Espanya pagarà a la UE l’equivalent al 40% de les seves noves ajudes pel rescat del 2012

Espanya va estar al caire de l’abisme aquell 2012. Entre rumors d’una possible ruptura de l’euro i creixents dubtes internacionals sobre la situació real de la banca espanyola després de l’esclat de la bombolla immobiliària, el Tresor no va arribar a perdre la seva capacitat per finançar als mercats un dèficit públic disparat al 10% del PIB, però els inversors li exigien cada vegada uns interessos més alts per prestar-li diners. Fins i tot, encara que hagués pogut continuar emetent deute, aquest encariment hauria portat les finances públiques a ser insostenibles, amb la consegüent suspensió de pagaments per part de l’Estat, motiu pel qual el Govern de Mariano Rajoy es va veure obligat a demanar ajuda a la resta de països de la UE el juny del 2012.

Després d’unes dures negociacions i a canvi d’una exigent llista de reformes consagrades en un Memoràndum d’Entesa (conegut com a MoU, per les seves sigles en anglès) i supervisades pels homes de negre de la troica, els socis comunitaris van aprovar una línia de finançament de fins a 100.000 milions d’euros en condicions més favorables de les que Espanya podia obtenir al mercat. Finalment només se’n van utilitzar 41.333 milions, que es van destinar a rescatar BFA-Bankia, Catalunya Caixa, Nova Caixa Galicia, Banc de València, BMN, Ceiss, Caja 3 i Liberbank (avui ja tots desapareguts després d’integrar-se en altres entitats), així com a finançar la creació de la Sareb, el banc dolent que va rebre els actius immobiliaris tòxics d’aquestes caixes i que encara causa maldecaps a l’Estat.

Pagaments avançats i pendents

La xifra que encara queda pendent per tornar és més baixa que la rebuda perquè Espanya va repagar al Mecanisme Europeu d’Estabilitat (MEDE) 17.612 milions d’euros, el 42,6% del percebut, de forma voluntària i anticipada en nou abonaments entre juliol del 2014 i octubre del 2018. Es tractava de donar una imatge de fortalesa i ràpida recuperació: va ser el primer país dels cinc rescatats (també ho van ser Irlanda, Portugal, Grècia i Xipre) a començar a tornar el deute i, de lluny, és el que ha abonat un percentatge més alt fins ara. 

Quant a les quantitats encara pendents, semblen molt manejables per a Espanya, excepte un empitjorament radical de les condicions de finançament que avui resulta poc probable atesos els plans de política monetària del Banc Central Europeu (BCE), malgrat l’augment de la inflació. D’una banda, els pagaments estan escalats en els sis pròxims anys (3.600 milions el 2022, el 2023, el 2026 i el 2027 i 4.600 milions el 2024 i el 2025). De l’altra, són relativament petits: per posar-los en perspectiva, els 3.600 milions de l’any que ve a penes suposen un 2,2% dels 162.846 milions que el Tresor preveu emetre el 2022 per amortitzar deutes anteriors.

En tercer lloc, l’Estat s’està finançant a uns interessos històricament baixos gràcies a les compres de bons del BCE. El cost mitjà del deute en circulació està en l’1,63%, davant el 4% del 2012, i el cost de les noves emissions s’ha situat aquest any en una mitjana del -0,02%. Fins i tot, encara que els tipus comencin a pujar per la imminent reducció de les compres del banc central, el deute que està vencent té uns tipus tan alts que substituir-lo continuarà sent molt més barat, per tant, el cost mitjà del deute viu continuarà baixant. A finals de gener, per exemple, vencen prop de 23.000 milions d’euros d’una obligació a 10 anys amb un cupó del 5,85%. «El Tresor està preparat per a la normalització de la política monetària per part del BCE», va assegurar recentment al Congrés el seu secretari general, Carlos Cuerpo.

Balanç 

Notícies relacionades

Un col·lectiu demana al Parlament que flexibilitzi les cèdules d’habitabilitat

Puig: "La família mira al següent trimestre i a la següent generació"

El rescat europeu, en tot cas, ha sigut financerament favorable per a Espanya. Segons el MEDE, l’Estat li va abonar 1.053,37 milions d’euros en comissions i 1.634,15 milions en interessos entre 2013 i 2020 (el tipus ha fluctuat del 0,5% inicial a pujar a l’1,1% el 2017 i després baixar al 0,8% el setembre passat). Però, destaca el fons comunitari de rescat, Espanya es va estalviar entorn d’1,2 punts de PIB en interessos fins el 2019 (uns 12.000 milions d’euros) respecte al que li hauria costat aconseguir els diners al mercat el desembre del 2012. A més, afegeix l’organisme, la reestructuració bancària que va permetre és una de les causes fonamentals de la recuperació econòmica del país a partir del 2014.

A l’altra banda de la balança, però no imputable al rescat per si mateix, hi ha que la immensa majoria dels diners injectats s’han perdut per sempre o la seva recuperació és més que dubtosa. Així, dels 24.096 milions d’euros aportats a Bankia, se’n consideraven recuperables 5.974 milions al tancament del 2020, que baixaran aquest any previsiblement en més de 1.000 milions addicionals després de la seva absorció per part de Caixabank; els 2.192 milions injectats a la Sareb s’han donat ja comptablement per perduts, i dels 32.610 milions amb què es van rescatar la resta d’entitats, se n’han perdut 28.133 milions, el 86,2%. Si no s’haguessin volatilitzat, tots aquests diners haurien fet molt més còmoda la factura amb el MEDE dels pròxims anys i hauria facilitat el sanejament de les finances públiques després del rècord de deute provocat per la pandèmia.