El diàleg social es refreda després de dos anys d’idil·li

La reforma laboral ha sigut, de moment, l’últim gran acord del diàleg social, que s’ha anat refredant en els últims mesos després de dos anys d’excepcional idil·li. Aquesta «lluna de mel» ha deixat grans acords transversals, com van ser els ertos, la llei de teletreball, la llei rider o el primer acord en matèria de pensions.

No obstant, a mesura que la pandèmia ha rebaixat la seva emergència i els acords han depès d’incrementar o no els costos laborals, la patronal ha passat a negar-li fotos conjuntes a l’Executiu central. Com a prova, s’han despenjat de les dues últimes pujades del salari mínim interprofessional i de l’última pujada de cotitzacions socials per alimentar la guardiola de les pensions.

Si bé la reforma laboral i la primera part de la de pensions se situen com dues de les fites de la legislatura en matèria laboral, a aquesta encara li queden uns quants cartutxos no menys importants per cremar. I que prometen posar a prova la capacitat negociadora de la qual han fet gala els agents socials durant els últims anys.

TEMPORALITAT Redirigir el flux de contractació

El repte més immediat després d’arribar a la primera gran reforma laboral acordada en dècada i mitja és que es compleixi. Reduir la temporalitat en el mercat de treball espanyol –campió fins ara en tota la Unió Europea– va ser el principal objectiu d’aquesta norma i de moment l’estadística hi acompanya.

Segons els últims tres balanços mensuals de la Seguretat Social, entre gener i març es van firmar a Espanya 1,06 milions de contractes indefinits; més del doble dels firmats durant els tres primers mesos de l’any 2021.

Gran part d’aquesta alça de la contractació indefinida s’explica per dues vies. D’una banda, contractes temporals fraudulents que la Inspecció de Treball està obligant les empreses a convertir en fixos. O empreses que directament ho fan de motu proprio per evitar futures sancions. I, d’una altra, contractes que abans eren temporals d’obra i servei i que ara les empreses registren com a indefinits fixos discontinus.

Aquesta modalitat fins ara ha sigut poc explotada per les empreses i és cap a on el Govern central aspira a redirigir gran part del flux de contractació. No obstant, el fix discontinu exigeix més temps de gestió per ordenar quan es crida a servei el treballador, amb quina antelació, quines conseqüències té si l’empleat rebutja incorporar-s’hi... Definir bé totes aquestes qüestions és una de les matèries pendents de la negociació entre patronal i sindicats i com quedin definirà si aquesta figura acaba comportant una «temporalitat» més ordenada i segura per als treballadors o una mutació amb un altre nom de les mateixes condicions imperants fins ara.

SALARIS Una dècada de sous congelats

L’altra gran batalla en la qual ja estan submergits patronal i sindicats i que promet –tant si hi ha acord com si no– marcar l’evolució del mercat laboral és la dels salaris. És, junt amb la temporalitat, l’eterna assignatura pendent de l’economia espanyola. I amb els actuals nivells d’inflació, atiats per la guerra a Ucraïna, resoldre aquesta papereta es presenta com més complicat que mai. Els sindicats pressionen per generalitzar les clàusules de revisió salarial que els permetin no perdre poder adquisitiu i la patronal rebutja arribar a aquest punt per no comprometre els seus marges empresarials.

Els sous arriben a aquest gran pacte després d’una dècada congelats a Espanya. Realitzant un encreuament entre les últimes dades disponibles de l’EPA, de l’INE i l’IPC, els salaris han pujat de mitjana 0,3 punts menys que la inflació en el període 2010-2020. Amb prou feines van pujar durant la Gran Recessió i després, quan van començar a agafar tirada, va arribar la pandèmia i ho va aturar tot. Les altes taxes d’atur que ha conservat el mercat laboral espanyol malgrat tornar a crear grans quantitats d’ocupació no han contribuït a incentivar l’augment de salaris entre determinats perfils. I ara, amb la inflació rondant els dos dígits –a l’abril es va situar en el 8,4% després del 9,8% de març–, les patronals rebutgen equiparar sous a aquests nivells. Mentrestant, els sindicats no estan disposats a firmar acords que facin perdre poder adquisitiu als seus representats.

Trobar la quadratura d’aquest cercle i traçar un equilibri entre marges empresarials i nòmines és el principal repte que tenen ara per davant els agents socials. Les centrals advoquen per les clàusules de revisió salarial any a any, mentre que la patronal estaria disposada a acceptar una revisió salarial al cap de tres anys. Cap de les dues parts accepta la postura de l’altra, les converses segueixen i els sindicats ja han amenaçat de convertir la negociació de cada conveni en un ‘vietnam’ si no hi ha acord salarial.

TELETREBALL El repte d’ordenar i regular per sectors

El bloqueig de la negociació de convenis té moltes derivades i una d’aquestes és el bloqueig dels acords de teletreball. La llei aprovada pel Govern central l’any passat deixava a la negociació col·lectiva la concreció de com cada sector i cada empresa havia de concretar les seves dinàmiques de treball a distància. Les grans companyies han anat trobant les seves maneres més enllà de l’emergència sanitària adoptant models híbrids que oscil·len majoritàriament entre tres dies a l’oficina i dos a casa (com el BBVA, per exemple) o viceversa (com Ikea). I amb compensacions per despeses als empleats que varien, però que habitualment s’ubiquen en una forquilla d’entre 50 i 100 euros al mes per empleat.

Aquest últim element és el que més rebutgen les companyies, especialment les pimes. Fins al punt que a Catalunya és el principal motiu que té bloquejat l’Acord Interprofessional de Catalunya (AIC), el conveni de convenis que acorden trianualment patronals i sindicats. I explica l’absència d’una regulació d’aquesta pràctica en la majoria de casos. És a dir, es teletreballa molt més del que formalment està acordat.

Segons les últimes dades de l’INE, el 13,6% dels ocupats treballen a distància ocasionalment o més de la meitat de la setmana, mentre que, segons les dades del Ministeri de Treball, només el 3% dels assalariats estan coberts per un conveni que regula aquesta modalitat. Desplegar els acords sector a sector i empresa a empresa per ordenar el teletreball és un altre dels reptes que el mercat laboral espanyol té per davant.

REFORMA HORÀRIA Millorar la distribució del temps

La pugna per la distribució del temps és una constant del món del treball, que es veu afectada actualment per la generalitzada robotització dels processos. Des de caixes automatitzades als supermercats on el client factura la compra fins al vehicle elèctric, que necessita molta menys mà d’obra que el de combustió.

La distribució de l’ocupació i del temps de jornada és un altre debat que s’està obrint pas. Els treballadors de Seat, per exemple, ja estan plantejant a l’empresa reduir les jornades per evitar acomiadaments en aquest procés de transició cap al cotxe elèctric.

La jornada laboral de quatre dies és un concepte tan incipient com inexplorat per les companyies espanyoles. Les poques que han adoptat fórmules similars tendeixen a reduir jornada, però també sou. Vegeu el cas del grup Desigual, que va retallar als treballadors un dia de jornada... i el 6,5% de sou. Fins i tot el programa pilot que Més País va aconseguir arrencar-li al Govern central a canvi del seu suport en els últims pressupostos generals de l’Estat encara no ha transcendit del pla teòric, segons reconeixen fonts consultades del Ministeri d’Indústria. En aquest departament va recaure el pressupost de 10 milions d’euros per finançar experiments en empreses privades que estiguessin disposades a reduir la jornada i mantenir el sou als empleats.

Sobre la distribució del temps, la conciliació laboral i familiar i el dret a la desconnexió digital, el Ministeri de Treball té en agenda treure una nova llei aquest any. Serà la llei d’usos del temps, tot i que des del departament liderat per la ministra Yolanda Díaz reconeixen que els elements del projecte legislatiu encara no estan concretats.

SALUT LABORAL 21.280 víctimes mortals

A Espanya moren dues persones cada dia fruit d’accidents de treball. Per caure d’una bastida, haver-se bolcat el tractor que conduïen o patir un càncer derivat de l’exposició a un producte tòxic, entre molts d’altres, un total de 705 persones van perdre la vida a la feina o anant-hi i tornant-ne durant el 2021, segons les dades actualitzades aquest divendres pel Ministeri de Treball. D’aquest total, 91 són a Catalunya.

Notícies relacionades

Primer de Maig: Milers de persones es manifesten a Barcelona per reclamar que s’apugin els salaris

Un col·lectiu demana al Parlament que flexibilitzi les cèdules d’habitabilitat

Una xacra que no cessa i que, si bé baixa quan l’economia es contrau, després es torna a disparar quan recupera la bonança, com està passant ara. En els últims 20 anys, Espanya acumula 21.280 víctimes mortals per sinistres laborals.

Fa temps que els sindicats reclamen al Ministeri de Treball que lideri un gran pacte contra la sinistralitat laboral, tot i que de moment aquesta demanda no ha transcendit en actuacions concretes.