Reformar per diners

També ens anem assabentant, amb la dificultat dels que no tenen els butlletins oficials entre les seves lectures diàries, que els ministeris, així com diverses comunitats autònomes, estan seleccionant projectes i, fins i tot, traient ja convocatòries englobades dins del PRTR, susceptibles de rebre finançament comunitari. En suma, constatem que, més enllà de la picabaralla quotidiana en què s’ha convertit la política espanyola, amb el Congrés convertit en un plató de televisió on fer un espectacle setmanalment, la vida segueix i allò que hauria de constituir la columna vertebral de l’acció de Govern i del control de l’oposició transcorre per sota del radar de l’atenció pública.

I això em produeix un gust agredolç, ja que, si d’una banda es pot entendre com a prova d’un sa desacoblament creixent entre la classe política i l’Espanya real, de l’altra em genera dubtes respecte a la possibilitat que, al final, qui mani a Espanya sigui la Comissió Europea, davant l’abandonament de funcions de la nostra classe política. I no ho dic per un patriotisme mal entès, sinó per la defensa profunda d’un sistema democràtic que s’enfosqueix davant decisions fonamentals adoptades i controlades des de despatxos i no en fòrums públics on està representada la sobirania nacional. Si hi ha reunions trimestrals amb la Comissió per avaluar la marxa del PRTR, les seves reformes, fites i aplicació dels fons europeus, també n’hi hauria d’haver al Parlament, que és on el Govern ha de retre comptes en una democràcia.

Altrament, la sensació que han tornat «els homes de negre» de Brussel·les, com en l’època del rescat que es va fer d’Espanya durant el Govern de Mariano Rajoy, seria creixent. Tot i que no es puguin establir paral·lelismes entre aquell rescat financer, forçós, destinat a evitar la fallida d’Espanya com a conseqüència de la crisi de l’euro, i aquests fons d’inversió, voluntaris, destinats a impulsar la reconversió verda i digital, que s’apunta com a nova estratègia europea postcovid. Però en els dos casos, rebem diners a canvi de fer determinades coses que ens imposen (o negociem) des de Brussel·les, que s’atorga, a més, la condició d’àrbitre sobre el compliment de les condicions, en termini i forma.

El Govern central hauria de ser el màxim interessat a portar aquest debat al Parlament. Ja, ja sé que és més incòmode debatre en públic amb una oposició superficial, d’eslògans i excitada, que fer-ho en privat, amb xifres i dades, amb tècnics europeus. Però més enllà del sentit democràtic, hauria de ser preferible per al Govern reconduir el debat polític a afers com l’impuls de l’hidrogen renovable, la mobilitat sostenible, la reforma del mercat laboral o l’estratègia d’economia circular, per mantenir-lo en els temes que avui omplen els diaris de sessió al Congrés dels Diputats i els telenotícies i tertúlies dels mitjans de comunicació. 

Si es fes així, podríem reflexionar i debatre sobre els molts aspectes que encara queden borrosos amb l’aplicació a Espanya dels fons Next Generation. Per exemple, que passarà amb els PERTE, una de les figures administratives més innovadores i interessants, en risc de desdibuixar-se. O, per exemple, les moltes crítiques respecte a la lentitud i complexitat dels procediments administratius, que no han sigut aclarits, malgrat haver aprovat un decret llei específic per a l’adequada gestió d’aquests fons. O també si hauríem d’haver sol·licitat ja, com han fet altres països, la part de préstecs annexada als fons per incrementar amb subvencions més crèdits bonificats la seva força propulsora en projectes grans i complexos. O els riscos de perdre l’impuls inicial, il·lusionant i transformador, amb què es van rebre els fons, enmig d’una rutina burocràtica de partides pressupostàries, convocatòries i adjudicacions, incapaç de fer coses diferents del de sempre.

El president del Govern central va definir el Pla de Reconstrucció, Transformació i Resiliència com un veritable «Pla País». Amb les seves 348 pàgines, estructurades en quatre eixos, 10 palanques i 30 components, acumula més de 400 compromisos entre inversions i reformes. Es tracta del veritable programa socioeconòmic d’aquest Govern, que està guiant ja l’acció dels ministeris i, també, de les comunitats autònomes, amb els seus pressupostos respectius. Està bé que l’hagin aprovat la Comissió i el Consell Europeu, així com que hagin establert mecanismes concrets de seguiment i avaluació estricta del seu compliment, al qual subjecten l’alliberament semestral dels fons. Però, a més, preferiria que els nostres representants al Parlament tinguessin, com a mínim, la mateixa informació que la Comissió i que poguessin, com aquesta, criticar, valorar i proposar millores al projecte destinat a efectuar la necessària reconversió verda i digital de la nostra societat.

Notícies relacionades

Un col·lectiu demana al Parlament que flexibilitzi les cèdules d’habitabilitat

Puig: "La família mira al següent trimestre i a la següent generació"

De moment, estem focalitzant l’atenció pública i el soroll mediàtic en aquells assumptes que, sent importants, tenen més impacte sobre el benestar ciutadà: la reforma de pensions, la del mercat laboral i, en un altre ordre, el peatge per a autovies. Però no seria just menysprear el debat sobre aspectes clau per al nostre futur i que també consten en el pla, com la capacitació digital, la mobilitat sostenible, la rehabilitació de vivendes, la ciberseguretat, l’impuls al 5G o al sistema nacional de ciència, tecnologia i innovació. 

És probable que molts considerin que es tracta d’assumptes menors. Però s’equivoquen. Constitueixen l’essència del debat Polític, amb majúscules, aquest que gira sobre la nostra vida i com millorar-la, eixamplant les possibilitats i reforçant el benestar, en lloc d’aquests altres debats polítics, amb minúscula, capaços de mobilitzar les passions i captar l’atenció del públic, però estèrils, dels quals no surt res positiu per a ningú. La política s’assembla, cada vegada més, a un balancí: et mous, però sense avançar. Els polítics s’haurien d’adreçar a nosaltres com a ciutadans, en lloc de buscar-nos com a espectadors. Aquesta sí que és una política per a adults, en una societat complexa, plena de riscos i incerteses. ¿Ho aconseguirem?