Mor Xavier Valls-Taberner, l’últim responsable de l’època daurada del Popular

Xavier Valls-Taberner (Barcelona, 1930), qui va ser copresident de l’avui desaparegut Banc Popular entre 1989 i el 2006, ha mort aquest dimarts a Madrid. Amb ell desapareix un dels últims representants dels executius que van liderar els coneguts com a ‘set grans’ bancs dels 80 (el Banesto, l’Hispano Americano, el Central, el Bilbao, el Vizcaya, el Santander i el Popular). Juntament amb el seu germà Lluís (Barcelona, 1926-2006), va dirigir l’època més brillant de la seva entitat, abans de cedir el testimoni a Ángel Ron, que amb una aposta pel sector immobiliari acabaria provocant la intervenció del banc i la seva venda al Santander per un euro el 2017, ja amb la presidència d’Emilio Saracho.

Lluís i Xavier, de caràcters i habilitats diferents però complementàries, van formar una parella d’èxit al capdavant de l’entitat fundada el 1926 pel polític conservador Emilio González-Llana i fortament vinculada a l’Opus Dei des dels anys 40. El germà gran, numerari d’aquest moviment catòlic i un dels banquers espanyols més respectats del segle passat, s’ocupava del dia a dia de l’organització i el negoci i era l’autèntica ‘alma mater’ del banc. Però Xavier, que no pertanyia a l’organització religiosa, aportava el seu do de gents i el seu perfil internacional per representar l’entitat davant les autoritats i institucions nacionals i internacionals i els grans inversors globals.  

La seva carrera al Popular va anar de la mà de la del seu germà. Lluís es va incorporar a l’entitat el 1957 com a vicepresident i Xavier hi va ingressar el 1963 com a conseller adjunt a la presidència. El 1972, el germà gran va arribar a la presidència i el petit, a la vicepresidència. Des de 1989, els dos van ser copresidents. Sota el seu mandat, el banc es va convertir en un dels més eficients i solvents d’Europa gràcies a la seva aposta pel control dels costos. La prudència en la gestió el va portar a assumir menys riscos i créixer menys que altres rivals, però li va permetre ser especialment fort en el lucratiu negoci de les pimes i mantenir la seva independència malgrat l’interès d’altres bancs per comprar-lo.  

El final de la prudència

Una anècdota al respecte, explicada per Xavier en un article a ‘La Vanguardia’ el 2013. El 2002, el llavors conseller delegat Fulgencio García Cuéllar, a qui discretament es refereix com un «director experimentat», va decidir «ficar el banc en una operació immobiliària exitosa». Però, «malgrat l’èxit, nosaltres no estàvem disposats a haver de vendre pisos si la cosa anava malament. Vam sortir amigablement de l’operació. A partir d’aleshores vam prohibir aquestes operacions especulatives i vam sacrifcar el director. Va ser un veritable ‘oracle’ com diria (l’escriptor jesuïta del segle XVII Baltasar) Gracián», va explicar sobre la decisió d’acomiadar l’executiu. 

El 2004, als 78 anys, Lluís va dimitir com a president del consell d’administració del banc, tot i que va continuar com a president de la junta d’accionistes. En el seu lloc, l’entitat va nomenar Ángel Ron, amb Xavier mantenint el càrrec de copresident. «Més enllà d’un canvi de persones, que no és poca cosa, no provocarà canvis en el model de gestió, basada en l’eficiència i la solvència», va assegurar el nou executiu. El 2006, va morir el germà gran i un mes després va dimitir el petit als 75 anys, entre rumors que l’Opus Dei l’havia pressionat perquè marxés. A partir de llavors, la tradicional prudència del Popular es va convertir en cosa del passat, fins que l’esclat de la bombolla immobiliària es va carregar el banc. 

Formació i família

Notícies relacionades

Un col·lectiu demana al Parlament que flexibilitzi les cèdules d’habitabilitat

Puig: "La família mira al següent trimestre i a la següent generació"

Els dos banquers procedien d’una família catalana d’industrials conservadors i eren fills de Ferran Valls Taberner, jurista, historiador i polític. Xavier va cursar estudis a Roma, Pamplona i Barcelona, on es va llicenciar en dret el 1952. Posteriorment es va matricular a la Universitat de Colúmbia de Nova York per formar-se en matèries comercials, jurídiques i bancàries. La seva vocació internacional el va portar a aprendre anglès, francès, italià, holandès i alemany, així com a treballar per a l’empresa holandesa de fibres sintètiques Algemene Kunstzijde Unie d’Arnhem.

Estava casat amb Christina Muls Delassue i era pare de dos fills empresaris: Cristina (casada amb el president de Naturgy, Francisco Reynés) i Lluís. Segons va informar el banc al seu dia, entre les seves aficions hi havia la música, l’art, la cultura i els viatges, a més dels esports nàutics, l’esquí i el golf. Va ser també membre del Consell Internacional d’Allianz AG i HypoVereinsbank, conseller de Gas Natural i la Seda de Barcelona, i patró de la Fundació Ajuda contra la Drogoaddicció, la Fundació Carles d’Anvers, la Fundació Hispànica i la Fundació Principat d’Astúries.