¿Què exigeix ERC al Govern espanyol per recolzar la reforma laboral?

Ho va explicitar Aragonès en una entrevista recent a l’agència Efe, ho va replicar el conseller d’Empresa i Treball, Roger Torrent, dies més tard després d’un Consell Executiu i ho van reiterar el president d’ERC, Oriol Junqueras, i el portaveu de laboral al Congrés, Jordi Salvador, en un recent article a ‘Público.es’. Recuperar l’autorització administrativa dels expedients de regulació d’ocupació (ero) per part de l’autoritat laboral és una de les seves principals reivindicacions. El PP la va treure amb la seva reforma el 2012 i els republicans la volen recuperar.

L’autorització administrativa dels eros consisteix en una potestat de l’autoritat laboral pertinent –a Catalunya és el Departament de Treball– per autoritzar o vetar que una empresa efectuï un acomiadament col·lectiu. Això provocava que, abans del 2012, les empreses haguessin de negociar i obtenir l’acord sindical per efectuar un acomiadament col·lectiu, ja que en cas de dissens les possibilitats que l’autoritat laboral tombés l’expedient eren molt elevades. Això empenyia les indemnitzacions per acomiadament a l’alça i dificultava les deslocalitzacions d’empreses que, malgrat ser viables, podien buscar més beneficis en altres països amb costos laborals menors. Des del grup empresarial repliquen que això genera inseguretat jurídica a les empreses, els dificulta realitzar reestructuracions per reduir costos en cas de crisi i pot enfonsar la productivitat de les companyies a l’haver de carregar amb excedents de plantilla.

«Considerem imprescindible donar preponderància als convenis catalans i reforçar i dotar de més eines la Inspecció de Treball de Catalunya», van deixar escrit Junqueras i Salvador a l’article a quatre mans en què fixaven la posició d’ERC. Si bé la prevalença dels convenis autonòmics sobre els estatals no és un element heretat de la reforma de Mariano Rajoy, sí que és una ambició dels republicans per reforçar la singularitat del marc de relacions laborals català i augmentar l’autonomia de les seves patronals i sindicats. També és una reivindicació compartida amb el PNB i EH Bildu, atès l’elevat pes que aquests convenis ja tenen a Euskadi.

Actualment el sistema de negociació col·lectiva estableix que són els convenis estatals els que predominen sobre la resta i que després s’estructuren via convenis provincials. I que si en un territori concret les patronals i els sindicats més representatius volen negociar un conveni autonòmic propi, han de demanar autorització prèvia als seus representants estatals. I hi ha d’haver consens entre el grup patronal i la sindical, sota risc d’acabar de judicialitzar el conflicte, com ja ha passat recentment, com és el cas del conveni català de geriatria.

Històricament, delegar aquesta autonomia als territoris no ha sigut una de les posicions compartides entre CEOE, CCOO i UGT, ja que sospitaven que una posició de debilitat en algun territori d’alguna de les parts pogués derivar en pitjors condicions de les que podrien haver negociat a nivell estatal. No obstant, CCOO ha virat cap a posicions més favorables a donar més autonomia a les seves federacions. I al si de la patronal, la modificació d’aquest punt no seria la novetat que més enuig generés, a diferència de les relatives a tocar les condicions de l’acomiadament.

L’acomiadament ha sigut el gran absent de la reforma laboral acordada entre patronal i sindicats. El Govern central no va voler introduir-la, tant per divisions internes com pel rebuig frontal dels empresaris. I ERC sí que vol, a la seva carta inicial d’intencions, tocar aquest aspecte. «Trobem a faltar més control de la subcontractació, per no parlar de les indemnitzacions per acomiadament, que no han tornat a la situació prèvia a la reforma laboral [del PP]», va declarar Torrent a principis de mes. Abans del 2012, els treballadors indefinits acomiadats de manera improcedent rebien una compensació de 45 dies per any treballat, xifra que Rajoy va rebaixar a 33 dies per any, amb la intenció d’abaratir i facilitar l’acomiadament.

A més d’ERC, EH Bildu, Compromís i altres aliats de la majoria de la investidura han reclamat al Govern central tocar aquest aspecte, però finalment aquesta carpeta no es va negociar en cap moment durant les converses en el diàleg social.

Abans de la reforma del PP, si un treballador era acomiadat, denunciava l’empresa i guanyava, la companyia estava obligada a pagar-li el salari que hauria d’haver percebut des que va ser acomiadat fins que un jutge ha obligat a readmetre’l. Cosa que rebia el nom de ‘salaris de tramitació’. Això, sumat a la indemnització corresponent, disparava el cost que l’empresa havia d’assumir i incentivava els acords i conciliacions. «Seria convenient recuperar-los al 100% en el cas dels acomiadaments improcedents», reclamava ERC a l’article de Junqueras i Salvador.

Actualment, aquest mateix treballador –si el jutge qualifica d’improcedent l’acomiadament– únicament rep la indemnització per cessament, però no el salari que hauria d’haver percebut durant l’impàs entre l’acomiadament, el judici i la sentència. Això incentiva les empreses a ‘arriscar-se a anar a judici, ja que l’únic encariment d’una sentència desfavorable va per la via de la indemnització’. Abans els salaris de tramitació afavorien les mediacions, ja que moltes companyies no s’arriscaven a haver d’abonar de cop un import més elevat si el jutge no els donava la raó.

«La realitat és que el contingut del text que pretenen que s’aprovi a principis de febrer continua validant qüestions publicitades des de sempre com a inacceptables per part d’ERC. [...] Es mantenen prou mecanismes de flexibilitat interna per modificar condicions laborals i retallar salaris, encara avui situats per sota del nivell dels de 2008», deixava escrit l’històric líder d’ERC al Congrés Joan Tardà en un article a EL PERIÓDICO.

La llista dels republicans inclou moltes altres reivindicacions que es podrien ubicar en un calaix de sastre i que ara els seus negociadors hauran de repassar punt per punt amb els del Govern espanyol. Amb l’objectiu de trobar els marges possibles entre aquests, la resta d’equilibris necessaris al Congrés i el respecte als enduriments amb patronal i sindicats durant els nou mesos de negociació en el diàleg social.