¡És el ‘cutrecapitalisme’, estúpids!

Mantenir, durant quatre dècades, un atur que duplica la mitjana europea és la prova de la primera petició, així com el fet que el 48% dels assalariats visquin en situació de precarietat, segons l’Institut d’Economia Internacional de la Universitat d’Alacant que ho ha mesurat, en col·laboració amb CCOO mitjançant set indicadors i tres dimensions, és prova evident de la segona. Per exemple: gairebé la meitat dels 300 milions d’hores extraordinàries que es comptabilitzen a l’any no són retribuïdes per l’empresari.

El nostre aparell productiu, públic i privat, és escàs per a la població que tenim i una part substancial és altament ineficaç. Al costat d’empreses globals que competeixen amb avantatge als mercats internacionals, en subsisteixen d’altres que només són rendibles trampejant les normes i precaritzant els treballadors. Aquest últim teixit empresarial mal format i poc preparat forma part d’aquest 37% d’empreses espanyoles que, segons el DESI (indicador europeu de digitalització), tenen un nivell d’intensitat digital «molt bàsic» i del 85% de pimes espanyoles que, segons COTEC, no desenvolupen cap tipus d’activitat d’R+D+I. Recordem que, si la renda per càpita espanyola està a escassos nou punts de la mitjana europea, la nostra inversió en R+D per càpita no arriba ni a la meitat.

Dues dades més acrediten la tesi: el 98% de les nostres empreses tenen menys de 50 treballadors i donen feina al 42% dels ocupats. I un 21% són microempreses (menys de 10). Això vol dir que més de dos milions de treballadors no tenen òrgans de representació col·lectiva a les empreses i uns quants milions més, tot i que elegeixen delegats sindicals, no tenen reconeguda l’existència d’un comitè d’empresa, cosa que, sens dubte, incrementa la discrecionalitat del poder de l’amo. Segona dada, coneguda però oblidada: amb la mateixa normativa a tot el territori, hi ha a Espanya una àmplia disparitat de situacions laborals que va des d’una taxa d’ocupació del 56,7% en una comunitat al 44,5% en una altra. O en una taxa d’atur màxima del 20% en una zona i una de mínima del 9% en una altra.

Problema estructural.

No estem, doncs, davant un problema al mercat de treball originat per la nostra legislació laboral, ni que pugui trobar solució per molt que la reformem. Estem davant un dels més clars i greus problemes estructurals de la nostra economia, que afecta el conjunt de la vida social. I afegeixo tres dades més, conegudes, però que desapareixen d’un debat polític massa mediatitzat i superficial. Primera dada, el 40% dels més de tres milions d’aturats que tenim no perceben cap tipus de prestació. Segon, tot i que hem acabat el 2021 amb el mateix número d’ocupats que teníem en el rècord del 2007 (més de 20 milions), tenim ara dos milions més d’inactius i aturats que llavors. Tercer, per aconseguir 840.000 ocupats nets més, el 2021 ha fet falta fer 18 milions i mig de contractes inicials, prova de la rotació i inseguretat en què viuen una part important dels nostres treballadors.

A Espanya hi ha donades d’alta a la Seguretat Social més d’un milió tres-centes mil empreses. D’aquestes, les que es consideren mitjanes (més de 50 treballadors) i grans (més de 250 treballadors) en sumen unes 30.000 i donen feina a una mica més de la meitat dels assalariats. Més enllà d’aquestes empreses, més enllà de les empreses gasela de ràpid creixement, de les ‘start-ups’, dels unicorns..., hi ha un ample mar de petites i mitjanes empreses, no totes prou professionalitzades, digitalitzades, ni amb una governança moderna, ni una sòlida estructura de finançament, ni que assumeixi la innovació, la lluita contra el canvi climàtic o tinguin una gestió de personal a l’altura. Aquí, més l’economia totalment o parcialment submergida, és on podem trobar el volum d’empreses deficients, massa gros, que tiren cap avall el creixement de la productivitat i el benestar de tots.

Males empreses, bons negocis

Notícies relacionades

Amazon arriba als 18.000 empleats a Espanya, 7.000 a Catalunya

Impostos i el gat de Schrödinger

S’ha dit que som un país amb massa males empreses, tot i que amb molt bons negocis. La nostra baixa productivitat diferencial podria trobar la seva explicació aquí, juntament amb el fet que els últims anys el sector de serveis, intensiu en mà d’obra no gaire qualificada, és el que està experimentant un creixement més alt. Continuar mirant cap a una altra banda, intentant ocultar aquesta realitat, visible dia a dia així que la inspecció de treball o d’hisenda mostra que són casos menys aïllats del que creiem, sota un discurs enèrgic d’emprenedoria i creació d’ocupació, en abstracte, no és gens positiu per a Espanya. Tenim un capitalisme dual, amb un nucli d’empreses modernes, competitives, globalitzades; un turbocapitalisme, amb un comportament nòmada pel món i, a l’altre extrem, el ‘cutrecapitalisme, un grup important d’empreses i treballadors necessitats d’una empenta clara per posar-se a l’altura dels temps. Si és possible. Per fer-nos una idea de la magnitud del que parlo: suposem que circumscrivim els problemes a només una quarta part del teixit empresarial i de la població activa. Hauríem de pensar que gairebé sis milions de treballadors (incloent-hi els aturats) i unes 325.000 pimes tenen un funcionament i unes qualificacions molt per sota del que es requereix avui. Que no es corregirà sol. Que utilitzen els nayps i la il·legalitat per mantenir-se a la superfície, si és necessari. I que actua com una rèmora sobre el conjunt del país, cosa que converteix l’assumpte, per tant, en una qüestió de política pública.

No parlo, per tant, d’aquelles 20.000 empreses que tanquen o entren en fallida de mitjana anual (el 2021 va ser dolent), en comparació amb les 92.000 que es creen anualment. Ni parlo del clàssic debat entre àmbit públic i privat. Ni tan sols parlo d’aquell «capitalisme d’amigots» que es va posar de moda fa uns anys. Parlo del fet que, si volem incrementar la nostra productivitat, la renda per càpita i el benestar ciutadà, hauríem d’anar on està el principal obstacle: aquest 25% de ‘cutrecapitalisme’ que estem arrossegant des de fa dècades, com a herència d’un passat murri i castís, un temps del que inventin ells, i que és millor que ens entossudim a deixar enrere. Això, també és una política d’Estat.