Més riscos dels previstos

Els qui fan previsions se senten més còmodes anticipant escenaris negatius de futur. En el fons es pensa que, si l’encertes, puja la teva cotització com a guru i si t’equivoques i després les coses van millor del que vas dir, la gent estarà tan contenta que oblidarà el teu error de pronòstic. Els metges són experts en aquest control dels biaixos cognitius, però els economistes els anem al darrere. Potser això explica per què s’estan acumulant informes de riscos i previsions sobre l’evolució de l’economia mundial aquest any que, junts, dibuixen un panorama poc encoratjador.

Intentant fer-ne un resum global que inclogui des de la tradicional ‘Anàlisi global de riscos 2022’ del World Economic Forum, fins als recents informes del Banc Mundial, el Fons Monetari i l’OCDE, agruparíem en sis els possibles focus d’atenció que hauríem de tenir en compte a escala mundial.

Comencem pel més evident: la tensió creixent entorn de dos focus clau com són Ucraïna i Taiwan, escenaris on s’està definint el dibuix del món a mitjà termini i el nou paper de cada potència. Amb la Xina i Rússia aliats circumstancials per intentar evidenciar les seves ambicions, alhora que el declivi de l’hegemonia nord-americana, ja molt debilitada després del pas de Trump per la presidència, així com la irrellevància de la Unió Europea en aquests assumptes. El final de la història no es va produir, com es va dir, amb la caiguda del comunisme i no podem donar res per descomptat, ni el triomf de la democràcia liberal com a sistema hegemònic. 

La persistència de la pandèmia de covid és un altre risc que influirà sobre l’acompliment econòmic del món, en un triple aspecte: la possibilitat de rebrots amb noves soques que obliguin a mantenir restriccions als moviments i, en l’escenari de conviure amb la malaltia de manera endèmica, el temps necessari fins a arribar a aquesta situació que l’OMS no considera possible, abans de mitjans d’any. Un panorama mundial en què hi ha vacunada un 61% de la població, però amb importants diferències entre països desenvolupats i la resta, anticipa que el virus seguirà present, amb un paper destacat, almenys, durant aquest tercer any de pandèmia. Amb això, s’eixamplarà la diferència en el vigor de la recuperació, tant entre sectors econòmics com entre països, segons el nivell de vacunació i la importància que la mobilitat personal exerceixi sobre el seu acompliment.

El risc d’entrar en una fase d’estancament econòmic global també hi és present. Alguns, a més, recuperen en aquest context la persistència de la inflació per tornar a parlar, fins i tot, de ‘stangflació’ com als temuts 70 del segle passat. El problema no és tant els anys de creixement que ens ha fet perdre la pandèmia, ni com a un nombre creixent de països els està costant tornar a nivells de benestar previs, fins i tot, a la crisi del 2007. El problema és que totes les previsions contemplen una recuperació ràpida per contrast amb la caiguda provocada per la covid el 2020, però amb una evolució decreixent en els pròxims anys. Així, per exemple, l’OCDE anticipa un 5,6% de creixement mundial per a aquest any, que passarà a ser del 4,5% l’any que ve i el 3,2% el 2023. Fa anys que L. Summers va fer la tesi de l’estancament secular vinculada a l’escàs impacte percebut de la digitalització sobre la productivitat i, potser, l’hàgim de revisitar.

La lluita contra el canvi climàtic és, també, focus de tensions geoeconòmiques al món. Agreujada per l’evidència creixent que som en vista d’una transició ecològica desordenada, entre sectors i entre països, cosa que dificulta molt la consecució dels objectius marcats als Acords de París. La transició cap a una societat d’emissions netes zero s’està fent amb molt èmfasi en uns sectors, com l’elèctric, i molt poc en d’altres, enmig d’incentius escassos per als ciutadans i sense complir els compromisos de finançament als països més endarrerits. Aquests desajustos agreujaran l’impacte de migracions involuntàries creixents, amb les tensions a les fronteres que ja estem veient als països avançats, com aquest símbol negatiu que és ja el campament de refugiats a l’illa de Lesbos.

El penúltim risc que s’assenyala és l’important creixement del deute. En concret, l’any de la covid va experimentar l’augment més destacat del deute en un any, des del final de la Segona Guerra Mundial. Un creixement de gairebé 28 punts percentuals atribuïble, a mitges, als estats i a famílies i empreses. En conjunt, des del 2007 com a referència, el deute públic mundial s’ha duplicat com a percentatge del PIB, mentre que la privada ‘només’ ha crescut en 50 punts bàsics. Si la pujada de preus actual es consolida com a inflació i això accelera els plans dels bancs centrals, amb la Reserva Federal al capdavant, per endurir les seves polítiques monetàries arribant fins i tot a pujades de tipus d’interès aquest mateix any, el cop sobre l’excessiu endeutament serà molt acusat, sobretot en aquells països de renda baixa on, a més, hi ha problemes amb la transparència dels seus comptes, sobretot aquells països que recolzen deute amb recursos naturals sense valoració ni propietat clares.

Per acabar, però no menys important, s’assenyala com a risc l’augment de la desigualtat entre països i, dins d’aquests, entre grups socials. A l’últim informe d’Oxfam, titulat precisament ‘Les desigualtats maten’, s’assenyala que, durant la covid, «els 10 homes més rics del món han duplicat la seva fortuna, mentre que els ingressos del 99% de la població mundial s’han deteriorat».

Notícies relacionades

Un col·lectiu demana al Parlament que flexibilitzi les cèdules d’habitabilitat

Puig: "La família mira al següent trimestre i a la següent generació"

La fragmentació creix al món, alhora que les tensions socials i polítiques. Superats els primers mesos de lluita conjunta contra una amenaça global, com va ser la pandèmia, s’ha tornat a imposar la lògica egoista de grup i nació. 

Per això, la Guia de Seguretat Nacional dels Estats Units destaca la Xina com «l’únic competidor capaç de muntar un desafiament sostingut a un sistema internacional estable i obert» mentre que Rússia «continua determinada a millorar el seu paper global i a ser disruptiva en l’escenari mundial». Prenguem-ne nota, que venen dificultats. O això diuen.