La crisi inflacionista fa aflorar la pugna de les dues ànimes del BCE

L’autoritat monetària de la zona euro, així, ha de prendre dues decisions fonamentals que determinaran en bona mesura l’evolució de l’economia de la unió monetària a curt i mitjà termini. D’una banda, ha de decidir a quin ritme i fins on apuja els tipus d’interès oficials per combatre una inflació que ja està en el 8,6%, màxim des de la creació de l’euro. I, d’altra banda, cal definir les condicions que hauran de complir els països que es beneficiïn del mecanisme que ultima per evitar pujades descontrolades de les primes de risc, pensat especialment per a Itàlia, però també per a Espanya, Grècia i Portugal.

L’aspecte crucial de les dues decisions ha fet ressorgir vells fantasmes. Durant el mandat de Mario Draghi al capdavant del BCE (2011-2019), el president va liderar una majoria de coloms en el consell de govern que va imposar les seves tesis a uns cada vegada més descontents falcons, encapçalats per Jens Weidmann, president del poderós Banc Central d’Alemanya. Les tensions van fer aflorar d’una manera que no tenia precedents just abans de la sortida de l’italià, quan el seu últim pla d’estímuls va provocar que els seus opositors fessin en públic crítiques irades (per als estàndards dels habitualment mesurats banquers centrals).

Esquerdes en el consens

Tan tensa era la situació que Christine Lagarde va mirar d’apaivagar els ànims des de la seva primera compareixença com a nova presidenta de la institució: «No soc un colom, ni un falcó. La meva ambició és ser un mussol, que s’associa sovint a una certa saviesa». La francesa, en aquesta línia, ha donat més temps als governadors dels bancs centrals nacionals per expressar les seves opinions en els consells de govern del BCE i s’ha esforçat per aconseguir consensos més amplis per a les decisions dels que obtenia el seu antecessor. 

Sense arribar a la virulència del 2019, amb tot, en les últimes setmanes comencen a evidenciar-se esquerdes. Els falcons han tornat a desplegar les ales. El governador del Banc d’Àustria, Robert Holzmann, ha afirmat que hauria preferit que la institució hagués apujat ja el preu del diner, mentre que el letó Mārtiņš Kazāks ha defensat elevar els tipus 50 punts bàsics al juliol, en lloc dels 25 anunciats, si la inflació continua donant males notícies. En la mateixa línia, l’holandès Klaas Knot ha deixat oberta la possibilitat d’una pujada al setembre superior als 50 punts bàsics esperats pel mercat i ha defensat que els tipus hauran d’assolir el 2% a principis del 2023, nivell compartit pel belga Pierre Wunsch.

Neutral i gradual

Per contra, Pablo Hernández de Cos, governador del Banc d’Espanya i un dels consellers colom més rellevants, ha defensat apujar els tipus fins entre l’1% i l’1,5% si la inflació evoluciona fins al final del 2024 com l’autoritat monetària espera ara com ara que succeeixi. El portuguès Mario Centeno també ha advocat per portar els tipus al nivell anomenat natural (que implica una política monetària ni expansiva ni restrictiva), mentre que el grec Iannis Stournaras i l’italià Fabino Panetta han apostat per una pujada «gradual» dels tipus. 

Davant aquestes posicions, Lagarde ha afirmat que el ritme de la pujada de tipus «no pot ser definit ex ante» i ha advertit que «hi ha clarament situacions en què el gradualisme no seria apropiat», mentre que el seu vicepresident, Luis de Guindos, ha evitat posar un possible límit a l’encariment dels diners. Per la seva banda, l’alemany Joachim Nagel ha defensat aquesta mateixa setmana que «pot ser necessària una política monetària restrictiva, almenys temporalment». Així mateix, ha mirat de refredar la creixent expectativa que el BCE es vegi obligat a abaixar tipus l’any que ve per l’empitjorament de l’economia, com va passar el 2008 i el 2011: «La situació és completament diferent».

Condicionalitat suau

Notícies relacionades

Un col·lectiu demana al Parlament que flexibilitzi les cèdules d’habitabilitat

Puig: "La família mira al següent trimestre i a la següent generació"

El salt a la palestra del president del Bundesbank és especialment rellevant, ja que des que va accedir al càrrec al gener havia mantingut un perfil relativament baix. Nagel ha volgut mostrar especialment les seves reticències a l’instrument per controlar les primes de risc. Així, ha reclamat utilitzar-lo de forma «estrictament temporal» i «només en circumstàncies excepcionals i en condicions estrictament definides». En particular, ha reclamat que «és fonamental que els estats membres segueixin tenint prou incentius per portar a terme les seves polítiques fiscals i econòmiques de manera sostenible i reduir els seus nivells de deute».

La seva posició, amb tot, sembla minoritària, ja que falcons com Knot i Wunsch han recolzat el mecanisme. Dels diferents pronunciaments i filtracions de les últimes setmanes es pot extreure que el BCE s’inclina per un instrument amb una condicionalitat fiscal més suau que l’OMT del 2012, que obligava al compliment d’uns compromisos tan durs que cap Govern el va sol·licitar. Els països beneficiaris podrien haver de comprometre’s a tenir un pla fiscal creïble a mitjà termini, avalat pel BCE i/o la Comissió Europea. A més, el banc central podria incentivar que els bancs privats augmentessin les reserves que guarden a la institució per reduir la liquiditat disponible en el sistema i neutralitzar l’efecte inflacionista de la nova compra de bons.