¿Què es toca i què no es toca de la reforma laboral del PP?

Un dels pilars que va reformar Marian Rajoy al seu reial decret és la quantia de les indemnitzacions per acomiadament. Fins a la seva arribada, un treballador quan era acomiadat de manera improcedent rebia una indemnització de 45 dies per any treballat, amb un límit de 24 mensualitats. Ara l’esmentat import està en 33 dies. A cap dels esborranys intercanviats fins ara figura no hi ha res relatiu a aquest element.

La reforma laboral del PP va introduir un petit afegit a l’article 41 de l’Estatut dels Treballadors que va significar un canvi substantiu. Si abans del 2012 els empresaris podien realitzar una modificació unilateral de condicions en el «sistema de remuneracions», després del 2012 el concepte es va ampliar a «sistema de remuneracions i quantia salarial». Un retoc no menor, segons destaca el soci director del departament de laboral de Roca Junyent, Àlex Santacana, ja que habilitava les companyies a retallar sous quan abans no podia. «Moltes empreses van evitar acomiadaments aplicant aquest mètode», afegeix. Avui, si la societat pot justificar de manera objectiva la retallada, continua disposant d’aquesta eina i no figura als esborranys del Govern modificar-la.

L’acomiadament és el gran oblidat d’aquesta nova reforma laboral, i el Govern no considera oportú recuperar l’autorització administrativa dels expedients de regulació d’ocupació (eros). Abans de Rajoy, quan una empresa volia fer un acomiadament massiu –ja fos per tancar o per reestructurar el seu negoci– havia de negociar-lo amb els seus treballadors i mirar d’arribar a un acord. Ja que sense aquest acord, les possibilitats que l’autoritat laboral li tombés l’expedient eren elevades.

«Juntament amb els salaris de tramitació, són els dos aspectes més importants entre els oblidats de la reforma laboral», considera l’advocat i professor de la UOC Pere Vidal. «L’autorització administrativa al final obligava les empreses a pagar millors indemnitzacions, per sobre del que marca la llei», afegeix. Ara bé, si una empresa vol iniciar un ero i justifica degudament les seves causes, l’administració només pot intentar mediar per millorar les condicions de sortida dels treballadors, sense capacitat imperativa.

Un altre element, lligat al primer, era el dels ‘salaris de tramitació’. És a dir, si un treballador era acomiadat, denunciava l’empresa i guanyava, la companyia estava obligada a pagar-li el salari que hauria d’haver percebut des que va ser acomiadat fins que un jutge ha obligat a readmetre’l. Això afegit a la indemnització corresponent, fet que disparava el cost que l’empresa havia d’assumir i incentivava els acords i conciliacions. 

Els canvis del PP van tenir incidència en aquest sentit. Com a mostra, l’estadística d’assumptes judicials que actualitza periòdicament el Ministeri de Treball. El 2013, un treballador rebia, de mitjana, 14.944 euros com a indemnització pactada per un conflicte individual amb l’empresa. El 2020 aquesta mateixa quantia va ser de 9.583 euros, el 36% menys. «Els incentius perquè l’empresa s’assegués i negociés eren molt més elevats», opina el director de gabinet jurídic de CCOO de Catalunya, Jonathan Gallego.