La classe mitjana decau a Espanya per la falta de relleu dels mil·lennistes

La Sandra té la mateixa edat que l’Enrique. És autònoma i treballa de dissenyadora gràfica per a diferents clients, des de petites empreses fins algunes administracions públiques, com ajuntaments o la Diputació de Barcelona. També comparteix pis, ja que amb els seus ingressos d’una mica més de mil euros al mes –«de mitjana, ja que uns mesos van millor i altres no tant», apunta– mantenir un lloguer a la capital catalana és un exercici de contorsionisme financer que declina intentar. Els seus pares –avui propietaris d’una petita empresa de missatgeria– la van tenir també amb 28 anys, en un pis pagat trinco-trinco al districte de Sant Martí. «A sobre ara em volen apujar la quota dels autònoms. Porto un cabreig... No és que no vulgui contribuir més, ¿però com ho faré si no em paguen més?», es queixa la Sandra.

Si la classe mitjana s’ha definit històricament per una vivenda en propietat i una feina estable amb uns ingressos suficients i estables per arribar a final de mes sense sobresalts, ni la Sandra ni l’Enrique compleixen cap dels dos requisits. I és que aquesta espècie de treballadors amb condicions laborals i ingressos dignes decau a Espanya, a diferència d’altres països d’Europa, aprimant-se any rere any per la falta de relleu generacional. «Les generacions que es van incorporar al mercat laboral les dues últimes dècades han tingut menys oportunitats, a causa d’un estancament generalitzat de la productivitat i la pèrdua estructural de qualitat en l’ocupació. En altres països, aquestes generacions més joves han tingut millors oportunitats per accedir a les rendes mitjanes», diu un informe publicat aquesta setmana per l’Observatori Social de la Fundació La Caixa.

¿Quins efectes té aquesta pèrdua progressiva de la classe mitjana? «Es perd la cohesió social i a llarg termini la societat es polaritza, una cosa que històricament ja hem vist a Llatinoamèrica. Sense classe mitjana, l’Estat perd capacitat de finançament de les grans polítiques de cohesió, com són la sanitat, l’educació i les pensions. El que acaba provocant una segregació entre uns serveis públics cada vegada de menys qualitat, a causa d’aquesta falta de recursos, i uns serveis privats a què accedeixen les classes altes, que intenten deixar de contribuir en els serveis públics perquè ja en paguen uns de privats. És una bomba de rellotgeria», explica Olga Cantó, una de les autores de l’estudi i professora d’Economia de la Universitat Alcalá de Henares. «Assistim a una autèntica deserció fiscal dels hiperrics, tant a Espanya com al món», va alertar la vicepresidenta segona, Yolanda Díaz, divendres passat en un acte amb l’economista francès Thomas Piketty.

Mil·lennistes, amb dues crisis a sobre

L’informe, elaborat també pel professor d’Economia de la UNED Luis Ayala, constata que el grup de població amb rendes mitjanes s’està reduint. El seu pes és avui menor que fa 30 anys, i inferior al que té la classe mitjana als països europeus amb més ingressos. I això accentua la polarització entre rics i pobres, especialment des de l’anterior crisi financera i la posterior Gran Recessió. «Espanya, sense ser on més va caure la renda mitjana de la població, va ser el país de la Unió Europea on més ho van fer les rendes del 10% més pobre respecte del 10% més ric», assenyalen els investigadors. I és que els mil·lennistes no ho estan tenint fàcil per planificar i consolidar la seva trajectòria vital i, en poc més d’una dècada, arrosseguen dues crisis d’una importància extraordinària –la del 2008 i la de la covid–.

Dos dels focus d’aquesta desigualtat són les rendes del capital, que es concentren més en unes mans que en unes altres, però l’altre es troba en el món del treball. I és que cada vegada més hi ha una capa de treballadors que cobren molt i una altra que cobra molt poc. Segons recull l’estudi, el 20% més ric de la població rep més del 43% de la renda del treball per compte d’altri. «El pes més gran d’aquestes rendes en el total dels ingressos fa que siguin les que més contribueixen a la desigualtat», diu l’estudi.

Un repte per a la reforma laboral

No només hi ha treballadors de primera i segona quant al salari, sinó també pel que fa a la capacitat de mantenir-lo. I és que la cronificada dualitat laboral, entre uns treballadors indefinits que durant les crisis aconsegueixen mantenir la feina (i els ingressos) i treballadors temporals, que quan arriben les vaques magres són els primers de ser acomiadats i perdre la seva principal font d’ingressos, agreuja la desigualtat entre una recessió i l’altra. L’èxit o fracàs de l’acabada d’aprovar reforma laboral del Govern es mesurarà per la seva capacitat de reduir aquesta dualitat i l’elevat percentatge de treballadors eventuals.

«El gran problema dels joves a Espanya és l’accés a unes condicions de treball estables. No és només el salari, que també, sinó el fet que al no tenir una estabilitat d’ingressos poder accedir a un lloguer o una hipoteca i poder planificar tenir fills és molt difícil amb un contracte temporal», afirma la investigadora de la UAB Mariona Lozano. Aquesta sociòloga és l’autora d’un pioner estudi que analitza les vides laborals dels adults joves a Espanya entre 1987 i el 2017, i que té com a principal conclusió que els anys que els joves passen en precarietat laboral s’han doblat els últims 30 anys. «No tenim un mercat laboral prou productiu per absorbir la generació més qualificada de la història, no és una qüestió individual», afegeix.

Mala gestió de les crisis

Notícies relacionades

Un col·lectiu demana al Parlament que flexibilitzi les cèdules d’habitabilitat

Puig: "La família mira al següent trimestre i a la següent generació"

Tornant a l’informe de Cantó i Ayala, una altra de les tesis relacionada amb aquesta cronificada eventualitat és que l’economia espanyola no gestiona bé les crisis, ja que genera més desigualtat durant els períodes de recessió econòmica que la que després redueix durant els anys posteriors de recuperació i bonança. I aquí els autors del treball denuncien la «limitada capacitat redistributiva d’impostos i prestacions, que amb prou feines va augmentar entre el 2015 i el 2019» i que durant el 2013 i el 2019 «la seva incidència va ser gairebé neutra» a l’hora de contenir l’expansió de la desigualtat. Espanya és actualment l’estat de la Unió Europea, entre el club dels països més rics, que més taxes de desigualtat arrossega. 

¿Quines són les receptes que els investigadors proposen per revertir aquest aprimament de la classe mitjana? D’una banda, corregir aquest dèficit redistributiu i augmentar la mida i progressivitat del sistema fiscal i estendre la protecció no contributiva, especialment la dirigida als joves i les llars amb menors. I de l’altra, mantenir la política de continuar apujant el salari mínim interprofessional (SMI), no en va Olga Cantó va ser una de les expertes designades pel Govern per al seu comitè assessor en matèria de l’SMI. Aquesta és la primera matèria que té pendent el Govern per aquest any, ja que encara no ha actualitzat el salari mínim per al 2022, que segueix en els 965 euros de l’any passat. El compromís manifestat per l’Executiu en l’última renovació –tancada l’octubre del 2021– és arribar al pròxim exercici amb un SMI molt pròxim als 1.000 euros bruts al mes (en 14 pagues).