¿Qui guanya i qui perd amb la nova reforma laboral?

El nucli central de la reforma del Govern de coalició està pensat per limitar la temporalitat a Espanya, la més alta d’Europa. Aquí qui més té a guanyar són els treballadors, sobretot els joves i les persones sense estudis universitaris o d’FP. I qui més té a perdre són les empreses amb un ús intensiu de la temporalitat, especialment localitzades en l’agricultura, la indústria manufacturera, la construcció i la restauració.

La novetat més substancial de la reforma és l’eliminació del contracte per obra i servei, que durant el 2021 va representar un de cada tres contractes firmats. I l’esmentada eliminació beneficiarà principalment aquells treballadors amb estudis bàsics. El 85% de les persones que van firmar un contracte d’obra i servei l’any passat no tenien una titulació d’FP o universitària.

El sector més afectat per l’eliminació d’aquest contracte és l’agricultura, fins al punt que un de cada quatre contractes d’obra i servei els firmaven peons agraris. Altres gremis que hauran de redirigir la seva contractació –caldrà veure si cap a la indefinida– seran la indústria manufacturera, la restauració, la construcció, els serveis jurídics i els professionals de la cultura i espectacles.

Per edats, els joves són les capes que més temporalitat concentren, que més contractes per obra firmen i els contractes dels quals són de menor durada. Les principals vies d’atac de la reforma a la temporalitat. 

La reforma dissenyada per la vicepresidenta segona, Yolanda Díaz, deroga només part de la norma del PP i el seu valor normatiu se centra a introduir-ne de nous. No obstant, hi ha dos elements de l’herència de Rajoy que sí que toquen directament i que afecten la negociació col·lectiva. El primer és la ultraactivitat i aquí la reforma beneficia directament els sindicats i els qui perden són els empresaris. 

Des de l’entrada en vigor de la reforma els convenis que caduquin no decauran. Habitualment un conveni es negocia per a una vigència de tres anys i una vegada aquest venç les parts han de negociar un nou. Si no hi ha acord, abans de la reforma el conveni dequeia i l’empresa podia retirar gran part de les condicions fins aleshores vigents. Ara això canvia i mentre no es negocia un conveni nou el salari i els altres components de l’anterior conveni segueixen vigents fins al nou acord. 

Un altre punt que es deroga de la reforma del PP i en el qual guanyen posicions els sindicats en detriment dels patrons és en la prevalença del conveni sectorial sobre el d’empresa. Abans de l’anterior reforma, una empresa podia crear un conveni amb pitjors condicions que el sectorial, cosa que els servia per competir a la baixa. Aquí les empreses que valoren unes relacions laborals de qualitat també han sortit guanyant, perquè es deslliuren de competidors ‘low cost’. Ara un conveni d’empresa només es pot firmar si és per millorar el del sector.

La reforma laboral pactada pretén fer de la subcontractació una via perquè les empreses s’especialitzin, no perquè s’estalviïn salaris. Aquí han guanyat els treballadors, especialment perfils com les cambreres de pis, els vigilants de seguretat o els transportistes, entre d’altres. I han perdut les empreses afins a estalviar-se costos a costa dels salaris dels subcontractats.

La nova norma especifica que «el conveni col·lectiu d’aplicació per a les empreses contractistes i subcontractistes serà el del sector de l’activitat desenvolupada en la contracta o subcontracta». És a dir, que si Seat contracta una empresa perquè li faci la neteja, aquests treballadors cobraran segons el conveni de neteja. Els sindicats haurien volgut guanyar més drets i –seguint l’exemple– que el conveni d’aplicació per a un subcontractat per Seat fos el de Seat.