¿Què és el salari mínim interprofessional i a quanta gent afecta? Totes les claus

El salari mínim interprofessional és un indicador que marca el terra salarial, és a dir, per sota d’aquest una empresa no pot pagar un treballador. Encara que les dues parts s’hi posin d’acord. La voluntat, sobre el paper, és assegurar uns ingressos mínims perquè el treballador pugui arribar a final de mes. Actualment l’import està fixat en 950 euros mensuals bruts i en 14 pagues, tenint en compte una jornada ordinària de 40 hores setmanals. O el que seria equivalent a 13.300 euros bruts a l’any o 31,66 euros al dia. El salari mínim, com a salari, el perceben els assalariats i no regeix les relacions laborals d’altres treballadors, com, per exemple, els autònoms.

No existeix un registre oficial i únic que xifri quants treballadors cobren exactament el salari mínim. Sí que existeixen estimacions de diferents cases, des del mateix Ministeri de Treball, fins al Banc d’Espanya o fundacions com Fedea, que coincideixen en una forquilla d’entre el 10% i el 12% dels assalariats a Espanya. El que en números absoluts es traduiria en al voltant d’1,5 milions de persones, en les actuals quanties de l’SMI.

No en totes les ocupacions o sectors és igual de freqüent el salari mínim. En determinats gremis, com l’agrícola, és la tònica predominant en figures com el peó o popularment conegut com a temporer. També està bastant estès entre els repartidors assalariats o entre les treballadores de la llar, el personal de neteja o els vigilants de seguretat. També en l’hostaleria hi ha casos. En algunes empreses, les conegudes com a multiserveis, que es regeixen pel seu propi conveni, la gran majoria de categories estan ancorades a l’SMI. Per perfils, les dones, els migrants i els joves són els qui més habitualment cobren l’SMI, segons un recent estudi del Banc d’Espanya.

El salari mínim té el seu origen a l’Espanya franquista i apareix per primera vegada al Butlletí Oficial de l’Estat el 1963. L’import en aquell temps ascendia a les 60 pessetes diàries o a les 1.800 pessetes mensuals per a tot treballador major de 18 anys. La quantia i concepte ha anat variant, ja que inicialment contemplava diferències segons el sector o l’edat del beneficiari.

El Govern té la competència exclusiva per revisar anualment el salari mínim interprofessional. Si bé la llei reconeix a les patronals i els sindicats més representatius un dret de «consulta», aquest no és vinculant i al final preval la voluntat de l’Executiu. El que no exclou que aquest pugui buscar una solució consensuada amb les organitzacions esmentades, amb l’objecte del consens i una aplicació més eficient.

El Govern és qui determina anualment i mitjançant un reial decret l’import per a aquest exercici del salari mínim interprofessional. El que no impedeix que l’Executiu pugui decidir revisar-lo semestralment, si així ho considera oportú. El Consell de Ministres pot decidir apujar l’SMI o congelar-lo, com va ocórrer durant el mandat de Mariano Rajoy i com ha ocorregut recentment aquest 2021 sota el comandament de Pedro Sánchez.

No, tot i que tenir un salari mínim interprofessional és una recomanació de l’Organització Internacional del Treball (OIT), no tots els països en tenen un. Alemanya, per exemple, no va incorporar aquest terra al seu mercat laboral fins al 2015. Altres països, com Dinamarca, directament no tenen salari mínim i totes les remuneracions es determinen en la negociació col·lectiva entre patronals i sindicats. Després hi ha altres estats, com Holanda, que tenen un salari mínim diferenciat: un per a joves i un altre per a la resta de la població treballadora. I en latituds com les dels Estats Units són les ciutats i els estats els que determinen el salari mínim, segons la realitat i el cost de la vida concret de cada lloc.

El salari mínim contempla únicament retribució en diners. És a dir, les empreses no poden pagar part d’aquest salari mínim en espècies, com xecs restaurant, o serveis. En tot cas, podrà pagar el salari mínim i després afegir-hi altres plusos. Les recents pujades del salari mínim van generar un debat jurídic sobre si els complements salarials són absorbibles per arribar a l’SMI. I aquí els tribunals van sentenciar amb diferents criteris. Alguns van avalar que l’empresa absorbís part de la pujada en el cas de complements com el de productivitat, però no en cas d’altres com el de transport o nocturnitat.

Els efectes de les pujades del salari mínim sobre la creació d’ocupació han sigut motius de controvèrsia i no existeix un criteri únic. Existeix un cert consens en què incrementar aquest terra pot generar un desincentiu a la contractació i que això pot afectar de manera més intensa als col·lectius amb menor ocupabilitat, vegeu joves, aturats sèniors, dones o migrants. La intensitat i la dimensió d’aquesta afectació és on resideix la polèmica.

El Banc d’Espanya va xifrar en un recent informe que la intensa pujada del 22%, fins als 900 euros, realitzada el 2019 va llastar les contractacions i es van deixar de crear (que no perdre) entre 80.000 i 160.000 llocs de treball. Des de l’actual direcció del Ministeri de Treball afirmen que les últimes pujades no han sigut lesives per a l’ocupació i des d’altres ministeris, com el d’Economia, han recolzat la tesi que increments en els actuals moments d’incertesa poden llastar la recuperació de l’ocupació.

El pacte que va donar origen al Govern de coalició té en el seu historial un compromís clar d’apujar progressivament el salari mínim fins que aquest arribi al 60% de l’equivalent al salari mitjà. I això pretén haver-ho aconseguit abans del final de la legislatura. Aquest import prové de les recomanacions de l’Organització Internacional del Treball (OIT), que considera que aquest 60% del salari mitjà garanteix uns estàndards de vida suficients i evita la pobresa laboral; sempre que el treballador disposi d’una jornada completa. Per a això, la comissió assessora del mateix Govern li recomana emprendre increments que situïn l’SMI entre 1.011 i 1.049 euros el 2023, depenent de com evolucionin la resta de salaris i la inflació.