Calidoscopi

Algunes dades permeten avaluar el que ha suposat aquesta decisió. Si la riquesa del planeta s’ha triplicat des del 2000, un terç d’aquest increment patrimonial s’ha concentrat a la Xina. El gegant asiàtic representava l’1% dels fluxos mundials de mercaderies, mentre que avui és el 15%. En aquestes dues dècades, la Xina s’ha convertit en la segona economia mundial, darrere dels EUA, en el principal exportador global, el segon inversor a l’exterior del món i el primer receptor d’inversions directes de l’exterior. Això li ha permès treure 850 milions de ciutadans de la pobresa i crear una classe mitjana de 300 milions. Avui, a més, és líder en intel·ligència artificial, té un terç de les empreses unicorn del món i les seves multinacionals tecnològiques competeixen al mercat mundial amb les americanes. L’objectiu declarat de les seves autoritats és ser la primera potència global a mitjans d’aquest segle.

El que va començar sent vist com un mercat per als productes occidentals, de seguida es va convertir en la fàbrica del món, on les grans empreses occidentals produïen costos més baixos i exportaven a tot el món amb beneficis abundants. Ara, després d’absorbir la tecnologia estrangera i desenvolupar-la, és definit com un rival estratègic per part de la UE i els EUA, alhora que el seu model polític dictatorial es contraposa, sense rubor, a les democràcies occidentals, en vista de les quals es defensa amb la seva major eficàcia. Vint anys després d’aquella decisió, tot apunta que la Xina està encapçalant un front diferent al nostre en la nova guerra freda, amb la democràcia i els drets humans com a trinxera.

Les condicions laborals –renda– i les herències –riquesa– són les causes principals de la desigualtat social. La mateixa setmana que es fa públic el ‘World Inequality Report’, on es conclou que la diferència de renda i riquesa entre els més pobres i els més rics es continua aprofundint tant en àmbit mundial com a Espanya, el sindicat CCOO publica, juntament amb l’Institut d’Economia Internacional de la Universitat d’Alacant, un rigorós estudi sobre la precarietat laboral a Espanya, analitzada des d’una perspectiva multidimensional.

A pocs sorprendrà que les conclusions siguin demolidores: el 48% dels assalariats són precaris, amb una intensitat mitjana molt alta. El pes relatiu dels quatre factors amb què mesuren la precarietat és: jornades atípiques (36,4%); sobrequalificació (28,3%); inestabilitat (26,5%) i baixos salaris (24%). Es mesuri com es mesuri, dones i joves són els col·lectius que pateixen més índexs de precarietat laboral.

Quan la precarietat laboral, així com una taxa d’atur que duplica la mitjana europea, fa dècades que són característiques estructurals del nostre mercat laboral, l’anàlisi ha d’ampliar el focus per sortir de l’estricte marc de les relacions laborals per entrar a valorar la quantitat i qualitat del nostre teixit productiu empresarial.

La meva tesi, desenvolupada en un treball més ampli fet per a l’Observatori Social de La Caixa, és que, juntament amb un turbocapitalisme ple d’empreses internacionals, molt competitives, a Espanya també tenim un cutrecapitalisme ple de bons negocis i males empreses, la rendibilitat de les quals només està assegurada gràcies a la precarització dels seus treballadors. Així, tenir un mercat laboral precari seria consubstancial a tenir un important teixit empresarial que està per sota dels nivells de competitivitat exigible a un país europeu. 

L’OCDE acaba de publicar un informe sobre el sistema de pensions als països membres que, amb només dos gràfics comparatius, tira per terra la línia de reformes que estem seguint a Espanya per garantir la sostenibilitat del sistema públic de repartiment, sobretot, amb l’increment previst de la ràtio, pensionistes/cotitzadors, que es produirà en les pròximes dècades.

El primer gràfic visualitza que, malgrat els increments fets en els últims anys, Espanya és dels països que menys anys de carrera computen a l’hora de calcular les pensions. La majoria de països de l’OCDE, per exemple, prenen en consideració tota la carrera laboral i no només 25 anys, com aquí.

Però el pitjor és en el segon gràfic, aquell que calcula la taxa de reposició de les pensions, la relació entre la primera pensió i l’últim salari. A Espanya aquesta taxa és del 89%, mentre que és del 62% a la mitjana de l’OCDE. Allà hi ha el reflex d’aquesta expressió que es diu sovint en veu baixa al nostre país que el sistema espanyol de pensions és molt generós: retribueix molt, en relació amb el que s’ha aportat. Tant, que aquí arrela el principal factor de la seva insostenibilitat si, a més, afegim, pocs anys per calcular la pensió, indiciació amb l’IPC i, a més, un fort increment del nombre de pensionistes. Més clar, l’aigua. 

Notícies relacionades

Un col·lectiu demana al Parlament que flexibilitzi les cèdules d’habitabilitat

Puig: "La família mira al següent trimestre i a la següent generació"

El consum de les famílies no s’acaba d’enlairar i això explica una bona part de l’alentiment en la recuperació, més enllà de la possible revisió per part de l’INE. Hi ha raons objectives que també assenyala l’OCDE aquests dies: la renda real de les famílies està descendint, en part, com a conseqüència de les pujades de preus. De manera creixent, les famílies estan fent ús d’estalvis per arribar a fi de mes.

Però també podem citar factors subjectius vinculats a les percepcions que tenen els ciutadans sobre la situació econòmica. D’una banda, recordem que el CIS diu que un 67% de ciutadans creu que la situació econòmica és dolenta o molt dolenta, tot i que molts d’ells reconeguin que, a ells, personalment, no els va malament. Per una altra, l’Índex de Confiança del Consumidor fa diversos mesos que descendeix, potser, per les notícies sobre la nova onada de l’òmicron. En tot cas, situació més fràgil de l’esperable.