt en els acords que es prenguin en la COP-26». Juan Carlos Gázquez Abad opina que tenint en compte l’«ambició» de la Xina de mantenir la seva posició «i si és possible, desbancar els EUA com a primera economia mundial», i de l’Índia d’assolir aquest podi al més aviat possible, «és d’esperar que els dos països lluitin per arribar a acords com menys restrictius millor». És a dir, mostrarien una postura incompatible amb la posició europea, «que demana més ambició i més compromisos davant previsions de creixement menys exagerades que les dels dos països».

¿Implementaran els governs mercats d’emissions i incrementaran el pressupost per al clima?

La capacitat de finançament és un altre dels punts calents per a Abettan i Hieminga, que recorden que els països desenvolupats van prometre mobilitzar fins a 100.000 milions de dòlars anuals a 2020 per ajudar els països en vies de desenvolupament i emergents a afrontar els efectes del canvi climàtic. «No obstant, aquest objectiu no només no s’ha assolit, sinó que que el 2019 va quedar 20.000 milions per sota», indiquen, citant un estudi de l’OCDE.

Notícies relacionades

Greta Thunberg es mostra escèptica amb la COP26: «No portarà grans canvis»

El president de la COP26 preveu una cimera «més difícil» que la de París

A això se suma la possibilitat, plantejada a l’article 6 de l’Acord de París, que els països puguin compensar i fins i tot neutralitzar la seva empremta de carboni a través de diferents eines, entre les quals figura l’ús de sistemes de comerç de drets d’emissió, com el mercat europeu de carboni i mercats voluntaris (VCM, per les seves sigles en anglès). «Si es fa bé, tots dos tenen el potencial de reduir el cost financer» dels acords pactats el 2015, remarquen els economistes d’ING, a més d’«accelerar el ritme de la transició energètica».

De manera global, els mercats de CO₂, però el camí per posar-los en marxa és «complex», detallen en l’anàlisi. És per això que consideren el quart tema a vigilar en aquesta cimera del clima «en quina mesura els negociadors fan progressos en la implementació de mercats de carboni i defineixen guies pràctiques per als VCM».