Tots a la contra o gran pacte

Recordem algunes dades i fets per contrarestar aquesta memòria de peix que s’imposa en la societat actual. Fa un any el consens creia que la recuperació postpandèmia (¿recorden la covid?) es consolidava amb l’impuls dels fons Next Generation i que la pujada de preu d’alguns productes, com a conseqüència de l’estrangulació de l’oferta, era passatgera. No ha sigut així, en part perquè parlem de productes bàsics amb una alta concentració d’oferta que s’ha vist afectada per una cosa que fa només cinc mesos era impensable: la invasió d’Ucraïna per part de Putin.

A misses dites sabem que aquesta tensió sobre el mercat dels combustibles feia temps que s’escalfava. Hi ha qui diu que Putin ja estava acumulant divises per a la guerra. Recordo que en aquesta columna vaig escriure fa més d’un any, el febrer de 2021, sobre l’escandalosa pujada, d’un 46%, del preu de l’electricitat com a conseqüència de la confluència d’un augment del preu del gas i un mercat elèctric marginalista basat en una lògica incompatible amb l’entrada massiva de renovables amb un cost marginal zero. El Govern ha tardat més d’un any a acceptar aquesta realitat evident.

Seguim amb algunes dades més: en els últims dotze mesos, el petroli ha pujat el seu preu internacional una mitjana del 80%; el gas natural, un 830%; el transport marítim ha multiplicat per sis el seu cost, els cereals van tancar el 2021 amb el preu més alt en una dècada i les matèries primeres industrials estan en màxims de fa 15 anys. Amb aquest context, recordo que la inflació va tancar l’any passat amb un augment del 5% a l’eurozona i del 6,5% a Espanya.

És evident, per tant, que els problemes de costos de producció venien d’abans, com és evident també que la guerra de Putin els ha disparat, alterant dràsticament les prioritats de política econòmica en una Europa que importa el 60% de l’energia que consumeix. Davant aquest nou gir ràpid, dramàtic i inesperat dels esdeveniments és quan el Govern ha seguit a pinyó fix el seu calendari mentre la realitat se li escapava entre les mans. I l’oposició ha preferit canalitzar el malestar social contra el Govern escalfant el carrer en lloc de presentar cooperació davant d’un repte que, com la pandèmia, transcendeix fronteres i colors partidistes.

¿Què fer? Reconèixer la gravetat del problema, la necessitat urgent de fer una cosa que sigui factible i útil i, sobretot, situar-lo com un problema de país que hem de solucionar entre tots. Fomentar una dinàmica de confrontació de tothom contra tothom és obrir una espiral sense final. Tot i que la comparació està molt gastada, ara sí que són necessaris uns nous Pactes de la Moncloa amb què, per cert, vam fer front a l’altre gran xoc extern de combustibles que vam patir durant la segona part dels anys 70 del segle passat.

Abordar la complexa situació actual des de la unilateralitat d’un Govern sense cap capacitat empàtica o des de l’egoisme curtterminista de part o de gremi, blindat en l’amenaça i el xantatge, seria jugar a aprenents de bruixot, l’error més greu possible. Uns nous Pactes de la Moncloa han d’incloure mesures que permetin rebaixar preus, compensar costos induïts, un pacte de rendes i mesures de reactivació amb els fons europeus com a guia. En concret: algun marge hi ha amb impostos, com s’ha aconseguit amb l’electricitat, sobretot en un any en què hi ha una recaptació fiscal per sobre del previst; deslligar el preu del gas del mercat elèctric pagant la seva contribució a la garantia de subministrament però sense comptabilitzar-ho per formar el preu majorista; un pla d’ajudes directes com les que es van posar en marxa durant la pandèmia i incorporant els 70.000 milions d’euros en préstecs dels ‘Next Generation’ a les subvencions de les quals ja disposem. Per reforçar l’esforç associat a un pacte de renda i evitar una nova indexació de l’economia, s’hauria de congelar, de manera excepcional, la revalorització total de les pensions segons l’IPC i centrar-les només en les més baixes. 

Sense temps

Hi ha marge. El que no queda és temps. Però el que fem serà eficaç només amb dues condicions: aconseguir un gran pacte social i polític davant aquest nou repte de país i que reconeguem que el nou repartiment dels costos del xoc extern tindrà com a conseqüència una pujada del dèficit i del deute públic. No hi ha duros a quatre pessetes ni espai per a la demagògia quan hi ha una guerra per la democràcia en territori europeu.

Ajornar les decisions ha sigut un error. I la frustrada negociació amb algunes associacions de transportistes, una novatada que ja ha compromès, inútilment, un mínim de 500 milions d’euros del Pressupost. Quan escric això no conec les conclusions del Consell Europeu d’aquesta setmana. Però el més normal és que ofereixi un ventall de mesures a mitjà termini i opcions nacionals a curt. Res que justifiqui esperar per aprovar mesures imprescindibles.

Notícies relacionades

Un col·lectiu demana al Parlament que flexibilitzi les cèdules d’habitabilitat

Puig: "La família mira al següent trimestre i a la següent generació"

França no ha esperat i la setmana passada va aprovar ajudes que no han impedit que creixin, també allà, les protestes en plena precampanya. I Portugal, que té el mateix preu de l’electricitat que nosaltres, va començar amb els subsidis i les rebaixes fiscals el 4 de març i sembla que de moment ha aconseguit controlar les protestes. En els dos casos, la rebaixa a l’impost d’hidrocarburs ha vingut acompanyada de subvencions al preu, compensacions de renda, suspensió al pagament d’impostos i rebaixes en les tarifes d’accés a les xarxes elèctriques, compensat des dels Pressupostos. Prenguem-ne nota.

Per acabar, l’alternativa de no acordar, no pactar i continuar fomentant la confrontació al carrer i la paràlisi de l’economia pensant que com pitjor, millor, ens situaria al caire d’un estat d’excepció. Compte.