20 anys de l’euro, en claus

La Unió Econòmica i Monetària (UEM) ha sigut una ambició recurrent de la Unió Europea des de finals dels anys 70. Aquesta unió pretén la coordinació de les polítiques econòmiques i pressupostàries, una política monetària comuna i una moneda comuna, l’euro, per enfortir els llaços econòmics entre els Vint-i-set.

La idea de la moneda única, particularment, va anar prenent força davant els múltiples avantatges que prometia: facilitar el comerç transfronterer, més llibertat d’elecció i moviment dels consumidors. No obstant, l’adopció de l’euro no ha sigut un camí de roses a causa de diverses barreres polítiques i econòmiques. Un compromís polític de vegades feble, divergències en les prioritats econòmiques i turbulències en els mercats internacionals van complicar en un primer moment l’adopció de l’euro.

Després d’una dècada de preparatius, l’1 de gener de 1999 es va introduir l’euro: durant els tres primers anys va ser una moneda «invisible», ja que només s’utilitzava a efectes comptables i en el pagament electrònic. Les monedes i els bitllets es van posar en circulació l’1 de gener del 2002 i a 12 països de la UE va arribar el canvi de moneda més gran de la història.

Avui dia, l’euro és la moneda oficial de 19 dels 27 països membres de la UE, que junts constitueixen l’eurozona, anomenada oficialment zona de l’euro. Aquests països són Àustria, Bèlgica, Xipre, Estònia, Finlàndia, França, Alemanya, Grècia, Irlanda, Itàlia, Letònia, Lituània, Luxemburg, Malta, Països Baixos, Portugal, Eslovàquia, Eslovènia i Espanya. Però aquests països no van ser tots pioners en la seva adopció, sinó només 12.

A més, hi ha altres països no membres de la UE que també han adoptat l’euro com a moneda oficial. Són: Andorra, Mònaco, San Marino i la Ciutat del Vaticà, i l’han adoptat mitjançant acords amb estats membres.

Bulgària, Croàcia, Txèquia, Hongria, Polònia, Romania, Suècia i Dinamarca no utilitzen l’euro malgrat ser països de la Unió Europea. Tot i que el Tractat de la Unió Europea de 1993 obliga els estats membres a adoptar l’euro com a moneda, hi ha diversos motius pels quals alguns països no el van adoptar. Dinamarca, per exemple, disposa d’una clàusula d’exclusió voluntària en els acords europeus per no aplicar determinats punts i el país nòrdic té llibertat d’elecció per entrar o no a l’eurozona, i de moment manté la corona danesa. El Regne Unit va fer valer la mateixa clàusula quan era part de la UE i va mantenir la lliura esterlina com a moneda nacional.

El cas de Suècia és diferent perquè ja era membre quan l’euro va entrar en vigor, però va decidir no adoptar-lo perquè la seva població així ho va decidir. Per no incomplir la normativa europea, el país eludeix a propòsit algunes de les condicions d’ingrés. Els altres països europeus que no utilitzen l’euro tenen aquesta situació perquè no compleixen algun dels criteris de convergència.

Els criteris de convergència són bàsicament quatre. La taxa d’inflació no pot excedir en més d’1,5 punts percentuals de la taxa dels tres estats membres amb més bons resultats en la matèria; el tipus d’interès a llarg termini no ha d’excedir en més de 2 punts percentuals del tipus dels tres estats membres amb millors resultats en matèria d’estabilitat de preus; el país no ha d’estar subjecte al procediment de dèficit excessiu i ha de participar en el mecanisme de tipus de canvi (MTC II) durant almenys dos anys, sense grans desviacions respecte al tipus central de l’MTC II i sense devaluar el tipus central bilateral de la seva moneda respecte de l’euro durant el mateix període. És important dir que al principi de l’euro, els requisits eren més exigents, però amb les crisis i les recessions econòmiques dels anys, s’han anat flexibilitzant.

La crisi de l’euro, també anomenada crisi de la zona euro, va ser una crisi que va afectar els països d’aquest àmbit des d’aproximadament el 2008 i que van anar sortint-ne en moments diferents en funció de cada país. Va tenir aspectes d’una crisi del deute sobirà, del sistema bancari i del sistema econòmic en general, però a cada país es va manifestar per unes causes diferents. Va ser tal l’impacte sobre les economies europees, que va provocar un dels moments més complicats per a l’euro i va comportar un fort qüestionament de la unió monetària. Alguns països com Espanya i Xipre van haver de rebre rescats milionaris per sortir de la crisi i les economies més fortes van pactar unes polítiques d’austeritat severa envers els països més afectats.

Cada país emet les seves pròpies monedes d’euro, al tenir una cara comuna i l’altra exclusiva de cada país. En el cas d’Espanya, la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre és l’entitat encarregada de fabricar les monedes, que són distribuïdes posteriorment pel Banc d’Espanya, però cada país les emet en alguna entitat del seu banc central. Aquestes monedes són vàlides per al seu ús legal i circulació a tots els països de la zona euro.

Hi ha dues sèries de bitllets en euros. La primera es compon de set denominacions: 5€, 10€, 20€, 50€, 100€, 200€ i 500€. La segona, anomenada Europa, consta de sis denominacions i es va completar amb l’emissió dels bitllets de 100€ i 200€ el 28 de maig del 2019. La sèrie Europa no inclou el bitllet de 500€, que va deixar d’emetre’s el 27 d’abril del 2019. Els bitllets de la primera sèrie, emesa inicialment el 2002, estan sent substituïts progressivament pels de la sèrie Europa. Les dues sèries són de curs legal en el conjunt de la zona de l’euro.

Dues dècades després de la implantació de l’euro, el dòlar continua regnant com la moneda més segura del món. Malgrat els esforços de la UE per aixecar la moneda i mirar de fer-la moneda mundial, el dòlar continua sent la divisa de referència. Sense anar més lluny, quan l’economia mundial es va aturar amb la pandèmia de covid-19, els inversors es van afanyar a convertir els seus actius en dòlars, cosa que el va fer pujar. Actualment, hi ha en circulació més de 2,1 bilions de dòlars i al voltant del 60% de les reserves de divises del banc central estan denominades en dòlars. Per a l’euro, aquesta participació ronda el 20%, segons el Banc Central Europeu (BCE). Però tot i que la moneda europea no amenaça l’hegemonia del dòlar, s’ha convertit en un competidor respectable.