¿Què és un pacte de rendes?

Es planteja com un acord a tres bandes del qual s’espera que els treballadors aportin un compromís de moderació de salaris (per sota de la inflació) a canvi que els empresaris ajustin els seus marges i renunciïn a traslladar als preus dels seus béns i serveis totes les pujades dels costos de producció (com els derivats de l’energia o les matèries primeres, per exemple). En un pacte d’Estat a l’ús, a més, el Govern hauria de posar sobre la taula reformes o mesures que permetin compensar d’alguna manera la pèrdua de poder adquisitiu dels salaris o l’augment de costos que han d’assumir els empresaris en el procés.

L’actual procés inflacionista espanyol i europeu parteix de l’encariment dels productes energètics i d’aliments importats, agreujat per la guerra d’Ucraïna. Només en els quatre primers mesos de l’any, la factura energètica d’Espanya amb l’exterior ha pujat en més de 16.000 milions respecte al mateix període de l’any anterior. Això s’interpreta com un empobriment de la societat espanyola en el seu conjunt i el que es proposa és un pacte de rendes per «repartir» aquest empobriment entre els diferents agents econòmics.

El pacte de rendes busca trencar l’espiral ascendent de la inflació. Si els salaris pugen d’acord amb la inflació, augmenten els costos de producció de les empreses i aquestes es veuen abocades a augmentar el preu del que produeix. Això apuja la taxa d’inflació i sant tornem-hi: els sindicats tornen a demanar una pujada de salaris més gran per evitar la pèrdua de poder adquisitiu, els empresaris tornen a apujar els preus i així fins que els negocis no poden traslladar els costos, comencen a reduir plantilla i esclata la crisi, amb possibles tancaments d’empreses. És aquesta seqüència d’efectes de segona ronda el que busca trencar un pacte de rendes.

El que els empresaris demanen és una pujada de salaris per sota de la inflació prevista i que, en tot cas, no s’apliquin clàusules de revisió salarial que acabin compensant la pèrdua de poder adquisitiu. Per al 2022, per exemple, el Banc d’Espanya preveu una inflació mitjana del 7,2%. En la negociació d’un pacte de rendes es pot posar sobre la taula una pujada salarial per sota d’aquesta taxa i que, en tot cas, si la inflació es dispara per sobre no es compensi per aquest motiu. Els sindicats rebutgen firmar un xec en blanc de pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors. El Banc d’Espanya, per exemple, proposa prendre com a referència la inflació subjacent, que no té en compte els preus més volàtils de l’energia i els aliments no elaborats. Al juny, la taxa general d’inflació va arribar al 10,2%, mentre que la subjacent va ser del 5,5%.

Aquest és un dels punts més polèmics. El 2022 ha entrat en vigor la llei que garanteix la pujada de les pensions amb l’IPC previst i compensar per la desviació. Cada punt d’inflació té un impacte d’uns 1.500 milions en la política de despesa de pensions. Des del Banc d’Espanya es proposa, per exemple, garantir el poder adquisitiu només de les pensions mínimes i aplicar una pujada menor a les altres prestacions de la Seguretat Social. El Govern insisteix que s’aplicarà la llei aprovada.

Aquesta part és molt més difícil de determinar amb una regla general. El que sobre aquest punt plantegen els sindicats és que el Govern aprovi una pujada de l’impost de Societats, que s’aplica sobre els beneficis, per finançar amb aquests ingressos ajudes amb què compensar els treballadors per una possible pèrdua de poder adquisitiu. En particular, els sindicats plantegen un percentatge mínim de tributació sobre el benefici comptable de les empreses (que no és el mateix que el tipus mínim actual del 15% que s’aplica sobre la base imposable de l’impost) i la patronal rebutja la pujada d’impostos.

Aquesta part és molt més difícil de determinar amb una regla general. El que sobre aquest punt plantegen els sindicats és que el Govern aprovi una pujada de l’impost de Societats, que s’aplica sobre els beneficis, per finançar amb aquests ingressos ajudes amb què compensar els treballadors per una possible pèrdua de poder adquisitiu. En particular, els sindicats plantegen un percentatge mínim de tributació sobre el benefici comptable de les empreses (que no és el mateix que el tipus mínim actual del 15% que s’aplica sobre la base imposable de l’impost) i la patronal rebutja la pujada d’impostos.

L’Estat podria posar sobre la taula mesures fiscals o reformes amb què compensar d’alguna manera els agents socials. El Govern esgrimeix que ja ha aprovat dos paquets de mesures, per un import de 15.000 milions fins a final d’any, per intentar frenar l’avanç dels preus de l’energia i de la inflació (com la rebaixa de l’IVA de la llum o el descompte de 20 cèntims per litre de carburant) i per compensar els col·lectius més vulnerables (com el xec de 200 euros per a les famílies amb ingressos anuals de fins a 14.000 euros). La vicepresidenta Calviño ha avançat que la pujada del salari mínim interprofessional fins al 60% del salari mitjà el 2023 pot formar part d’aquest pacte, però aquest propòsit ja formava part dels compromisos del Govern per aquesta legislatura. També hi ha sobre la taula el compromís del Govern d’un nou impost sobre els beneficis extraordinaris de les energètiques.

Sembla difícil. El president del Govern ho va demanar el març passat sense massa èxit. La patronal i els sindicats van emprendre un diàleg bipartit per a un nou Acord Estatal de Negociació Col·lectiva (AENC) per un període de tres anys que va acabar en fracàs per la discrepància entre tots dos sobre la incorporació d’una clàusula de garantia salarial per evitar la pèrdua de poder adquisitiu dels salaris. L’AENC no és el pacte de rendes però es pot interpretar com una de les peces. Ara que la vicepresidenta Calviño ha demanat als agents socials negociar un pacte de rendes, també els ha instat a tornar a asseure’s el setembre per reobrir el diàleg per a un nou AENC.

Sempre se cita l’exemple dels Pactes de la Moncloa de 1977. Llavors la inflació va arribar al 28,4%, en plena crisi energètica. Els sindicats van assumir limitar al 22% la pujada dels salaris. Els empresaris van encaixar una reforma fiscal radical i un canvi del mercat laboral que va atorgar nous drets als treballadors. El Govern va emprendre un ambiciós pla de reformes per a una societat i una economia acabada de sortir de la dictadura i un fort augment de la inversió. El context històric actual no té res a veure amb aquell moment.