¿Com afectarà als ciutadans l’enduriment de la política monetària del BCE?

Com estava previst des de la seva última reunió de l’any passat, el programa excepcional de compra de deute públic i privat per la pandèmia (PEPP), dotat amb 1,85 bilions d’euros, acabarà al final d’aquest mes. La novetat és que, per compensar-ho, les adquisicions del programa impulsat a mitjans del 2014 (APP) augmentaran temporalment, però ja no fins a l’octubre. Així, a l’abril s’elevaran dels 20.000 milions d’euros actuals al mes a 40.000 milions, al maig passarà a 30.000 milions i al juny tornarà als 20.000 milions.

El fet que el BCE realitzi compres massives de deute en el mercat secundari (entre inversors privats) fa que els tipus del deute baixin notablement, ja que augmenta enormement la demanda dels títols. Això provoca, al seu torn, que les emissions primàries que fan els estats (el deute que venen directament els tresors nacionals als inversors) es col·loquin també amb interessos menors. A l’abaratir el cost del deute, els governs han pogut augmentar sense problemes la seva despesa per combatre els efectes del coronavirus (amb mesures com els ertos, per exemple). Així han pogut continuar obtenint diners (els mercats no han deixat de prestar, com els va passar a diversos països en la crisi anterior) a un preu que es poden permetre pagar (el 2012, per exemple, Espanya va haver de demanar el rescat per a la banca perquè els interessos que li exigien els inversors eren tan alts que haurien fet insostenibles les finances públiques i l’Estat hauria hagut de suspendre els pagaments). La reducció d’aquestes compres, per tant, encarirà el cost de finançament dels estats i, com que aquest és la referència per al del sector privat dels seus països, també ho és el de les llars i empreses. També és previsible que el cost del finançament en països com Espanya pugi més que a Alemanya. És a dir, que s’eleva la prima de risc.

L’anunci més rellevant que ha fet el BCE és que que finalitzarà les compres de deute durant el tercer trimestre si es confirmen les seves previsions d’inflació a mitjà termini. Es tracta d’una decisió clau, ja que la institució ha afirmat que pujarà tipus «un temps després» de les compres i de manera «gradual». El missatge és calculadament més ambigu del que havia utilitzat fins ara (assegurava que els tipus pujarien «poc després» de finalitzar les compresi això s’interpretava com el trimestre següent), però deixa clarament la porta oberta a encarir els diners. «Pot ser una setmana després o mesos més tard», ha precisat la presidenta de l’entitat, Christine Lagarde, que ha matisat que el BCE canviarà de plans si la inflació no evoluciona com s’espera i si les condicions de finançament es deterioren notablement.

Els tipus d’interès estan en nivells mínims històrics –zero o negatius, segons el cas– des de 2016, en un intent per part del BCE de reactivar una economia de l’euro, que encara patia els efectes de la crisi anterior. Per posar-ho en perspectiva, l’última vegada que l’autoritat monetària de la zona euro va encarir els diners va ser el juliol de 2011, un error tan evident que els va haver de tornar a baixar el novembre d’aquell mateix any. Igual que passa amb les compres de deute, els tipus baixos abarateixen el finançament d’estats, empreses i llars, mentre que els tipus alts l’encareixen. Si el BCE els acaba apujant, els que tinguin un crèdit hauran de pagar quotes més elevades i els que vulguin aconseguir un préstec veuran que se’ls exigeix interessos més alts. De fet, ja s’està començant a veure: l’euríbor (el tipus mitjà al qual es presten els bancs entre si i que serveix de referència per a la majoria dels crèdits a tipus variable) reflecteix per endavant el que s’espera que faran els tipus oficials, i està pujant. El mateix passa amb els crèdits tipus fix, ja que per fixar l’interès s’utilitza com a referència el del deute públic a llarg termini, que també ha estat a l’alça.

Els efectes econòmics de la invasió d’Ucraïna suposen una tempesta perfecta per al BCE. La dependència europea del petroli i el gas rus pujarà encara més una inflació ja disparada i això, al seu torn, provocarà menor creixement. Es tracta, per tant, d’una situació més endimoniada que la que va provocar l’esclat de la pandèmia, ja que llavors la recessió econòmica es va veure acompanyada per una caiguda dels preus a causa de l’ensorrament de la demanda, de manera que el BCE tenia marge per prendre mesures de suport a l’activitat. El problema és que el mandat legal del BCE es limita a controlar la inflació (que estigui en el 2% a mitjà termini) i no inclou altres objectius (no com el de la Reserva Federal nord-americana, que també ha de promoure la plena ocupació però que encara així ha anunciat que apujarà tipus). És a dir, el banc central de l’euro està pràcticament obligat a prendre mesures per embridar els preus. Això sí, ha instat els governs i la Comissió Europea a prendre mesures fiscals per pal·liar els efectes econòmics de la guerra. A més, ha assegurat que l’eventual pujada de tipus serà «gradual» i ha deixat la porta oberta a canviar de plans si les condicions de finançament es deterioren de manera notable.