La transició ecològica, una oportunitat econòmica per a Espanya

Fins fa poc era normal, quan es parlava dels aspectes econòmics de la transició ecològica, associar-la als seus costos. No obstant, l’alt grau de competitivitat de les tecnologies renovables, particularment de la fotovoltaica i l’eòlica terrestre, i el bon posicionament empresarial, de coneixement i de recurs que té Espanya en aquestes tecnologies, fa que ara ho puguem veure més com una oportunitat que com un cost. Per primera vegada una revolució tecnològica ens agafa ben situats.

En el moment actual sembla a l’abast de la mà aconseguir els objectius de producció d’energia elèctrica amb energies renovables que estableix el PNIEC. La barrera més gran que està apareixent és la lentitud de les tramitacions administratives. Això significa que l’any 2030 tindrem una energia elèctrica neta i barata.

Estem veient aquests dies unes pujades dels preus de l’energia elèctrica inimaginables fa només uns mesos. Increment liderat fonamentalment pels increments del preu del gas en els mercats internacionals.

Davant els 200 euros/MWh de mitjana que estem veient en el preu de mercat elèctric els últims dies podem confrontar els 24,5 euros/MWh de mitjana que va oferir la fotovoltaica i els 25,5 euros/MWh de l’eòlica en la passada subhasta de gener.

Una altra dada a tenir en compte en aquesta consideració és l’avantatge competitiu que té Espanya en energia solar respecte als països del nostre entorn. El preu resultant d’una planta solar depèn de tres factors: tecnologia, recurs solar i disponibilitat de sòl. La tecnologia solar és simple i està a disposició de tot el món, no és un factor de competitivitat. No obstant, cap altre país del nostre entorn té la combinació de les altres dues variables, recurs solar i disponibilitat de territori, per aconseguir economies d’escala, cosa que ens donaria una posició d’avantatge competitiu important i ens posaria en una situació d’atraure inversions industrials intensives en el consum d’energia elèctrica.

Estaríem començant a parlar de localitzacions en lloc de deslocalitzacions, com ha sigut la tònica fins ara. Això ja ho comencem a visualitzar en iniciatives com la d’instal·lar una fàbrica de diamants artificials a Trujillo a causa d’un contracte de subministrament amb una planta fotovoltaica.

Però els més de 25.000 milions d’euros que s’espera que s’inverteixin només en energia fotovoltaica han de servir no només per enfortir les empreses espanyoles del sector, sinó per convertir Espanya en un autèntic ‘hub’ fotovoltaic internacional.

Tenim un bon punt de partida. En contra de la creença generalitzada, tenim al nostre país empreses líders a escala mundial. La confusió prové d’identificar el nostre sector exclusivament amb els panells. És cert que la major part dels panells es produeixen al continent asiàtic. No obstant, els panells signifiquen només el 35%, i baixant, del LCOE d’una planta. En la resta dels components la situació és molt diferent. Comptem amb dos dels 10 més grans fabricants mundials d’inversors i cinc dels 10 més grans fabricants de seguidors solars. Empreses que han demostrat la seva competitivitat internacional sobrevivint durant la passada dècada exclusivament amb l’exportació.

A més, som líders en enginyeries i EPC. Totes les estructures es fabriquen a Espanya a més d’exportar-se part de la producció. Tenim bons elements per afrontar el repte.

Notícies relacionades

Espanya, fàbrica mundial de renovables

Veïns enxufats al sol

Però necessitem anar mes lluny, pensar sense límits, per maximitzar l’impacte econòmic positiu. Hem d’enfortir les empreses espanyoles ja existents perquè no perdin el seu lideratge global, incrementar la nostra aposta tecnològica a la fabricació de panells solars i sobretot generar autèntics centres d’excel·lència tecnològics. La clau de la competitivitat és en l’R+D, hem de recuperar els cervells del nostre sector que van haver d’emigrar els anys en què no hi va haver mercat a Espanya i ser capaços d’atraure els millors cervells internacionals.

La geopolítica del futur no es basa en qui controla determinades zones geogràfiques, com passava amb els combustibles fòssils, sinó qui controla les tecnologies clau. La Covid-19 ens ha ensenyat els límits que té la globalització. Com va dir una vegada Obama visitant una instal·lació tecnològica espanyola, «qui controla les tecnologies de la transició ecològica controla l’economia del futur». Espanya està en bona posició per ser-ne un dels actors clau. No perdem l’oportunitat.